Re-pensant el Sagrat.
UN MAPA DEL SAGRAT
¿Què és el Sagrat? La resposta pot tenir varis nivells i pot venir de varis àmbits. No intento esgotar-los tots, sinó simplement apropar-me a Allò que per mi es fonamental: recuperar la dimensió sagrada de la vida. I al dir recuperar es sobreentén que Allò Sagrat es quelcom perdut. Sé que, per diferents motius, aquest desig no serà compartit per a molts. N’hi haurà qui s’alegrarà d’aquesta pèrdua, n’hi haurà qui dirà que no s’ha perdut mai i qui dirà que encara hi ha coses sagrades junt a altres que no ho són. El meu intent és descriure que va ser Allò Sagrat en el passat i com pot ser retrobat.
Per començar, no puc fer una definició del Sagrat ja que Allò Sagrat és, en cert sentit, indefinible. A un amic, li vaig donar un intent de descripció de caire suggeridor que repeteixo aquí:
El SAGRAT no és el Diví, silenciós i inexpressable. El SAGRAT és la totalitat que manifesta aquest Silenci. Es Bellesa, Música, Paraula, Ritme, Contemplació, Lloança, etc. És la Manifestació del Silenci. És el món, pur, bell, sense contaminar, vist amb ulls del contemplatiu. El bosc per on hom camina sense desitjar-ne collir cap flor, es sagrat. O el cant del rossinyol que escoltem sense voler-lo analitzar. El més curiós és que quan, abans de la mirada crítica il·lustrada, hom contemplava aquestes coses amb atenció, sense cap intenció, tot esdevenia viu i com personificat: fades i fullets entremaliats, bruixes dolentes, arbres savis, dames de llum salvífiques, etc. El Sagrat és viu.
Aquest text mereix una explicació, ja que no pot ser cap definició, perquè Allò Sagrat és indefinible. Cap “totalitat” és definible, els seus límits no poden existir. Un cosmos tancat no és cap totalitat. Hi ha l’altre cantó del marge. Tot límit té “l’altre cantó”. I aquest “altre cantó” és el que em diem el Diví, silenciós, inexpressable... i il·limitable.
Voldria fer una espècie de mapa per veure com pot ser entès Allò Sagrat. Com tots els mapes, aquest és convencional. El mapa que voldria que visualitséssim és el que donen els mites de creació de moltes cultures primordials oceàniques. Hi ha un mar immens i sense límits – el Diví - del fons del qual n’emergeix una illa –el Cosmos, el Sagrat – .Tot univers sorgeix d’un altre-vers, el nostre món conegut emergeix d’Allò que és desconegut i inexpressable. Sense l’illa no podria haver-hi mapa. Seria un blau immens... S’entén, tot és diví. Però hi ha una part de la que en prenem consciència, el Sagrat, mentre que la resta roman inconscient, caòtica: el profà.
En els mapes tradicionals de totes les cultures sagrades, se’n diguin mandales, Tapís de la Creació de Girona, catifes de pregària, temples, pagodes o qualsevol altre mostra de geografia sagrada - que és una illa, recordem-ho - el centre de la representació està, en moltíssims casos, ocupat per la figura d’un home – la consciència. Podríem dir que Allò Sagrat és aquella visió del món que té per centre a l’Home i, per tant, que tot es vist des del punt de vista de l’Home. Aquesta descripció pot sorprendre per varis motius, principalment per dos. El primer és que a les tradicions sagrades hom les acostuma a anomenar teocèntriques ja que interpreta tot gira a l’entorn del diví i que la figura central representa al Déu. I, pel contrari, es diu que la visió antropocèntrica correspon al humanisme. És aquest un malentès que ja aclarirem. El segon motiu és que, d’alguna manera, hom entenia que el sagrat s’aplicava a uns objectes o situacions que eren sagrats enfront d’altres que eren profans. Així s’ha interpretat moltes vegades la clàssica definició de Mircea Eliade que oposava el que era Totalment Altre, aquells aspectes o objectes de la vida que eren Sagrats, d’aquells altres, insignificant i sense sentit, que eren profans. Però aquí hi ha un altre malentès, ja que ni Eliade, ni Otto, ni Ries, ni Coomaraswamy, ni cap altre que hagi estudiat bé el tema afirma que el sagrat siguin “objectes”. Precisament, la característica del Sagrat és que, a diferència de la visió profana de la vida, el món no es vist com objecte sinó com a subjecte, un gran subjecte viu que és l’home del centre expandit a tot el que l’envolta.
SUBJECTE I INDIVIDU
Un subjecte no és un individu. En la concepció sagrada del món, l’home no s’acaba en l’individu corporal sinó que tot home abraça tot el món que l’envolta i en el qual està immers. En la nostra concepció actual i materialista de l’home, l’individu està de la nostra pell endins i tot el que és de la nostra pell enfora són “objectes”; la nostra pell és, per la nostra visió individualista, la frontera que ens separa del món, dels altres i del diví. O al menys, això és el que la ideologia moderna intenta propagar, encara que, en la vida real, la sensibilitat de moltes persones no funciona així, afortunadament. Com anirem veient, la concepció individualista de l’home, és sempre, com a tal, objectiva. Considerar les persones com a individus equival a considerar-les com a objectes, no com a subjectes. Les ciències humanes - la història, la literatura, les arts, - tracten, o haurien de tractar, l’home com a subjectes, que es relacionen els uns amb els altres, amb el món i amb el diví; les ciències positivistes – la química, la biologia, la enginyeria, la medicina convencional que redueix l’home a química, fins i tot la sociologia, etc. - el tracten com a individus, més o menys juxtaposats i numerables ja que estem en el regne de la quantitat. En la concepció individualista que ens volen imposar, no es té en compte que vivim en un món on tot està relacionat amb tot: les persones amb les que parlem, la nostra casa, els nostres paisatges estimats, la nostra cultura, el nostre món... no són mers objectes ni ens ho mirem de manera objectiva. Una mica com afirma la doctrina budista del pratîtyasamutpâda, el món és una gran xarxa de relacions on tot està relacionat amb tot, També en la visió sagrada de la vida tot està relacionat amb l’home. Però la visió sagrada primordial no es va desenvolupar com una filosofia sàvia més o menys experiencial, sinó que va sorgir primàriament en tots els pobles primitius, que, precisament mitjançant llur visió sagrada de la vida van des-cobrir, és a dir, se’ls va revelar, que eren més que els animals i les altres coses que els envoltaven. Que eren diferents, totalment diferents, i que aquesta diferència era d’ordre misteriosa, desconeguda, inexplicable. Per a mi, l’admiració primordial, el zaumatzein, no va ser per l’ésser - diferent de l’ens, com volia Heidegger - sinó, com molt posteriorment va dir Sòfocles a l’Antígona, per aquell que en va fer possible la consciència aquesta diferencia: l’home. “L’home és la més admirable de totes les coses.” Les personificacions sagrades del elements naturals, les fonts, els arbres, els estels, no mostren, com s’ha dit, cap consciència primària sobre el món extern, anterior a la consciència del món íntim de l’home, sinó que el que mostren és la humanització viva del món més enllà de la frontera individualista. Aquest món humanitzat és, recordem-ho, la nostra illa ocupada per l’home en el centre i que, des d’aquest centre, es projecte sobre totes les coses que l’envolten.
EL SAGRAT, CÒSMIC I MÍSTIC.
Allò Sagrat té per tant, com dues vessants. Una còsmica, que relaciona l’home amb la resta del món que l’envolta, sobre tot amb allò que, per a ell té sentit, els seus pares, els seus fills, el seu poble, els arbres que l’alimenten, les bèsties que caça, la font de la que beu, el bosc pel que passeja, els ocells que canten i no entén, la pluja que cau del cel, els llunyans estels, bells i inatanyibles. L’altra vessant és la divina, que relaciona l’home amb el “Diví”, s’anomeni aquest Diví com se’l anomeni o no se l’anomeni – en sí és innombrable - i aquesta relació fa de l’home i solament d’ell, un ésser radicalment diferent, “superior” com veurem, a la resta dels altres éssers, El fa lliure, únic, inclassificable, conscient. L’home s’autodescobreix com aquell ésser conscient de ser sempre inacabat i infinit, sempre en procés de creixement vers l’infinit i, per tant, amb una dimensió sobre-natural, si és vol dir així, o amb una naturalesa que participa del Misteri, de l’altre-vers inexplicable, inatenyble des de la voluntat humana racional però que, per una Gracia superior, l’envaeix, el transfigura i l’arrabassa vers el Diví, el superior, el celestial, o qualsevol altre metàfora que la humanitat ha emprat per intentar suggerir aquesta dimensió inexpressable pels conceptes però suggerible amb símbols.
¿Què tenen a veure la dimensió còsmica amb la divina? La resposta és clara: sense la dimensió divina, l’home queda reduït a animal racional i individual, a un mer simi evolucionat, com volen les antropologies materialistes positivistes i individualistes i, per tant, no és possible la dimensió còsmica. Es dirà que això no és cert, que hi ha qui té la dimensió divina sense la còsmica, per exemple, molts místics acòsmics. Però la mística del No-Res, en negar la realitat del cosmos, nega també la del propi individu. I la veritat és que molts grans místics tenen una vivència còsmica, per molt que, la societat en la que visquin no sigui sagrada ni tingui vivència còsmica. Ja vaig fer notar en un altre lloc que, al menys pel que fa a la cultura europea occidental, la mística en el seu sentit estricte apareix pels vols del segle XII, en la mesura en que va desapareixent la visió sagrada de la vida. Potser és un cas extrem, però és digne de fer notar.
Però pel que fa a la dimensió còsmica sense la divina, potser seria teòricament possible però ni crec que s’hagi donat mai ni la crec probable, ja que no hi ha manera de superar la dicotomia subjecte-objecte i, per tant, no té raó d’ésser. Els moviments ecologistes actuals com a tals no són el cas, ja que, generalment, continuen veien el món de la natura com un objecte fora del subjecte, tan delicat, estimat i digne de cura com es vulgui, però objecte al cap i a la fi. No hi ha cap “participació mística”. Com també és diferent certes visions científiques que fan participar a l’home de la totalitat de la natura, encara que alguns tenen uns dimensió mística més o menys in confessada. Però quan jo dic còsmica vull dir que tota la natura divina i humana participa del subjecte i que la dicotomia subjecte-objecte ha estat superada. Aquesta, quan es dona en el nostre món modern, és més cosa d’alguns artistes o poetes – que són, no obstant, molts més que els que exposen o publiquen - que no d’ecologistes o de religions institucionalitzades les quals, moltes vegades, limiten el “sagrat” a algunes normes conservades més per tradició que per un autèntic sentit del sagrat.
IDOLATRIA I SUPERSTICIONS
Cal fer una distinció entre el sagrat i les sacralitzacions idolàtriques. En el sagrat no hi ha ídols, perquè el valor suprem no està en cap “objecte sagrat”, sigui un arbre, una escultura o una imatge de la divinitat, sinó que aquests són un símbol o una manifestació d’Allò o d’Aquell que està per damunt de tota forma. Per molt que hom veneri aquestes imatges santes, aquestes són sols el suport d’Allò Sagrat, i, per això, si es profana una imatge santa, hom ho pot considerar un sacrilegi perquè s’entén que el que hom vol ultratjar no és el continent sinó el contingut, però res no canvia per això. Ans al contrari, a l’Índia, i a altres llocs les imatges, desprès de fer la seva funció en les cerimònies, són ritualment destruïdes, precisament per recordar que són solament imatges. Però certament, el perill de totes aquestes imatges i símbols és que s’oblidi el seu valor merament funcional i se’ls doni un valor absolut, sacralitzant-se i esdevenint així mers ídols. És un perill en el que han caigut persones de segurament totes les religions. Però tota religió, si és profunda i viva, té uns savis o profetes que, o bé amonesten el membres del poble que cauen en aquest error o, com a mínim, no els donen càrrecs dins la jerarquia religiosa.
També cal distingir el sagrat i els seus símbols de les supersticions. Quan anem pel bosc, el podem imaginar ple de follets, fades o bruixes i fins podem sentir la seva presència. Però sabem que aquesta presència no és objectiva i que els temors, els desitjos i la màgia que sentim per aquesta presència és la projecció de les nostres vivències més pregones en la fascinació boscana que traspua el sagrat, que així esdevé viu. Així podem entendre què era el sagrat pels pobles primordials. Però sabem de cert que no veurem cap fada apareix-se’ns en un sentit objectiu i si veien un bolet comestible, l’agafarem i ens el posarem al cistell, sense cap por que el follet d’orelles punxegudes es vengi perquè l’hem deixat sense la seva caseta (encara que si tracten la natura sense cura i la destruïm, sí que el “follet” es venjarà de nosaltres, ja ho està fent). En canvi, molta gent, quan parla d’astrologia, dels cossos subtils o de la reencarnació, en parla de manera causal, com si, per exemple, la situació dels astres en el moment del naixement, expliqués o fins fos la causa del d’un mal físic o psíquic, és a dir, en lloc de donar a l’astrologia un valor simbòlic, pensa a la inversa i creu que la situació objectiva dels astres és la causa o està en consonància amb determinades situacions també objectives, físiques o històriques de la seva individualitat. En el primer cas del bosc, hem projectat el nostre món subjectiu interior, anímic i espiritual sobre una realitat mundana, el bosc, però sabem que són projeccions del nostra món humà i expressen realitats anímiques o espirituals però la seva realitat és subjectiva-mundana i simbòlica, no objectiva. En canvi, en el segon cas, tracta les realitats originàriament simbòliques, - Venus símbol de l’amor o la Lluna del món canviant, etc. - com si fossin dades objectives que actuen de forma causa-efecte. Si en el primer cas es tracta de llegendes que expressen realitats de caràcter simbòlic, en el segon cas de degeneració del valor simbòlic i posterior confusió de la realitat espiritual amb la realitat física objectiva es tracte de meres supersticions. En el primer cas, interessa la nostra realitat espiritual projectada en el món: en el segon cas l’interès és per allò físic i històric. Es tracte de una confusió de mètode, ja que les realitats individuals i físiques com a tals han de ser tractades objectivament. Cada nivell de realitat té uns mètodes propis d’aproximació a ells ja que si no, no són els adequats. Cal discernir les realitats individualistes-objectives pròpies del pensament causal de les subjectives-mundanes pròpies de la visió de les correlacions analògiques, ja que si es miopia psíquica o espiritual no veure les realitats simbòliques, és també miopia cognitiva veure realitats merament objectives en les realitats simbòliques. En el fons, són tant o més materialistes els segons que els primers ja que la nostra cultura els ha habituat de tal forma en la concepció individualista-objectiva que fa que tractin les realitats espirituals com a objectives i les apliquen objectivament sobre a seva
individualitat, no la subjectivitat. I la individualitat és sempre una concepció objectiva de l’home. I la manera objectiva d’apropar-se a la realitat actua segons la relació causa-efecte.
L’HOMR DEL CENTRE.
Una vegada donats aquests parell d’aclariments, tornem a la relació entre la dimensió divina i la còsmica d’Allò Sagrat. Els subjectes comparteixen els uns amb els altres les realitats que els envolten. Un arbre que dona fruits, els dóna, en principi, per als diversos membres de la comunitat. El mateix amb el pou d’aigua o en el temple on es veneren els avantpassats, que ho són també de tot el poble, o d’un determinat clan. L’esposa d’un home és la neboda de l’avi d’un altre i la cosina materna d’un tercer, etc. El que vull dir és que els simbolismes d’aquestes cultures no es basen en una relació individualista amb el món, com ho podria ser un símbol freudià, sinó que són compartits per tot el poble si bé cada membre té un grau diferent de vivència del sagrat. Aquest aspecte comunitari, junt amb la consciència de la diferència radical entre l’home i les altres coses del món fa que es vegi el món com un Cosmos sagrat on tot gira a l’entorn de l’home. Aquest és l’Home – en majúscula - que esta representat al centre o al lloc preferent de les cosmologies. Aquest Home no fa referència a un individu qualsevol de la tribu o del poble sinó que fa referència a l’Home en quant a centre de l’univers i, per tant a l’Home diví, se l’anomeni Adam, Crist, Buda, Krishna, l’avantpassat mític o l’heroi primordial, com Gilgamès. Es, per tant, incorrecte afirmar que en la història d’Occident, es passa d’una visió teocèntrica a una d’antropocèntrica. El que hi ha realment són dues concepcions diferents de l’home, la primera és una concepció de la realitat - que Raimon Panikkar ha anomenat cosmoteàndrica – que és alhora e inseparablement humana, divina i còsmica i, per tant, l’home participa del diví i del còsmic. Recordem que del Crist còsmic o de Buda en participem tots i tot. En el segon cas es tracte d’una concepció merament individualista i que, fora alguns casos en que per tradició o per convicció personal o de grup, com passa al Renaixement, no són antropocèntriques. De representacions antropocèntriques de l’home modern, individualista, n’hi han ben poques, per la senzilla raó que quan l’home perd la consciència de la seva participació divina, perd també el seu sentit de centralitat i qualsevol orientació. Certes representacions del realisme soviètic amb l’exaltació central de l’home, com si estigués divinitzat, ens produeixen malestar perquè, o no és una representació real de l’home (que, com a individu, no pot tenir cap centre) o bé es tracte d’una abstracció de la humanitat a la que es venera com a un absolut encobrint així una idolatria. Qui vulgui (i pugui) viure sense la dimensió divina, que sigui també conseqüent i capaç de viure, com el superhome nietzschià, al caire de l’abisme i sense consols ideològics ni “opis del poble”.
Aquesta triple dimensió, divina, humana i còsmica ve simbolitzada a molts mites i cultures per la gran triada dels tres “nivells”. Hi ha un nivell inferior, terrenal o aquàtic, subterrani o i infernal, on viuen els dimonis, els nans, les ànimes en pena, els dracs o altres monstres i éssers obscurs. Hi ha el món del mig, el dels homes, propi de la terra o l’aire, on hi ha la vida, l’ànima o el mental, el que respira i fa guerres. I finalment hi ha el nivell superior, celestial, on viuen els éssers espirituals, alats, lluminosos, com els àngels i els ocells i sobre tots, els ésser divins o els seus missatgers. En un sentit més subjectiu hom ha parlat de cos, ànima i esperit. És pot dir de vàries maneres i cada nivell pot estar subdividit o matisat en altres aspectes però sempre té una simbologia constant: L’home, la consciència, està en mig, per sobre del món merament còsmic, material i per sota del món diví, espiritual. Ell és, com l’arbre de la vida, el tronc que posa en comunicació les arrels obscures y subterrànies, que no obstant, són les que l’alimenten i el sostenen, amb les branques, les fulles, i els fruits, És l’home qui santifica el cosmos i qui encarna i cristal·litza l’esperit
Aquest home és un subjecte. Però com ens diuen totes les mitologies, les místiques i la psicologia moderna de la profunditat, darrera les diverses màscares i capes de manifestació de l’ego i de la “personalitat”, el subjecte últim, l’últim Jo, sense atributs, la nostra realitat definitiva, és el Jo diví. Dit així pot sorprendre i escandalitzar des del punt de vista d’una religiositat “esotèrica” o institucionalitzada on el Diví és únicament l’Altre, fins i tot el Totalment Altre. La primera expressió –el Jo diví - es pot entendre en un sentit monista i l’altre – el Déu-Altre - en un sentit dualista sense que cap de les dues vulgui tenir aquests sentits. L’hinduisme i el judaisme podrien ser els dos paradigmes En tot cas, una persona en absolut sospitosa de monista com Sant Agustí ja ho expressava amb aquesta paradoxa: Deus interior intimo meo et superior summo meo.
L’OBLIT DEL SAGRAT
¿Què passa si l’home no pren consciència del seu Jo diví o d’aquesta dimensió superior que el sobrepassa, si es veu com un simi evolucionat i sense cap diferenciació qualitativa amb una pedra o una mosca? La resposta és que desapareix el mapa de la illa en mig del Oceà amb l’home al Centre i tot queda com un Oceà immens, indiferenciat. Es el Caos primordial del que parlen totes les mitologies. Tot es indiferent, els nombres són indefinits, tant es l’1, el 2, el 329 o el 76453458165833726... L’ona que m’està pujant en mig del mar no deu ser la mateixa, però a mi em sembla igual que la que sé que hi la 658 milles més al sud-est o 2775 milles al oest... si sé on és el sud-est o l’oest (i si ho sé és perquè algú em va ensenyar a mirar els estels i jo no me’n he oblidat). Aquest caos no es cap cosa estranya sinó que és el nostra món profà, sense cap punt absolut de referència, sense la Estrella Polar que orienti les nostres vides. És el nostra dia a dia indiferent i monòton, amb sols unes vacances on fugim vers un diferent ignot, cercant la Illa Paradisíaca dels nostres somnis. Però aquest Caos és el món productiu, el dels negocis, el comerç, la salut, els diners, les compres, etc. És un món idolàtric, ple de falsos déus, on el Cosmos ha estat substituït pel que algú ha anomenat irònicament una “cosmètica”. Tampoc és tant avorrit. Hom pot gaudir del dia a dia i anar consumint. Cert que cada cop hi ha més inseguretat, més drogaaddictes, més gent a la presó, més pobres, més clients dels psiquiatres i els psicòlegs, més marginats, més guerres... Però mentre a mi no em toqui, - sobre tot si visc al primer món - vaig vivint. A al cap i la fi, tots ens morim, abans o desprès. ¿per què necessitem, el Sagrat? Segurament, des del punt de vista utilitari, el Sagrat no serveix per a res. I si tant malament em sento, puc cercar un consol en la religió, en una vida abans de néixer de la que n’estic pagans les conseqüències o una vida desprès de la mort, que això sí que m’és útil. Al sistema econòmic o positivista no li molesten les meves creences, per extravagants que siguin, mentre no impedeixin la productivitat, mentre no modifiquin la vida present. Tant és. Diu la tradició hindú que la diferencia entre en gos i un home alliberat és que, si bé tots dos són brahman, el gos no ho sap i l’home alliberat, si. Si tot és diví, ho reconeguem o no ¿de què serveixen les nostres creences? Per donar-nos una suposada explicació sobre el “d’on venim” o el “on anem” i això em consola. I també m’aliena, com la illa somiada de les vacances o el treball pel què m’esforço encara que no sé perquè serveix o la lluita pel paradís marxista. I, sobre tot, aquest Caos primordial pot ser tot el diví que, teòricament, es vulgui, però social i culturalment és viscut com a profà. I si encara sobrevivim en aquest caos és perquè, si bé hem oblidat els orígens sagrats de la nostra cultura, encara ens aguantem sobre els seus valors. Vivim, la majoria, de restes momificades d’atributs divins - amor, justícia, llibertat, bondat, bellesa, veritat – als que ara anomenem valors però que, en la nostra realitat profanadora, van perdent cada cop més el seu sentit original i, conseqüentment, la seva raó de ser. La bellesa ja no se sap que és, la veritat esdevé relativa, la justícia, venjança social; i així tota la resta. Sense el seu fonament diví, aquestes “virtuts” van perdent la seva força i el seu sentit i cada dia més, els homes creuen descobrir que són inexistents i sols veuran interès, injustícia, esclavitud, maldat, lletjor, falsedat. Bona part de la cultura actual és l’únic que mostra, perquè és una cultura decadent. Per això dic: sols des d’una experiència del diví que impregni totes les relacions humanes és possible aixecar una cultura, rica o humil, però cultura. I quan aquesta vivència desapareix, quan els seus símbols perden el seu sentit, aquesta cultura acaba ensorrant-se com ha passat amb totes les altres. Eliade dixit.
Aquí no tracto el tema de Déu. Però cal aclarir que, en Déu, jo no hi crec, en el sentit de “opinar que Déu existeix”. Jo puc creure (opinar), o no que la meva veïna em deixarà cent euros, que hi ha una vida desprès de la mort o que dins aquell armari hi ha un gat amb nou potes. Però reduir Déu en una creença opinable és fer-ne una parodia del que és Déu, encara que en la nostra degenerada cultura religiosa hi hagi molts que hi creguin. A Déu el “visc”, el “veig”, el “percebo”, en “pren consciència”, el “sento”, sento la seva “presencia” o la seva “absència”. Però no és una mera creença. Puc creure que la formulació trinitària de Déu en el Credo és la correcta, perquè el credo diu “crec en Déu Pare... Fill Únic... i Esperit Sant”, i no un mer “crec que Déu existeix”. Però si no hi ha aquesta “vivència” de la “presencia” d’aquest Misteri que, se li doni el nom que se li doni, és la Font més radical del meu jo i del de tots els altres homes i alhora el Fons sense Fons de tot l’Univers, ni hi ha autèntica experiència religiosa ni, com a conseqüència, no és pot donar el Sagrat. Potser les creences són inevitables i van molt lligades a l’experiència religiosa, però no són el mateix i cal distingir-les. Amb això no vull dir que l’autèntica vivència religiosa i el Sagrat siguin el mateix. La autèntica experiència religiosa és mística, però el que nosaltres entenem per “la mística” (com un fet extraordinari en una persona extraordinària) apareix quan, per motius socials, culturals, religiosos i històrics, desapareix el Sagrat. Perquè hi hagi autèntica experiència religiosa cal que es produeixi en l’home un canvi ontològic que el capaciti per la obertura a la seva dimensió divina, el que se’n diu la conversió. Habitualment aquest canvi ontològic venia facilitat per la iniciació, que no cal confondre-la ni amb mers coneixements teòrics ni amb uns rituals més o menys esotèrics, encara que s’hi puguin relacionar. Però sense un canvi ontològic estem abocats al agnosticisme i a l’ateisme.
EL SAGRAT I LA POLÍTICA
Amb això vull dir quelcom que potser escandalitzarà a alguns espiritualistes. El tema del sagrat és, també, un tema social, polític o, si es vol, col·lectiu o comunitari. Aquí, crec que el sociòleg de les religions Ëmile Durkheim intuïa una mica la veritat, encara que el sagrat no pugui ser reduït a la divinització del fet social. Ja he parlat de com la dimensió còsmica implica una dimensió social o, com a mínim, comunitària. El sagrat no depèn únicament ni de les vivències místiques personals ni de les creences individuals o privades, encara que hi puguin influir. És un tema també polític. Dels llibres escrits per Raimon Panikkar, un dels millors és L’esperit de la política. I és també el més incomprès i marginat. No el van comprendre – ja que no els interessava – ni els espiritualistes ni els polítics. Ja que aquest llibre defensa la col·laboració ontonòmica – unió sense confusió diu el llibre – entre la política i la religió, exactament el contrari de les tesis del món modern en el que, ves per on, els espiritualistes i els polítics materialistes es posen d’acord i defensen la mateixa tesi: la total separació entre el món material, regit per la política i el món espiritual privat, individualista, regit, cada cop menys, per la religió i més per la superstició. Com diu Ries, “la desacralització s’afirma actualment com la característica específica del món modern”.
I defensar la col·laboració entre política i religió en temps d’integrismes religiosos i laicistes de tots cantons pot semblar perillós i contraproduent, ho sé i en sóc conscient. Però col·laboració no vol dir confusió sinó, per començar, diàleg. Potser l’escolta de l’altre podrà amorosir els fonamentalismes, tant els religiosos com els laicistes. I aquest diàleg s’ha de fer a tots els nivells, des dels universitaris a les bases populars. Crec que es un bon camí per començar però en aquest moment no vull fer la política del diàleg sinó continuar establint quines són les bases del sagrat per escrit, que és també una forma de diàleg amb els altres, segurament més lenta però també més pausada, calmada, pensada i possiblement amb més possibilitats de profunditat que la merament dialogada al moment. No pretenc, per tant, tenir la última paraula. Però si que m’atreviria a fer una afirmació, O recuperem l’essència del sagrat, és a dir, la participació humana en el còsmic i el diví, o la nostra civilització se’n va en orris, encara que, ben mirat, el que potser estic demanant ja sigui un canvi de civilització.
ANTROPOLOGIES
Quan llegim o escoltem les mitologies de tots els pobles primordials, es veu que el que va fer que l’home agafés consciència de ser home, i per tant, sapiens sapiens, va ser el descobriment de la seva participació i/o allunyament del diví. És més, el mite és la presa de consciència del fet que l’home és o no és en relació amb el diví. Així es van aixecar totes les cultures, amb les seves normes i les seves ètiques, els seus ritus i els seus símbols. I no hi ha home sense cultura i sense societat. I tota cultura que oblidi la dimensió divina de l’home, a la curta o a la llarga s’autodestrueix. En el cas hipotètic – per impossible - que es pogués demostrar que Déu no existeix, el que no es podria negar és el fet que l’home s’ha fet home precisament en aquesta creença –si és vol dir així – del diví. Si oblidem o marginem aquesta realitat, estem cavant la nostra fosa no sols com a cultura sinó potser com a humanitat ja que esdevindríem un simi de l’home. Seriem “com” un home, però sense ser-ho. Potser un animal racional, (definició que mai va fer Aristòtil ni cap altre grec) - i/o irracional - però no un home. I un animal racional és una bèstia ben perillosa, amb un gran poder de destrucció, com ja s’està veient. Tinguem en compta, per exemple, que, malgrat les bones intencions de certa filosofia contemporània, no hi ha cap ètica que pugui fonamentar la vida de l’home, si aquesta ètica no es fonamenta alhora en una dimensió metafísica, espiritual, religiosa o com es vulgui dir que sobrepassi el que és merament racional i animal. Tots els intens de donar uns fonaments ètics a la nostra societat fracassaran, si no es recupera la dimensió sagrada de la vida. Recordem que, als inicis de la modernitat, Kant va escriure la Crítica de la Raó Pura, en que semblava defensar l’autonomia de la raó humana i també d’una ètica immanent. Però desprès va escriure la Crítica de la Raó Pràctica, per poder justificar la primera. Com fa dir Dostoievski a un dels seus personatges, si Déu no existís, ens l’hauríem d’inventar.
Potser la meva manera de plantejar aquest article és poc diplomàtic ja que sembla que estigui imposant Déu o la seva necessitat. I posar Déu sota la necessitat és perillós, a més de fals. Ho sento. Però jo no estic parlant de Déu sinó de política. I si els dos temes van més lligats del que hom voldria, no és culpa meva. En aquest moment històric, el problema fonamental no és teològic sinó antropològic. Ja s’han escrit moltes pàgines sobre el Misteri i encara se n’escriuen. Molt bé. Però ara, la lluita per la supervivència humana ens exigeix parlar del què és l’home. Per què resulta que ho hem oblidat. De ser certa, cosa que dubten molts més dels que oficialment es reconeix, l’actual antropologia es redueix a l’evolucionisme i al codi genètic, cosa que explicaria - si ho explica - el com a arribat a aparèixer l’espècie humana i les seves diferències morfològiques amb els altres animals, però no copsa què és l’home, quina és la seva característica essencial. Gairebé tots els nostres estudiants coneixen les teories de Darwin. I molt pocs la saviesa espiritual i filosòfica de la humanitat. I així, pels carrers de les nostres ciutats apareixen bandes de joves als qui han ensenyat a lluitar per la supervivència de la espècie i no a ser persones. Però el que també es cert és que ni bona part de la filosofia actual ni de les diferents esglésies estan a la altura que els temps i les circumstàncies demanen ja que ja fa segles que ha acceptat i claudicat davant el positivisme o la privatització individualista que l’status socio-económic exigeix.
EL SAGRAT I EL CAPITALISME.
Si pensem històricament, es veu que el tan criticat sistema capitalista apareix en Europa (que és on apareix) en la mesura en que va desapareixent el sentit sagrat de la vida. La desaparició del sagrat és la causa de l’aparició del sistema capitalista i no al revés, com s’ha dit. Certes actituds de l’Església van ser bona part de la causa. I els mateixos intel·lectuals d’esquerres que diuen criticar un sistema, amb raó classificat d’inhumà i injust, són incapaços de reconèixer que el materialisme que ha portat al progrés material que tant defensen és el fonament ideològic i real d’un sistema que per la majoria és no sols econòmicament injust sinó frustrant des del punt de vista psicològic, ruïnós ecològicament parlant i humiliant humanament pensant. Que la dignitat de l’home també compta.
Ara, quan la falsa alternativa que era el marxisme enganya-babaus sembla que ha estat superat, seria bo que es replantegés el tema de la superació del capitalisme. I crec que la millor i única manera seria la recuperació de la dimensió sagrada de l’home, alhora còsmica, col·lectiva i divina. Però la recuperació del sagrat no és cosa fàcil, per varis motius. El primer i més evident és que no podem fer anar el temps enrera com si es tractés de fer recular les manetes d’un rellotge. Entremig, han ocorregut vàries coses, algunes ben positives. Per exemple, la valoració, al menys en teoria, de la dignitat de la persona humana concreta, per sobre qualsevol objecte o situació, certament un valor cristià, com també el desenvolupament del sentit crític o de discerniment, amb un cert perill, actualment vigent, de caure en un criticisme que solament sap dir no sense oferir alternatives ni models positius. Qualsevol intent de retorn del sagrat ha d’assumir aquests dos valors, del contrari cauríem en fanatismes de qualsevol signe.
LA TÉCNICA I EL SAGRAT.
Però, s’ha dit, hi ha un tema més complex i difícil en el camí del retorn al sagrat: l’aparició i desenvolupament de la ciència i la tècnica modernes. Perquè, ens agradi o no, estan aquí i ja no podem oblidar-les o fer com si no hagués passat res. Podem anar a la lluna, podem guarir moltes malalties i podem destruir ciutats senceres amb una bomba. I, ¿per què no? podem guardar vianda sense que es faci malbé o rentar roba sense cansar-nos o viure en un catorzè pis. És ingenu pensar que la humanitat renunciarà a aquests avantatges o d’altres. I certes actituds testimonials, per respectables que siguin, no serveixen. Hom es pot retirat a la muntanya a plantar cols ecològiques i a fabricar flautes amb navalla i vendre-les. Però això no soluciona el problema global i col·lectiu. Altra cosa és el desenvolupament de tecnologies alternatives, netes i renovables, etc. que si que són positives, encara que tampoc solucionen el problema de fons. Perquè sembla que el problema de fons no és aquest, sinó un de més pregon que ja va plantejar Heidegger. El 1966 Heidegger feia unes declaracions al diari Spiegel publicades pòstumament deu anys més tard amb el significatiu títol d’una frase del pensador “Sols un Déu pot encara salvar-nos”, on aquest també diu: “ens queda la única possibilitat de preparar-nos, pel Pensar i el Poetitzar, per a la aparició d’un Deu o la seva absència en el crepuscle: enfront a la absència d’un Déu, ens enfonsem.” En ella ens dona pistes del perquè el món actual està en un atzucac per causa de la ciència i la tècnica ja que la filosofia s’ha acabat i ha estat substituïda per diverses ciències: la cibernètica, la psicologia, la lògica, la politologia, etc. L’home esta dominat per la tècnica i no ha pensat ja seva essència. “Existeix la convicció de que l’essència de la tècnica és quelcom que està a la mà de l’home. En la meva opinió, això no és possible. La tècnica en la seva essència és quelcom que l’home no pot dominar... Encara no tenim cap mètode que respongui a l’Essència de la tècnica. La tècnica dels homes els separa de la Terra i els desarrela cada cop més. Tenim solament pures relacions tècniques. No hi ha un racó de la Terra en que avui l’home pugui viure... Aquest desarrelament dels home és la Fi, si no és que el Pensar i el Poetitzar aconsegueixen una Potencia sense violència.”
Jo no sé quina era, per a Heidegger, l’essència d’aquesta tècnica que l’home no domina. Però estic d’acord amb ell que la tècnica és un handicap per la recuperació del sagrat ja que veu el món com a objecte i no com a expansió del subjecte Diví-humà. El que ja no vaig tan clar és que ho sigui la ciència. Encara que és cert que la ciència actual depèn de la tecnologia. La ciència que avui dia s’ensenya a les escoles és bàsicament ciència aplicable. No és el meu camp, però, pel que tinc entès, molts descobriments de la física sincrònica són marginals dins els estudis. Perquè? Perquè no tenen – encara – aplicacions tècniques. I no tenen aplicacions tècniques perquè són descobriments científics que funcionen segons lleis de correlació i sincronia i no de causa-efecte. I al sistema capitalista només l’interessa els aspectes de la ciència que funcionen segons la llei de causa-efecte perquè són els únics que permeten manipular les coses tècnicament. Considerar les coses com a tècnicament manipulables es considerar-les com a objectes. Les coses – també les persones - esdevenen objectes – o individus - quan les volem manipular per algun interès nostre. I així, la relació subjecte-món es substituïda per la relació individus-objectes on els individus, a més de ser els manipuladors, són també els manipulats i, per tant, igualment objectes. Al sistema materialista i capitalista sols l’interessa la ciència en el seu aspecte manipulable de causa-efecte ja que és en aquest procés de manipulació – el procés de treball – on s’insereix allò que és considerat la quintaessència del sistema, l’economia, ja que quants més guanys econòmics hi hagi, més capital es podrà invertir en la manipulació d’objectes i individus i, conseqüentment, més avantatges econòmiques i pragmàtics – cotxes, neveres, medicaments, vacances, etc. – es podran produir. Per això, a aquests sistema materialista, potser també capitalista, però sobretot tecnològic i laicista, sols l’interessa aquells aspectes de la ciència que funcionen segons la llei de causa-efecte. La resta no és productiva. I com que qui subvenciona les universitats i la investigació és el sistema econòmic tecnològic i laicista, sols interessa subvencionar aquells aspectes de la ciència que són aplicables tecnològicament. Per això, les universitats són cada cop menys centres de saber i cada cop més expenedors de títols per a llocs de treball. I sols quan el sistema s’encalla, s’amplien els coneixements perquè continua funcionant. I de la mateixa manera que als anys 30 del segle XX és va veure que els treballadors necessitaven vacances per produir millor desprès, al nostre temps és promouen les energies renovables per sortir de l’ impàss des desgast mediambiental. En aquest sentit, l’ecologia, com el socialisme, són sols pedaços als bots vells per intentar que el sistema capitalista pugui continuar funcionant.
Per tant, el problema de la tècnica no és tant científic con ideològic i, per tant, polític. La pregunta és: ¿no serà que la essència de la tècnica tindrà a veure amb el considerar l’home com a objecte i no com a subjecte volent fer-nos oblidar la seva dimensió divina? ¿No serà que la tecnologia és “l’opi del poble “ que el materialisme ens ofereix a fi de fer que l’home, alienat per les comoditats, oblidi la seva essència i la seva dignitat com a home? ¿No serà la tecnologia l’instrument del Poder materialista per mantenir l’home oprimit sota el sistema capitalista, tecnològic i laicista en totes les seves variants, inclosa la marxista?
Abans de continuar, voldria puntualitzar que estic parlant de sistema capitalista, tecnològic i laicista i que la possible crítica – si hi és, ja es veurà - va contra el “sistema” no contra les persones. Ja que, dins aquest sistema, hi ha persones que dediquen el millor d’elles mateixes a fomentat la dimensió espiritual de la comunitat i fins hi tot es permeten i promouen activitats no productives i persones exclusivament dedicades a temes totalment contemplatius, encara que, cada cop més, han de ser persones i activitats fomentades i subvencionades per “iniciativa privada” és a dir, sense dimensió pública ni política ja que el sistema es laicista, és a dir, exigeix total - i esquizofrènica – separació entre la dimensió religiosa i la secular.
EL PENSAMENT CAUSAL
Ara bé, el pensament causal, el considerar les persones i les coses com a objectes, ¿és una exclusivitat del sistema econòmic, tecnològic i laicista capitalista? De cap manera. Des que l’home és home, el pensament causal – i gairebé conseqüentment, també l’home-objecte, la explotació de l’home per l’home - ha existit, per la senzilla raó que el pensament causal respon al regne de la necessitat. Per menjar, per vestir-se, per guarir-se, per intentar unes certes seguretats, l’home ha necessitat i necessita el pensament causal, el que en el llenguatge de l’antropologia religiosa se’n diu el profà. El profà – ens ho recorda Eliade - ha existit i existirà sempre perquè respon al món de la necessitat. I les coses necessàries no acostumen a ser importants però són necessàries. I les coses importants, - el sagrat, la saviesa – no són necessàries. Però són importants encara que ara la nostra societat ho hagi oblidat. Per tant, es tracta de no ser ni espiritualistes ni materialistes sinó d’aconseguir una harmonia entre els dos. I aquesta harmonia és el sagrat. I dic harmonia perquè tampoc es tracte d’un equilibri en el sentit de deixar els dos aspectes en un mateix nivell de les balances. Cada cosa té el seu valor ontològic. Si jo vull anar de Barcelona al Museu del Louvre, l’important no és el cotxe en el que hi vaig sinó que arribi a París. Però si em manca un sol cargol del motor, no arribaré ni a Badalona. L’home centrat - situat al centre - té el Cel a dalt i la Terra a baix I gràcies a la Terra pot atènyer el Cel i gràcies al Cel santifica i fa ufanosa la Terra. El sagrat no suprimeix el món de la necessitat ni aquest esdevé cap Paradís. El profà continua existint i també la possibilitat de l’explotació de l’home per l’home que, en tot cas, s’ha de corregir per altres mitjans. Però els seus efectes poden ser més moderats i suportables si el profà no mou totes les nostres referències significatives i podem fonamentar una ètica operativa que substitueixi la depredació i la lluita per la supervivència, no solament pel respecte al món i a les persones sinó per l’amor a tot allò existent. El problema actual és que aquest regne de la necessitat, del profà ha crescut descontroladament i s’està estenent com un càncer, envaint i devorant tots els altres aspectes humans i, en última instància, menjant-se al mateix home que el necessitava per menjar. El sanejament sols pot venir, en primer lloc, del reconeixement de la existència de la naturalesa cancerosa de la malaltia i, en segon lloc, però principalment, de aplicar-hi remeis, que, per la naturalesa de la malaltia, sols poden venir recuperant l’harmonia perduda i, per tant, aplicant-hi remeis vinguts de l’altre cantó, és a dir, de la supremacia de les coses importants.
EL RETORN DEL SAGRAT.
La pèrdua del sentit del sagrat és l’origen del malestar actual degut a la banalització i a la superficialitat de la mentalitat actual. Ja sé que no és bo queixar-se pel que ja no hi és però jo no em dolc per l’absència d’unes formes del passat sinó de que la banalització i frivolitat del que és l’home en el moment present porta a una alienació de la realitat i a la crisi econòmica, ecològica, cultural, psicològica i espiritual del món actual. I m’adono que si, d’alguna manera que desconec, no hi ha un canvi radical al món, estem abocats al desastre degut a la pèrdua del sentit d’allò humà. La dimensió contemplativa potser no serveix directament de res, però és la base invisible que ho aguanta tot i li dona sentit.
El retorn del sagrat implica unir la dimensió espiritual a la material, la eterna a la secular, la divina a la humana i a la mundana. Sense confondre-les però sense escindir-les perquè la vida de l’home és una, sense esquizofrènies entre el privat i el públic. Avui dia, quan les cultures ja no són tancades i diferents sistemes de creences han de conviure, ja no és possible que cap administració pública sigui confessional. Tot el que es demana és que el materialisme sigui una creença més, que no s’imposi el laicisme, que l’economia i el regne de la necessitat no siguin els valors suprems i que entre l’àmbit estatal i el privat s’hi reconegui un espai entremig que permeti agrupacions que puguin dur un regim autònom de vida tan econòmica com espiritual. Això demana una adequació a la nova realitat no solament dels partits polítics, que actualment continuen pensant el món amb uns valors i plantejaments del segle XIX, sinó sobretot dels grups religiosos i intel·lectuals que, malgrat les baralles i desacords amb els poders públics, els han imitat i pensen i veuen el món únicament amb el mateix paràmetre d’aquest, el pensament causal. Amb això cal constatar que el cristianisme, que hauria hagut de ser el gran defensor d’una correcta visió sagrada del món, ha estat històricament la causa del naixement i desenvolupament del món profà, tecnològic i capitalista – com va demostrar Max Weber entre d’altres. Crec que el Nou Testament no n’és la causa d’aquest fet i que una altre, o altres, hermenèutiques de la Bíblia haurien estat possibles i més llegítimes en molts casos. I de fet, ja que té en la seva Cristologia còsmica – no merament historicista - i la possibilitat del canvi ontològic mitjançant la Theosis les bases per a la creació d’un món sagrat. Per tant, no és tracte que l’Església no tingui el mitjà teòric o la doctrina correcta, sinó que la té com oblidada o marginada.
Ara bé, tot això pot ser – i és – un reguitzell de bones intencions que poden semblar relativament fàcils d’aplicar amb una mica de temps, esforç, diàleg i consens, però que, a la pràctica, sols amb aquestes bones intencions no funcionarà perquè no es desitjat. L’enemic principal del sagrat no són els partits laicistes o els intel·lectuals d’esquerres o els defensors de les noves tecnologies. El principal enemic és la pròpia majoria de la gent, que, fora d’alguns integristes amb tendències dictatorials, prefereix el que no es possible, continuar servint a dos senyors – Déu i el diner – amb l’excusa de pagar al César el que és del César – distinció entre allò necessari i allò important, el que actualment s’interpreta com a separació entre Església i Estat – i el motiu real d’una indiferència pels temes importants –els que no serveixen per a res - i la obtenció de més comoditats materials – que n’hi ha que serveixen i n’hi ha moltes que no - . La degradació del sentit del humà ha arribat a tal nivell que molta gent és sorprendrà d’aquesta mateixa afirmació i pensarà que és un problema inventat de qui no té res més a fer. I, en tot cas, pensaran, com que és evident que el sagrat no és res que es pugui imposar si la gent no ho vol – aquí no si valen dictadures ni imposicions de cap mena – que cadascú faci el que vulgui mentre deixi tranquil els altres. I tenen raó en que el sagrat no és pot imposar. Seria absurd i contraproduent. Però no tenen raó amb el seu individualisme de “deixar tranquil”. Avui dia, com sempre, els problemes són globals i ningú viu sol. Tot repercuteix amb tot i intentar de viure amb dignitat i coherència les diferents components humans – espiritual, mental i material – ens interessa a tots si tenim una ètica plenament humana, també intel·lectual i espiritual i no la limitem als aspectes materials. Cal sentit crític per estalviar-nos fanatismes religiosos i laicistes però també cal perdre la por. Recuperar la dimensió sagrada de la vida crec que és la única possibilitat que té l’home de viure plenament com a subjecte i com a comunitat la seva integritat. Ens hi juguem el nostre futur com a humanitat digna i plena.
Maria Assumpta
UN MAPA DEL SAGRAT
¿Què és el Sagrat? La resposta pot tenir varis nivells i pot venir de varis àmbits. No intento esgotar-los tots, sinó simplement apropar-me a Allò que per mi es fonamental: recuperar la dimensió sagrada de la vida. I al dir recuperar es sobreentén que Allò Sagrat es quelcom perdut. Sé que, per diferents motius, aquest desig no serà compartit per a molts. N’hi haurà qui s’alegrarà d’aquesta pèrdua, n’hi haurà qui dirà que no s’ha perdut mai i qui dirà que encara hi ha coses sagrades junt a altres que no ho són. El meu intent és descriure que va ser Allò Sagrat en el passat i com pot ser retrobat.
Per començar, no puc fer una definició del Sagrat ja que Allò Sagrat és, en cert sentit, indefinible. A un amic, li vaig donar un intent de descripció de caire suggeridor que repeteixo aquí:
El SAGRAT no és el Diví, silenciós i inexpressable. El SAGRAT és la totalitat que manifesta aquest Silenci. Es Bellesa, Música, Paraula, Ritme, Contemplació, Lloança, etc. És la Manifestació del Silenci. És el món, pur, bell, sense contaminar, vist amb ulls del contemplatiu. El bosc per on hom camina sense desitjar-ne collir cap flor, es sagrat. O el cant del rossinyol que escoltem sense voler-lo analitzar. El més curiós és que quan, abans de la mirada crítica il·lustrada, hom contemplava aquestes coses amb atenció, sense cap intenció, tot esdevenia viu i com personificat: fades i fullets entremaliats, bruixes dolentes, arbres savis, dames de llum salvífiques, etc. El Sagrat és viu.
Aquest text mereix una explicació, ja que no pot ser cap definició, perquè Allò Sagrat és indefinible. Cap “totalitat” és definible, els seus límits no poden existir. Un cosmos tancat no és cap totalitat. Hi ha l’altre cantó del marge. Tot límit té “l’altre cantó”. I aquest “altre cantó” és el que em diem el Diví, silenciós, inexpressable... i il·limitable.
Voldria fer una espècie de mapa per veure com pot ser entès Allò Sagrat. Com tots els mapes, aquest és convencional. El mapa que voldria que visualitséssim és el que donen els mites de creació de moltes cultures primordials oceàniques. Hi ha un mar immens i sense límits – el Diví - del fons del qual n’emergeix una illa –el Cosmos, el Sagrat – .Tot univers sorgeix d’un altre-vers, el nostre món conegut emergeix d’Allò que és desconegut i inexpressable. Sense l’illa no podria haver-hi mapa. Seria un blau immens... S’entén, tot és diví. Però hi ha una part de la que en prenem consciència, el Sagrat, mentre que la resta roman inconscient, caòtica: el profà.
En els mapes tradicionals de totes les cultures sagrades, se’n diguin mandales, Tapís de la Creació de Girona, catifes de pregària, temples, pagodes o qualsevol altre mostra de geografia sagrada - que és una illa, recordem-ho - el centre de la representació està, en moltíssims casos, ocupat per la figura d’un home – la consciència. Podríem dir que Allò Sagrat és aquella visió del món que té per centre a l’Home i, per tant, que tot es vist des del punt de vista de l’Home. Aquesta descripció pot sorprendre per varis motius, principalment per dos. El primer és que a les tradicions sagrades hom les acostuma a anomenar teocèntriques ja que interpreta tot gira a l’entorn del diví i que la figura central representa al Déu. I, pel contrari, es diu que la visió antropocèntrica correspon al humanisme. És aquest un malentès que ja aclarirem. El segon motiu és que, d’alguna manera, hom entenia que el sagrat s’aplicava a uns objectes o situacions que eren sagrats enfront d’altres que eren profans. Així s’ha interpretat moltes vegades la clàssica definició de Mircea Eliade que oposava el que era Totalment Altre, aquells aspectes o objectes de la vida que eren Sagrats, d’aquells altres, insignificant i sense sentit, que eren profans. Però aquí hi ha un altre malentès, ja que ni Eliade, ni Otto, ni Ries, ni Coomaraswamy, ni cap altre que hagi estudiat bé el tema afirma que el sagrat siguin “objectes”. Precisament, la característica del Sagrat és que, a diferència de la visió profana de la vida, el món no es vist com objecte sinó com a subjecte, un gran subjecte viu que és l’home del centre expandit a tot el que l’envolta.
SUBJECTE I INDIVIDU
Un subjecte no és un individu. En la concepció sagrada del món, l’home no s’acaba en l’individu corporal sinó que tot home abraça tot el món que l’envolta i en el qual està immers. En la nostra concepció actual i materialista de l’home, l’individu està de la nostra pell endins i tot el que és de la nostra pell enfora són “objectes”; la nostra pell és, per la nostra visió individualista, la frontera que ens separa del món, dels altres i del diví. O al menys, això és el que la ideologia moderna intenta propagar, encara que, en la vida real, la sensibilitat de moltes persones no funciona així, afortunadament. Com anirem veient, la concepció individualista de l’home, és sempre, com a tal, objectiva. Considerar les persones com a individus equival a considerar-les com a objectes, no com a subjectes. Les ciències humanes - la història, la literatura, les arts, - tracten, o haurien de tractar, l’home com a subjectes, que es relacionen els uns amb els altres, amb el món i amb el diví; les ciències positivistes – la química, la biologia, la enginyeria, la medicina convencional que redueix l’home a química, fins i tot la sociologia, etc. - el tracten com a individus, més o menys juxtaposats i numerables ja que estem en el regne de la quantitat. En la concepció individualista que ens volen imposar, no es té en compte que vivim en un món on tot està relacionat amb tot: les persones amb les que parlem, la nostra casa, els nostres paisatges estimats, la nostra cultura, el nostre món... no són mers objectes ni ens ho mirem de manera objectiva. Una mica com afirma la doctrina budista del pratîtyasamutpâda, el món és una gran xarxa de relacions on tot està relacionat amb tot, També en la visió sagrada de la vida tot està relacionat amb l’home. Però la visió sagrada primordial no es va desenvolupar com una filosofia sàvia més o menys experiencial, sinó que va sorgir primàriament en tots els pobles primitius, que, precisament mitjançant llur visió sagrada de la vida van des-cobrir, és a dir, se’ls va revelar, que eren més que els animals i les altres coses que els envoltaven. Que eren diferents, totalment diferents, i que aquesta diferència era d’ordre misteriosa, desconeguda, inexplicable. Per a mi, l’admiració primordial, el zaumatzein, no va ser per l’ésser - diferent de l’ens, com volia Heidegger - sinó, com molt posteriorment va dir Sòfocles a l’Antígona, per aquell que en va fer possible la consciència aquesta diferencia: l’home. “L’home és la més admirable de totes les coses.” Les personificacions sagrades del elements naturals, les fonts, els arbres, els estels, no mostren, com s’ha dit, cap consciència primària sobre el món extern, anterior a la consciència del món íntim de l’home, sinó que el que mostren és la humanització viva del món més enllà de la frontera individualista. Aquest món humanitzat és, recordem-ho, la nostra illa ocupada per l’home en el centre i que, des d’aquest centre, es projecte sobre totes les coses que l’envolten.
EL SAGRAT, CÒSMIC I MÍSTIC.
Allò Sagrat té per tant, com dues vessants. Una còsmica, que relaciona l’home amb la resta del món que l’envolta, sobre tot amb allò que, per a ell té sentit, els seus pares, els seus fills, el seu poble, els arbres que l’alimenten, les bèsties que caça, la font de la que beu, el bosc pel que passeja, els ocells que canten i no entén, la pluja que cau del cel, els llunyans estels, bells i inatanyibles. L’altra vessant és la divina, que relaciona l’home amb el “Diví”, s’anomeni aquest Diví com se’l anomeni o no se l’anomeni – en sí és innombrable - i aquesta relació fa de l’home i solament d’ell, un ésser radicalment diferent, “superior” com veurem, a la resta dels altres éssers, El fa lliure, únic, inclassificable, conscient. L’home s’autodescobreix com aquell ésser conscient de ser sempre inacabat i infinit, sempre en procés de creixement vers l’infinit i, per tant, amb una dimensió sobre-natural, si és vol dir així, o amb una naturalesa que participa del Misteri, de l’altre-vers inexplicable, inatenyble des de la voluntat humana racional però que, per una Gracia superior, l’envaeix, el transfigura i l’arrabassa vers el Diví, el superior, el celestial, o qualsevol altre metàfora que la humanitat ha emprat per intentar suggerir aquesta dimensió inexpressable pels conceptes però suggerible amb símbols.
¿Què tenen a veure la dimensió còsmica amb la divina? La resposta és clara: sense la dimensió divina, l’home queda reduït a animal racional i individual, a un mer simi evolucionat, com volen les antropologies materialistes positivistes i individualistes i, per tant, no és possible la dimensió còsmica. Es dirà que això no és cert, que hi ha qui té la dimensió divina sense la còsmica, per exemple, molts místics acòsmics. Però la mística del No-Res, en negar la realitat del cosmos, nega també la del propi individu. I la veritat és que molts grans místics tenen una vivència còsmica, per molt que, la societat en la que visquin no sigui sagrada ni tingui vivència còsmica. Ja vaig fer notar en un altre lloc que, al menys pel que fa a la cultura europea occidental, la mística en el seu sentit estricte apareix pels vols del segle XII, en la mesura en que va desapareixent la visió sagrada de la vida. Potser és un cas extrem, però és digne de fer notar.
Però pel que fa a la dimensió còsmica sense la divina, potser seria teòricament possible però ni crec que s’hagi donat mai ni la crec probable, ja que no hi ha manera de superar la dicotomia subjecte-objecte i, per tant, no té raó d’ésser. Els moviments ecologistes actuals com a tals no són el cas, ja que, generalment, continuen veien el món de la natura com un objecte fora del subjecte, tan delicat, estimat i digne de cura com es vulgui, però objecte al cap i a la fi. No hi ha cap “participació mística”. Com també és diferent certes visions científiques que fan participar a l’home de la totalitat de la natura, encara que alguns tenen uns dimensió mística més o menys in confessada. Però quan jo dic còsmica vull dir que tota la natura divina i humana participa del subjecte i que la dicotomia subjecte-objecte ha estat superada. Aquesta, quan es dona en el nostre món modern, és més cosa d’alguns artistes o poetes – que són, no obstant, molts més que els que exposen o publiquen - que no d’ecologistes o de religions institucionalitzades les quals, moltes vegades, limiten el “sagrat” a algunes normes conservades més per tradició que per un autèntic sentit del sagrat.
IDOLATRIA I SUPERSTICIONS
Cal fer una distinció entre el sagrat i les sacralitzacions idolàtriques. En el sagrat no hi ha ídols, perquè el valor suprem no està en cap “objecte sagrat”, sigui un arbre, una escultura o una imatge de la divinitat, sinó que aquests són un símbol o una manifestació d’Allò o d’Aquell que està per damunt de tota forma. Per molt que hom veneri aquestes imatges santes, aquestes són sols el suport d’Allò Sagrat, i, per això, si es profana una imatge santa, hom ho pot considerar un sacrilegi perquè s’entén que el que hom vol ultratjar no és el continent sinó el contingut, però res no canvia per això. Ans al contrari, a l’Índia, i a altres llocs les imatges, desprès de fer la seva funció en les cerimònies, són ritualment destruïdes, precisament per recordar que són solament imatges. Però certament, el perill de totes aquestes imatges i símbols és que s’oblidi el seu valor merament funcional i se’ls doni un valor absolut, sacralitzant-se i esdevenint així mers ídols. És un perill en el que han caigut persones de segurament totes les religions. Però tota religió, si és profunda i viva, té uns savis o profetes que, o bé amonesten el membres del poble que cauen en aquest error o, com a mínim, no els donen càrrecs dins la jerarquia religiosa.
També cal distingir el sagrat i els seus símbols de les supersticions. Quan anem pel bosc, el podem imaginar ple de follets, fades o bruixes i fins podem sentir la seva presència. Però sabem que aquesta presència no és objectiva i que els temors, els desitjos i la màgia que sentim per aquesta presència és la projecció de les nostres vivències més pregones en la fascinació boscana que traspua el sagrat, que així esdevé viu. Així podem entendre què era el sagrat pels pobles primordials. Però sabem de cert que no veurem cap fada apareix-se’ns en un sentit objectiu i si veien un bolet comestible, l’agafarem i ens el posarem al cistell, sense cap por que el follet d’orelles punxegudes es vengi perquè l’hem deixat sense la seva caseta (encara que si tracten la natura sense cura i la destruïm, sí que el “follet” es venjarà de nosaltres, ja ho està fent). En canvi, molta gent, quan parla d’astrologia, dels cossos subtils o de la reencarnació, en parla de manera causal, com si, per exemple, la situació dels astres en el moment del naixement, expliqués o fins fos la causa del d’un mal físic o psíquic, és a dir, en lloc de donar a l’astrologia un valor simbòlic, pensa a la inversa i creu que la situació objectiva dels astres és la causa o està en consonància amb determinades situacions també objectives, físiques o històriques de la seva individualitat. En el primer cas del bosc, hem projectat el nostre món subjectiu interior, anímic i espiritual sobre una realitat mundana, el bosc, però sabem que són projeccions del nostra món humà i expressen realitats anímiques o espirituals però la seva realitat és subjectiva-mundana i simbòlica, no objectiva. En canvi, en el segon cas, tracta les realitats originàriament simbòliques, - Venus símbol de l’amor o la Lluna del món canviant, etc. - com si fossin dades objectives que actuen de forma causa-efecte. Si en el primer cas es tracta de llegendes que expressen realitats de caràcter simbòlic, en el segon cas de degeneració del valor simbòlic i posterior confusió de la realitat espiritual amb la realitat física objectiva es tracte de meres supersticions. En el primer cas, interessa la nostra realitat espiritual projectada en el món: en el segon cas l’interès és per allò físic i històric. Es tracte de una confusió de mètode, ja que les realitats individuals i físiques com a tals han de ser tractades objectivament. Cada nivell de realitat té uns mètodes propis d’aproximació a ells ja que si no, no són els adequats. Cal discernir les realitats individualistes-objectives pròpies del pensament causal de les subjectives-mundanes pròpies de la visió de les correlacions analògiques, ja que si es miopia psíquica o espiritual no veure les realitats simbòliques, és també miopia cognitiva veure realitats merament objectives en les realitats simbòliques. En el fons, són tant o més materialistes els segons que els primers ja que la nostra cultura els ha habituat de tal forma en la concepció individualista-objectiva que fa que tractin les realitats espirituals com a objectives i les apliquen objectivament sobre a seva
individualitat, no la subjectivitat. I la individualitat és sempre una concepció objectiva de l’home. I la manera objectiva d’apropar-se a la realitat actua segons la relació causa-efecte.
L’HOMR DEL CENTRE.
Una vegada donats aquests parell d’aclariments, tornem a la relació entre la dimensió divina i la còsmica d’Allò Sagrat. Els subjectes comparteixen els uns amb els altres les realitats que els envolten. Un arbre que dona fruits, els dóna, en principi, per als diversos membres de la comunitat. El mateix amb el pou d’aigua o en el temple on es veneren els avantpassats, que ho són també de tot el poble, o d’un determinat clan. L’esposa d’un home és la neboda de l’avi d’un altre i la cosina materna d’un tercer, etc. El que vull dir és que els simbolismes d’aquestes cultures no es basen en una relació individualista amb el món, com ho podria ser un símbol freudià, sinó que són compartits per tot el poble si bé cada membre té un grau diferent de vivència del sagrat. Aquest aspecte comunitari, junt amb la consciència de la diferència radical entre l’home i les altres coses del món fa que es vegi el món com un Cosmos sagrat on tot gira a l’entorn de l’home. Aquest és l’Home – en majúscula - que esta representat al centre o al lloc preferent de les cosmologies. Aquest Home no fa referència a un individu qualsevol de la tribu o del poble sinó que fa referència a l’Home en quant a centre de l’univers i, per tant a l’Home diví, se l’anomeni Adam, Crist, Buda, Krishna, l’avantpassat mític o l’heroi primordial, com Gilgamès. Es, per tant, incorrecte afirmar que en la història d’Occident, es passa d’una visió teocèntrica a una d’antropocèntrica. El que hi ha realment són dues concepcions diferents de l’home, la primera és una concepció de la realitat - que Raimon Panikkar ha anomenat cosmoteàndrica – que és alhora e inseparablement humana, divina i còsmica i, per tant, l’home participa del diví i del còsmic. Recordem que del Crist còsmic o de Buda en participem tots i tot. En el segon cas es tracte d’una concepció merament individualista i que, fora alguns casos en que per tradició o per convicció personal o de grup, com passa al Renaixement, no són antropocèntriques. De representacions antropocèntriques de l’home modern, individualista, n’hi han ben poques, per la senzilla raó que quan l’home perd la consciència de la seva participació divina, perd també el seu sentit de centralitat i qualsevol orientació. Certes representacions del realisme soviètic amb l’exaltació central de l’home, com si estigués divinitzat, ens produeixen malestar perquè, o no és una representació real de l’home (que, com a individu, no pot tenir cap centre) o bé es tracte d’una abstracció de la humanitat a la que es venera com a un absolut encobrint així una idolatria. Qui vulgui (i pugui) viure sense la dimensió divina, que sigui també conseqüent i capaç de viure, com el superhome nietzschià, al caire de l’abisme i sense consols ideològics ni “opis del poble”.
Aquesta triple dimensió, divina, humana i còsmica ve simbolitzada a molts mites i cultures per la gran triada dels tres “nivells”. Hi ha un nivell inferior, terrenal o aquàtic, subterrani o i infernal, on viuen els dimonis, els nans, les ànimes en pena, els dracs o altres monstres i éssers obscurs. Hi ha el món del mig, el dels homes, propi de la terra o l’aire, on hi ha la vida, l’ànima o el mental, el que respira i fa guerres. I finalment hi ha el nivell superior, celestial, on viuen els éssers espirituals, alats, lluminosos, com els àngels i els ocells i sobre tots, els ésser divins o els seus missatgers. En un sentit més subjectiu hom ha parlat de cos, ànima i esperit. És pot dir de vàries maneres i cada nivell pot estar subdividit o matisat en altres aspectes però sempre té una simbologia constant: L’home, la consciència, està en mig, per sobre del món merament còsmic, material i per sota del món diví, espiritual. Ell és, com l’arbre de la vida, el tronc que posa en comunicació les arrels obscures y subterrànies, que no obstant, són les que l’alimenten i el sostenen, amb les branques, les fulles, i els fruits, És l’home qui santifica el cosmos i qui encarna i cristal·litza l’esperit
Aquest home és un subjecte. Però com ens diuen totes les mitologies, les místiques i la psicologia moderna de la profunditat, darrera les diverses màscares i capes de manifestació de l’ego i de la “personalitat”, el subjecte últim, l’últim Jo, sense atributs, la nostra realitat definitiva, és el Jo diví. Dit així pot sorprendre i escandalitzar des del punt de vista d’una religiositat “esotèrica” o institucionalitzada on el Diví és únicament l’Altre, fins i tot el Totalment Altre. La primera expressió –el Jo diví - es pot entendre en un sentit monista i l’altre – el Déu-Altre - en un sentit dualista sense que cap de les dues vulgui tenir aquests sentits. L’hinduisme i el judaisme podrien ser els dos paradigmes En tot cas, una persona en absolut sospitosa de monista com Sant Agustí ja ho expressava amb aquesta paradoxa: Deus interior intimo meo et superior summo meo.
L’OBLIT DEL SAGRAT
¿Què passa si l’home no pren consciència del seu Jo diví o d’aquesta dimensió superior que el sobrepassa, si es veu com un simi evolucionat i sense cap diferenciació qualitativa amb una pedra o una mosca? La resposta és que desapareix el mapa de la illa en mig del Oceà amb l’home al Centre i tot queda com un Oceà immens, indiferenciat. Es el Caos primordial del que parlen totes les mitologies. Tot es indiferent, els nombres són indefinits, tant es l’1, el 2, el 329 o el 76453458165833726... L’ona que m’està pujant en mig del mar no deu ser la mateixa, però a mi em sembla igual que la que sé que hi la 658 milles més al sud-est o 2775 milles al oest... si sé on és el sud-est o l’oest (i si ho sé és perquè algú em va ensenyar a mirar els estels i jo no me’n he oblidat). Aquest caos no es cap cosa estranya sinó que és el nostra món profà, sense cap punt absolut de referència, sense la Estrella Polar que orienti les nostres vides. És el nostra dia a dia indiferent i monòton, amb sols unes vacances on fugim vers un diferent ignot, cercant la Illa Paradisíaca dels nostres somnis. Però aquest Caos és el món productiu, el dels negocis, el comerç, la salut, els diners, les compres, etc. És un món idolàtric, ple de falsos déus, on el Cosmos ha estat substituït pel que algú ha anomenat irònicament una “cosmètica”. Tampoc és tant avorrit. Hom pot gaudir del dia a dia i anar consumint. Cert que cada cop hi ha més inseguretat, més drogaaddictes, més gent a la presó, més pobres, més clients dels psiquiatres i els psicòlegs, més marginats, més guerres... Però mentre a mi no em toqui, - sobre tot si visc al primer món - vaig vivint. A al cap i la fi, tots ens morim, abans o desprès. ¿per què necessitem, el Sagrat? Segurament, des del punt de vista utilitari, el Sagrat no serveix per a res. I si tant malament em sento, puc cercar un consol en la religió, en una vida abans de néixer de la que n’estic pagans les conseqüències o una vida desprès de la mort, que això sí que m’és útil. Al sistema econòmic o positivista no li molesten les meves creences, per extravagants que siguin, mentre no impedeixin la productivitat, mentre no modifiquin la vida present. Tant és. Diu la tradició hindú que la diferencia entre en gos i un home alliberat és que, si bé tots dos són brahman, el gos no ho sap i l’home alliberat, si. Si tot és diví, ho reconeguem o no ¿de què serveixen les nostres creences? Per donar-nos una suposada explicació sobre el “d’on venim” o el “on anem” i això em consola. I també m’aliena, com la illa somiada de les vacances o el treball pel què m’esforço encara que no sé perquè serveix o la lluita pel paradís marxista. I, sobre tot, aquest Caos primordial pot ser tot el diví que, teòricament, es vulgui, però social i culturalment és viscut com a profà. I si encara sobrevivim en aquest caos és perquè, si bé hem oblidat els orígens sagrats de la nostra cultura, encara ens aguantem sobre els seus valors. Vivim, la majoria, de restes momificades d’atributs divins - amor, justícia, llibertat, bondat, bellesa, veritat – als que ara anomenem valors però que, en la nostra realitat profanadora, van perdent cada cop més el seu sentit original i, conseqüentment, la seva raó de ser. La bellesa ja no se sap que és, la veritat esdevé relativa, la justícia, venjança social; i així tota la resta. Sense el seu fonament diví, aquestes “virtuts” van perdent la seva força i el seu sentit i cada dia més, els homes creuen descobrir que són inexistents i sols veuran interès, injustícia, esclavitud, maldat, lletjor, falsedat. Bona part de la cultura actual és l’únic que mostra, perquè és una cultura decadent. Per això dic: sols des d’una experiència del diví que impregni totes les relacions humanes és possible aixecar una cultura, rica o humil, però cultura. I quan aquesta vivència desapareix, quan els seus símbols perden el seu sentit, aquesta cultura acaba ensorrant-se com ha passat amb totes les altres. Eliade dixit.
Aquí no tracto el tema de Déu. Però cal aclarir que, en Déu, jo no hi crec, en el sentit de “opinar que Déu existeix”. Jo puc creure (opinar), o no que la meva veïna em deixarà cent euros, que hi ha una vida desprès de la mort o que dins aquell armari hi ha un gat amb nou potes. Però reduir Déu en una creença opinable és fer-ne una parodia del que és Déu, encara que en la nostra degenerada cultura religiosa hi hagi molts que hi creguin. A Déu el “visc”, el “veig”, el “percebo”, en “pren consciència”, el “sento”, sento la seva “presencia” o la seva “absència”. Però no és una mera creença. Puc creure que la formulació trinitària de Déu en el Credo és la correcta, perquè el credo diu “crec en Déu Pare... Fill Únic... i Esperit Sant”, i no un mer “crec que Déu existeix”. Però si no hi ha aquesta “vivència” de la “presencia” d’aquest Misteri que, se li doni el nom que se li doni, és la Font més radical del meu jo i del de tots els altres homes i alhora el Fons sense Fons de tot l’Univers, ni hi ha autèntica experiència religiosa ni, com a conseqüència, no és pot donar el Sagrat. Potser les creences són inevitables i van molt lligades a l’experiència religiosa, però no són el mateix i cal distingir-les. Amb això no vull dir que l’autèntica vivència religiosa i el Sagrat siguin el mateix. La autèntica experiència religiosa és mística, però el que nosaltres entenem per “la mística” (com un fet extraordinari en una persona extraordinària) apareix quan, per motius socials, culturals, religiosos i històrics, desapareix el Sagrat. Perquè hi hagi autèntica experiència religiosa cal que es produeixi en l’home un canvi ontològic que el capaciti per la obertura a la seva dimensió divina, el que se’n diu la conversió. Habitualment aquest canvi ontològic venia facilitat per la iniciació, que no cal confondre-la ni amb mers coneixements teòrics ni amb uns rituals més o menys esotèrics, encara que s’hi puguin relacionar. Però sense un canvi ontològic estem abocats al agnosticisme i a l’ateisme.
EL SAGRAT I LA POLÍTICA
Amb això vull dir quelcom que potser escandalitzarà a alguns espiritualistes. El tema del sagrat és, també, un tema social, polític o, si es vol, col·lectiu o comunitari. Aquí, crec que el sociòleg de les religions Ëmile Durkheim intuïa una mica la veritat, encara que el sagrat no pugui ser reduït a la divinització del fet social. Ja he parlat de com la dimensió còsmica implica una dimensió social o, com a mínim, comunitària. El sagrat no depèn únicament ni de les vivències místiques personals ni de les creences individuals o privades, encara que hi puguin influir. És un tema també polític. Dels llibres escrits per Raimon Panikkar, un dels millors és L’esperit de la política. I és també el més incomprès i marginat. No el van comprendre – ja que no els interessava – ni els espiritualistes ni els polítics. Ja que aquest llibre defensa la col·laboració ontonòmica – unió sense confusió diu el llibre – entre la política i la religió, exactament el contrari de les tesis del món modern en el que, ves per on, els espiritualistes i els polítics materialistes es posen d’acord i defensen la mateixa tesi: la total separació entre el món material, regit per la política i el món espiritual privat, individualista, regit, cada cop menys, per la religió i més per la superstició. Com diu Ries, “la desacralització s’afirma actualment com la característica específica del món modern”.
I defensar la col·laboració entre política i religió en temps d’integrismes religiosos i laicistes de tots cantons pot semblar perillós i contraproduent, ho sé i en sóc conscient. Però col·laboració no vol dir confusió sinó, per començar, diàleg. Potser l’escolta de l’altre podrà amorosir els fonamentalismes, tant els religiosos com els laicistes. I aquest diàleg s’ha de fer a tots els nivells, des dels universitaris a les bases populars. Crec que es un bon camí per començar però en aquest moment no vull fer la política del diàleg sinó continuar establint quines són les bases del sagrat per escrit, que és també una forma de diàleg amb els altres, segurament més lenta però també més pausada, calmada, pensada i possiblement amb més possibilitats de profunditat que la merament dialogada al moment. No pretenc, per tant, tenir la última paraula. Però si que m’atreviria a fer una afirmació, O recuperem l’essència del sagrat, és a dir, la participació humana en el còsmic i el diví, o la nostra civilització se’n va en orris, encara que, ben mirat, el que potser estic demanant ja sigui un canvi de civilització.
ANTROPOLOGIES
Quan llegim o escoltem les mitologies de tots els pobles primordials, es veu que el que va fer que l’home agafés consciència de ser home, i per tant, sapiens sapiens, va ser el descobriment de la seva participació i/o allunyament del diví. És més, el mite és la presa de consciència del fet que l’home és o no és en relació amb el diví. Així es van aixecar totes les cultures, amb les seves normes i les seves ètiques, els seus ritus i els seus símbols. I no hi ha home sense cultura i sense societat. I tota cultura que oblidi la dimensió divina de l’home, a la curta o a la llarga s’autodestrueix. En el cas hipotètic – per impossible - que es pogués demostrar que Déu no existeix, el que no es podria negar és el fet que l’home s’ha fet home precisament en aquesta creença –si és vol dir així – del diví. Si oblidem o marginem aquesta realitat, estem cavant la nostra fosa no sols com a cultura sinó potser com a humanitat ja que esdevindríem un simi de l’home. Seriem “com” un home, però sense ser-ho. Potser un animal racional, (definició que mai va fer Aristòtil ni cap altre grec) - i/o irracional - però no un home. I un animal racional és una bèstia ben perillosa, amb un gran poder de destrucció, com ja s’està veient. Tinguem en compta, per exemple, que, malgrat les bones intencions de certa filosofia contemporània, no hi ha cap ètica que pugui fonamentar la vida de l’home, si aquesta ètica no es fonamenta alhora en una dimensió metafísica, espiritual, religiosa o com es vulgui dir que sobrepassi el que és merament racional i animal. Tots els intens de donar uns fonaments ètics a la nostra societat fracassaran, si no es recupera la dimensió sagrada de la vida. Recordem que, als inicis de la modernitat, Kant va escriure la Crítica de la Raó Pura, en que semblava defensar l’autonomia de la raó humana i també d’una ètica immanent. Però desprès va escriure la Crítica de la Raó Pràctica, per poder justificar la primera. Com fa dir Dostoievski a un dels seus personatges, si Déu no existís, ens l’hauríem d’inventar.
Potser la meva manera de plantejar aquest article és poc diplomàtic ja que sembla que estigui imposant Déu o la seva necessitat. I posar Déu sota la necessitat és perillós, a més de fals. Ho sento. Però jo no estic parlant de Déu sinó de política. I si els dos temes van més lligats del que hom voldria, no és culpa meva. En aquest moment històric, el problema fonamental no és teològic sinó antropològic. Ja s’han escrit moltes pàgines sobre el Misteri i encara se n’escriuen. Molt bé. Però ara, la lluita per la supervivència humana ens exigeix parlar del què és l’home. Per què resulta que ho hem oblidat. De ser certa, cosa que dubten molts més dels que oficialment es reconeix, l’actual antropologia es redueix a l’evolucionisme i al codi genètic, cosa que explicaria - si ho explica - el com a arribat a aparèixer l’espècie humana i les seves diferències morfològiques amb els altres animals, però no copsa què és l’home, quina és la seva característica essencial. Gairebé tots els nostres estudiants coneixen les teories de Darwin. I molt pocs la saviesa espiritual i filosòfica de la humanitat. I així, pels carrers de les nostres ciutats apareixen bandes de joves als qui han ensenyat a lluitar per la supervivència de la espècie i no a ser persones. Però el que també es cert és que ni bona part de la filosofia actual ni de les diferents esglésies estan a la altura que els temps i les circumstàncies demanen ja que ja fa segles que ha acceptat i claudicat davant el positivisme o la privatització individualista que l’status socio-económic exigeix.
EL SAGRAT I EL CAPITALISME.
Si pensem històricament, es veu que el tan criticat sistema capitalista apareix en Europa (que és on apareix) en la mesura en que va desapareixent el sentit sagrat de la vida. La desaparició del sagrat és la causa de l’aparició del sistema capitalista i no al revés, com s’ha dit. Certes actituds de l’Església van ser bona part de la causa. I els mateixos intel·lectuals d’esquerres que diuen criticar un sistema, amb raó classificat d’inhumà i injust, són incapaços de reconèixer que el materialisme que ha portat al progrés material que tant defensen és el fonament ideològic i real d’un sistema que per la majoria és no sols econòmicament injust sinó frustrant des del punt de vista psicològic, ruïnós ecològicament parlant i humiliant humanament pensant. Que la dignitat de l’home també compta.
Ara, quan la falsa alternativa que era el marxisme enganya-babaus sembla que ha estat superat, seria bo que es replantegés el tema de la superació del capitalisme. I crec que la millor i única manera seria la recuperació de la dimensió sagrada de l’home, alhora còsmica, col·lectiva i divina. Però la recuperació del sagrat no és cosa fàcil, per varis motius. El primer i més evident és que no podem fer anar el temps enrera com si es tractés de fer recular les manetes d’un rellotge. Entremig, han ocorregut vàries coses, algunes ben positives. Per exemple, la valoració, al menys en teoria, de la dignitat de la persona humana concreta, per sobre qualsevol objecte o situació, certament un valor cristià, com també el desenvolupament del sentit crític o de discerniment, amb un cert perill, actualment vigent, de caure en un criticisme que solament sap dir no sense oferir alternatives ni models positius. Qualsevol intent de retorn del sagrat ha d’assumir aquests dos valors, del contrari cauríem en fanatismes de qualsevol signe.
LA TÉCNICA I EL SAGRAT.
Però, s’ha dit, hi ha un tema més complex i difícil en el camí del retorn al sagrat: l’aparició i desenvolupament de la ciència i la tècnica modernes. Perquè, ens agradi o no, estan aquí i ja no podem oblidar-les o fer com si no hagués passat res. Podem anar a la lluna, podem guarir moltes malalties i podem destruir ciutats senceres amb una bomba. I, ¿per què no? podem guardar vianda sense que es faci malbé o rentar roba sense cansar-nos o viure en un catorzè pis. És ingenu pensar que la humanitat renunciarà a aquests avantatges o d’altres. I certes actituds testimonials, per respectables que siguin, no serveixen. Hom es pot retirat a la muntanya a plantar cols ecològiques i a fabricar flautes amb navalla i vendre-les. Però això no soluciona el problema global i col·lectiu. Altra cosa és el desenvolupament de tecnologies alternatives, netes i renovables, etc. que si que són positives, encara que tampoc solucionen el problema de fons. Perquè sembla que el problema de fons no és aquest, sinó un de més pregon que ja va plantejar Heidegger. El 1966 Heidegger feia unes declaracions al diari Spiegel publicades pòstumament deu anys més tard amb el significatiu títol d’una frase del pensador “Sols un Déu pot encara salvar-nos”, on aquest també diu: “ens queda la única possibilitat de preparar-nos, pel Pensar i el Poetitzar, per a la aparició d’un Deu o la seva absència en el crepuscle: enfront a la absència d’un Déu, ens enfonsem.” En ella ens dona pistes del perquè el món actual està en un atzucac per causa de la ciència i la tècnica ja que la filosofia s’ha acabat i ha estat substituïda per diverses ciències: la cibernètica, la psicologia, la lògica, la politologia, etc. L’home esta dominat per la tècnica i no ha pensat ja seva essència. “Existeix la convicció de que l’essència de la tècnica és quelcom que està a la mà de l’home. En la meva opinió, això no és possible. La tècnica en la seva essència és quelcom que l’home no pot dominar... Encara no tenim cap mètode que respongui a l’Essència de la tècnica. La tècnica dels homes els separa de la Terra i els desarrela cada cop més. Tenim solament pures relacions tècniques. No hi ha un racó de la Terra en que avui l’home pugui viure... Aquest desarrelament dels home és la Fi, si no és que el Pensar i el Poetitzar aconsegueixen una Potencia sense violència.”
Jo no sé quina era, per a Heidegger, l’essència d’aquesta tècnica que l’home no domina. Però estic d’acord amb ell que la tècnica és un handicap per la recuperació del sagrat ja que veu el món com a objecte i no com a expansió del subjecte Diví-humà. El que ja no vaig tan clar és que ho sigui la ciència. Encara que és cert que la ciència actual depèn de la tecnologia. La ciència que avui dia s’ensenya a les escoles és bàsicament ciència aplicable. No és el meu camp, però, pel que tinc entès, molts descobriments de la física sincrònica són marginals dins els estudis. Perquè? Perquè no tenen – encara – aplicacions tècniques. I no tenen aplicacions tècniques perquè són descobriments científics que funcionen segons lleis de correlació i sincronia i no de causa-efecte. I al sistema capitalista només l’interessa els aspectes de la ciència que funcionen segons la llei de causa-efecte perquè són els únics que permeten manipular les coses tècnicament. Considerar les coses com a tècnicament manipulables es considerar-les com a objectes. Les coses – també les persones - esdevenen objectes – o individus - quan les volem manipular per algun interès nostre. I així, la relació subjecte-món es substituïda per la relació individus-objectes on els individus, a més de ser els manipuladors, són també els manipulats i, per tant, igualment objectes. Al sistema materialista i capitalista sols l’interessa la ciència en el seu aspecte manipulable de causa-efecte ja que és en aquest procés de manipulació – el procés de treball – on s’insereix allò que és considerat la quintaessència del sistema, l’economia, ja que quants més guanys econòmics hi hagi, més capital es podrà invertir en la manipulació d’objectes i individus i, conseqüentment, més avantatges econòmiques i pragmàtics – cotxes, neveres, medicaments, vacances, etc. – es podran produir. Per això, a aquests sistema materialista, potser també capitalista, però sobretot tecnològic i laicista, sols l’interessa aquells aspectes de la ciència que funcionen segons la llei de causa-efecte. La resta no és productiva. I com que qui subvenciona les universitats i la investigació és el sistema econòmic tecnològic i laicista, sols interessa subvencionar aquells aspectes de la ciència que són aplicables tecnològicament. Per això, les universitats són cada cop menys centres de saber i cada cop més expenedors de títols per a llocs de treball. I sols quan el sistema s’encalla, s’amplien els coneixements perquè continua funcionant. I de la mateixa manera que als anys 30 del segle XX és va veure que els treballadors necessitaven vacances per produir millor desprès, al nostre temps és promouen les energies renovables per sortir de l’ impàss des desgast mediambiental. En aquest sentit, l’ecologia, com el socialisme, són sols pedaços als bots vells per intentar que el sistema capitalista pugui continuar funcionant.
Per tant, el problema de la tècnica no és tant científic con ideològic i, per tant, polític. La pregunta és: ¿no serà que la essència de la tècnica tindrà a veure amb el considerar l’home com a objecte i no com a subjecte volent fer-nos oblidar la seva dimensió divina? ¿No serà que la tecnologia és “l’opi del poble “ que el materialisme ens ofereix a fi de fer que l’home, alienat per les comoditats, oblidi la seva essència i la seva dignitat com a home? ¿No serà la tecnologia l’instrument del Poder materialista per mantenir l’home oprimit sota el sistema capitalista, tecnològic i laicista en totes les seves variants, inclosa la marxista?
Abans de continuar, voldria puntualitzar que estic parlant de sistema capitalista, tecnològic i laicista i que la possible crítica – si hi és, ja es veurà - va contra el “sistema” no contra les persones. Ja que, dins aquest sistema, hi ha persones que dediquen el millor d’elles mateixes a fomentat la dimensió espiritual de la comunitat i fins hi tot es permeten i promouen activitats no productives i persones exclusivament dedicades a temes totalment contemplatius, encara que, cada cop més, han de ser persones i activitats fomentades i subvencionades per “iniciativa privada” és a dir, sense dimensió pública ni política ja que el sistema es laicista, és a dir, exigeix total - i esquizofrènica – separació entre la dimensió religiosa i la secular.
EL PENSAMENT CAUSAL
Ara bé, el pensament causal, el considerar les persones i les coses com a objectes, ¿és una exclusivitat del sistema econòmic, tecnològic i laicista capitalista? De cap manera. Des que l’home és home, el pensament causal – i gairebé conseqüentment, també l’home-objecte, la explotació de l’home per l’home - ha existit, per la senzilla raó que el pensament causal respon al regne de la necessitat. Per menjar, per vestir-se, per guarir-se, per intentar unes certes seguretats, l’home ha necessitat i necessita el pensament causal, el que en el llenguatge de l’antropologia religiosa se’n diu el profà. El profà – ens ho recorda Eliade - ha existit i existirà sempre perquè respon al món de la necessitat. I les coses necessàries no acostumen a ser importants però són necessàries. I les coses importants, - el sagrat, la saviesa – no són necessàries. Però són importants encara que ara la nostra societat ho hagi oblidat. Per tant, es tracta de no ser ni espiritualistes ni materialistes sinó d’aconseguir una harmonia entre els dos. I aquesta harmonia és el sagrat. I dic harmonia perquè tampoc es tracte d’un equilibri en el sentit de deixar els dos aspectes en un mateix nivell de les balances. Cada cosa té el seu valor ontològic. Si jo vull anar de Barcelona al Museu del Louvre, l’important no és el cotxe en el que hi vaig sinó que arribi a París. Però si em manca un sol cargol del motor, no arribaré ni a Badalona. L’home centrat - situat al centre - té el Cel a dalt i la Terra a baix I gràcies a la Terra pot atènyer el Cel i gràcies al Cel santifica i fa ufanosa la Terra. El sagrat no suprimeix el món de la necessitat ni aquest esdevé cap Paradís. El profà continua existint i també la possibilitat de l’explotació de l’home per l’home que, en tot cas, s’ha de corregir per altres mitjans. Però els seus efectes poden ser més moderats i suportables si el profà no mou totes les nostres referències significatives i podem fonamentar una ètica operativa que substitueixi la depredació i la lluita per la supervivència, no solament pel respecte al món i a les persones sinó per l’amor a tot allò existent. El problema actual és que aquest regne de la necessitat, del profà ha crescut descontroladament i s’està estenent com un càncer, envaint i devorant tots els altres aspectes humans i, en última instància, menjant-se al mateix home que el necessitava per menjar. El sanejament sols pot venir, en primer lloc, del reconeixement de la existència de la naturalesa cancerosa de la malaltia i, en segon lloc, però principalment, de aplicar-hi remeis, que, per la naturalesa de la malaltia, sols poden venir recuperant l’harmonia perduda i, per tant, aplicant-hi remeis vinguts de l’altre cantó, és a dir, de la supremacia de les coses importants.
EL RETORN DEL SAGRAT.
La pèrdua del sentit del sagrat és l’origen del malestar actual degut a la banalització i a la superficialitat de la mentalitat actual. Ja sé que no és bo queixar-se pel que ja no hi és però jo no em dolc per l’absència d’unes formes del passat sinó de que la banalització i frivolitat del que és l’home en el moment present porta a una alienació de la realitat i a la crisi econòmica, ecològica, cultural, psicològica i espiritual del món actual. I m’adono que si, d’alguna manera que desconec, no hi ha un canvi radical al món, estem abocats al desastre degut a la pèrdua del sentit d’allò humà. La dimensió contemplativa potser no serveix directament de res, però és la base invisible que ho aguanta tot i li dona sentit.
El retorn del sagrat implica unir la dimensió espiritual a la material, la eterna a la secular, la divina a la humana i a la mundana. Sense confondre-les però sense escindir-les perquè la vida de l’home és una, sense esquizofrènies entre el privat i el públic. Avui dia, quan les cultures ja no són tancades i diferents sistemes de creences han de conviure, ja no és possible que cap administració pública sigui confessional. Tot el que es demana és que el materialisme sigui una creença més, que no s’imposi el laicisme, que l’economia i el regne de la necessitat no siguin els valors suprems i que entre l’àmbit estatal i el privat s’hi reconegui un espai entremig que permeti agrupacions que puguin dur un regim autònom de vida tan econòmica com espiritual. Això demana una adequació a la nova realitat no solament dels partits polítics, que actualment continuen pensant el món amb uns valors i plantejaments del segle XIX, sinó sobretot dels grups religiosos i intel·lectuals que, malgrat les baralles i desacords amb els poders públics, els han imitat i pensen i veuen el món únicament amb el mateix paràmetre d’aquest, el pensament causal. Amb això cal constatar que el cristianisme, que hauria hagut de ser el gran defensor d’una correcta visió sagrada del món, ha estat històricament la causa del naixement i desenvolupament del món profà, tecnològic i capitalista – com va demostrar Max Weber entre d’altres. Crec que el Nou Testament no n’és la causa d’aquest fet i que una altre, o altres, hermenèutiques de la Bíblia haurien estat possibles i més llegítimes en molts casos. I de fet, ja que té en la seva Cristologia còsmica – no merament historicista - i la possibilitat del canvi ontològic mitjançant la Theosis les bases per a la creació d’un món sagrat. Per tant, no és tracte que l’Església no tingui el mitjà teòric o la doctrina correcta, sinó que la té com oblidada o marginada.
Ara bé, tot això pot ser – i és – un reguitzell de bones intencions que poden semblar relativament fàcils d’aplicar amb una mica de temps, esforç, diàleg i consens, però que, a la pràctica, sols amb aquestes bones intencions no funcionarà perquè no es desitjat. L’enemic principal del sagrat no són els partits laicistes o els intel·lectuals d’esquerres o els defensors de les noves tecnologies. El principal enemic és la pròpia majoria de la gent, que, fora d’alguns integristes amb tendències dictatorials, prefereix el que no es possible, continuar servint a dos senyors – Déu i el diner – amb l’excusa de pagar al César el que és del César – distinció entre allò necessari i allò important, el que actualment s’interpreta com a separació entre Església i Estat – i el motiu real d’una indiferència pels temes importants –els que no serveixen per a res - i la obtenció de més comoditats materials – que n’hi ha que serveixen i n’hi ha moltes que no - . La degradació del sentit del humà ha arribat a tal nivell que molta gent és sorprendrà d’aquesta mateixa afirmació i pensarà que és un problema inventat de qui no té res més a fer. I, en tot cas, pensaran, com que és evident que el sagrat no és res que es pugui imposar si la gent no ho vol – aquí no si valen dictadures ni imposicions de cap mena – que cadascú faci el que vulgui mentre deixi tranquil els altres. I tenen raó en que el sagrat no és pot imposar. Seria absurd i contraproduent. Però no tenen raó amb el seu individualisme de “deixar tranquil”. Avui dia, com sempre, els problemes són globals i ningú viu sol. Tot repercuteix amb tot i intentar de viure amb dignitat i coherència les diferents components humans – espiritual, mental i material – ens interessa a tots si tenim una ètica plenament humana, també intel·lectual i espiritual i no la limitem als aspectes materials. Cal sentit crític per estalviar-nos fanatismes religiosos i laicistes però també cal perdre la por. Recuperar la dimensió sagrada de la vida crec que és la única possibilitat que té l’home de viure plenament com a subjecte i com a comunitat la seva integritat. Ens hi juguem el nostre futur com a humanitat digna i plena.
Maria Assumpta
No hay comentarios:
Publicar un comentario