L'ART SAGRAT

L'ART SAGRAT

Llegit al Congrés “Estètica i religió” (1996) i publicat a Er, Revista de Filosofia (1998).


L'art sagrat dels pobles primordials, de l'home primordial de qualsevol època o cultura, és quelcom viu que per definició no es pot trobar a cap museu ni ser objecte de cap espectacle. La mateixa vida de l'home és una obra d'art. Estrictament parlant, el que podem veure en un museu d'art, d'antropologia o d'etnologia, és sols la resta sense vida, com un cadàver, que ens diu quelcom sobre la seva aparença, però si no estimem la VIDA que hi ha al darrera ben poca cosa en copsem. Perquè allò sagrat no és aplicable a coses, situacions, espais o temps per si mateixos sinó que és la Vida de l'home, - de l'home primordial, de l'Home Diví - el que les fa sagrades i, per tant, belles, obres d'art.
Què és allò sagrat? De fet, se n'han donat diferents definicions. Hi ha qui fa coincidir el sagrat amb el diví. Per aquests, el sagrat es el SILENCI. Per tant, no se'n pot dir res. Es troba en aquell Fons sense-fons de la via mística apofàtica. Aquesta concepció té l'avantatge que no és manipulable pel poder, pels diners o pels interessos de la mena que sigui. I l'inconvenient que pot quedar, amagat pel brogit mundà, al fons del subconscient. De fet, l'Artista Diví no segueix aquests camí i s'ha manifestat en la Creació. En aquest sentit, allò sagrat es tot el que participa de la Creació manifestant el Diví. La Creació és la manifestació del Creador, el SO del SILENCI, com diu la Bagavad Gità. A la tradició cristiana, Déu crea el món gratuïtament, per un acte lliure d'Amor, perquè Ell és Amor. Aquesta Creació no té gaire que veure amb les concepcions astrofísiques sobre l'origen de l'univers en un passat llunyà. I molt amb la Creació de l'art sagrat: n'és el seu model primordial. L'art sagrat és la forma del ritu que re‑actualitza el mite de la Creació. Per això, l'obra d'art del poble primordial està tantes vegades lligada al ritual, fins al punt que totes les restes que es conserven als museus o en els espectacles - de teatre, dansa, música o cant ‑ estan relacionades més directament que indirecta, amb el ritus sagrat.
Pensem que l'art sagrat és l'aspecte formal de com l'home primordial pren consciència de la Realitat, la plasmació del sagrat, ja que és la forma del mite creador, la manera com el món esdevé sagrat, com hom intueix la Realitat com a no-dual (ni monista ni dualista). I probablement, l'home primitiu va prendre consciència de la seva diferenciació dels animals precisament a través del mite, que no era una mera narració teòrica sinó que es plasmava i actualitzava en l'obra d'art. I potser perquè estava més prop d'aquesta presa de consciència, no confonia com nosaltres "primitiu" (allò que està més prop de l'animal) i "primordial" (allò que és el fonament de l'home en tant que home total, el diví), mentre que ara molts anomenen "primitiu" allò que és "primordial".
Si la Creació es la manifestació del diví i l'art també, sembla com si tot, en la vida del poble primordial, fos obra d'art. I sembla també que no sigui així; ho és i no ho és. Junt al mite de la Creació hi ha el mite de la caiguda, de l'oblit, del pecat original. del pas del temps que tot ho gasta, és a dir, la tràgica constatació que la humanitat no és ara allò que hauria de ser: harmoniosa, immortal, feliç. Només en la festa, en el temps i l'espai sagrat l'home viu el moment -l'Etern Present diví ‑ on tot és sagrat. Després, el temps i sobre tot l'home profanitzen. El mite no ho explicita - de fet no parla del profà en el sentit abstracte que aquest mot té actualment sinó del pecat, de l'oblit, de caos, d'allò situat fora del lloc sagrat, que és el que vol dir el mot profanos llatí - però el fet està allà; és l'home qui profanitza. Per les seves accions, però sobre tot, pel seu oblit. L'home oblida constantment Qui és, quin és el seu Origen. Aleshores, obra sense Amor, sense unió amb el diví. I les seves obres no són obres d'art. Per l'home primordial, l'obra d'art és sagrada i allò profà és el que no és art. En aquest sentit, parlar de "art sagrat" és una tautologia perquè "art" i "sagrat" volen dir el mateix: Creació divina. L'art és sagrat perquè la manifesta, perquè fa present l'aspecte original del món nou, tal com es acabat de sortir del voler diví però que el pecat ha fet oblidar. I totes aquelles accions fetes per rutina, sense memòria primordial ni sentit de la sacralitat no són obres d'art. És en aquest sentit que podem parlar d'obres d'art i d'obres que no ho són, d'actes sagrats i d'actes profans o millor, profanitzadors.
En les societats on regeix el punt de vista de l'home primordial, el que es pretén es que tots els seus gestos, formes de vestir, àpats, edificis, ritmes temporals, maneres de treballar, de guarir, etc, és a dir, tota la vida sigui la re-actualització del mite de la Creació o, en la seva absència, d'un model sancionat com a tal pel conjunt de creences. Lògicament, la pràctica de la vida quotidiana fa que això no sigui sempre possible perquè l'home es un ésser caigut, peca, profanitza. Això explica la presencia de dos tipus de temps i d'espai, el sagrat i el profà. El temps i l'espai sagrat, el del ritus, el de la festa, és el temps primordial, fort, el que fonamenta la vida de l'home primordial perquè només en ell, en la festa, l'home es troba en la radicalitat més pregona del ser ésser, el diví. Només la festa dóna sentit al temps no festiu i el fecunda, el fa participar del sagrat. Per això, el ritus és el lloc per excel·lència de l'obra d'art sagrada i aquesta és la manifestació més pregona, fonamental i essencial de l'home primordial.
I qui és l'home perquè tingui, com els deus, poder creador? Per què, ell també, pot ser un artista? Evidentment, podrien dir que l'home primordial té tota una concepció antropològica diversa de la nostra perquè el que en realitat hi ha en ell és una visió cosmoteàndrica on el diví, l'humà i el còsmic són tres aspectes indeslligables i alhora inconfundibles d'una mateixa Realitat. La Realitat en aquests aspecte holístic és allò Sagrat. I "tot allò" que no participa d'aquest aspecte holístic, cosmoteàndric, de la Realitat li manca quelcom i, en un sentit estricte, "no és". Com han fet notar els estudiosos de les religions, per l'home primordial, inclòs el místic, només el que respon a una acció divina, allò que té el seu Origen en l'acte de la Creació, ES. Tota altra cosa cau sota l'esdevenir, el domini del temps que tot ho devora i, en aquest sentit, "no és". Per això, pels pobles primordials, "tot" és sagrat, "tot" és art, és a dir, tot allò que per ells constitueix el cosmos, el seu món. I tot el que no participa d'aquest món cosmoteàndric no és; és el caos, allò que no té sentit, que és monstruós, infernal, demoníac.
De fet però, l'obra d'art sagrada representa aquest caos i ho fa moltes vegades i de forma exuberant. Monstres, dimonis, éssers fantasmals i formes caòtiques apareixen profusament. Però, curiosament, sempre de manera "cosmitzada", organitzada, ornamentada. Recordem que en grec kosmos vol dir, alhora, "món" i "ornament". Un cop d'ull és suficient per veure la diferència que hi ha, per exemple, entre aquestes representacions caòtiques de l'art sagrat i les de l'art profà contemporani on el caos és realment informal, sense sentit, diabòlic. Això és així perquè l'art sagrat assumeix també el no-ésser. allò caòtic, pre-creacional i sense sentit com a un aspecte de la Realitat la qual és Caos i Cosmos, No-Ésser i Ésser, Tenebres i Llum. La diferència està en que allò que per ells és caos, té un doble sentit: el Caos supraconscient o No‑Res místic i el caos inconscient que és allò que per nosaltres és normal, el nostre món del brogit profà al que paradoxalment anomenem cosmos encara que no sigui més que una mera "cosmètica". Em el sagrat hi ha allò que, molt posteriorment, Nicolau de Cusa va anomenar la coincidentia oppositorum, i, per tant, també Silenci i Música. I aquest Silenci, No-Res, Caos Primordial o com se li vulgui dir és allò de que surt el So, l'Ésser, el Cosmos, la Creació. Una obra d'art potser universal que podria simbolitzar aquesta visió cosmoteàndrica i la seva relació amb el Caos és la forma mandàlica; un Centre ‑ Allò que és tan Immanent que és Transcendent ‑ rodejat de cercles, quadrats i triangles ‑ el món ornamentat com a obra d'art ‑ i tot això envoltat de monstres ‑ el Caos o caos ‑ també cosmitzats perquè ja han estat domats però que ho contenen tot. Evidentment, aquest esquema és molt variable i cada forma cultural ho expressa amb les figures del seus mites. I quan abans el dit que la Creació és el So del Silenci, he volgut dir que allò sagrat no és només Silenci però també que l'art sagrat no és sense aquest Silenci previ. Sense aquest Silenci o Caos Primordial, sense la dimensió de la mística apofàtica no hi ha art sagrat. Aquesta és la diferencia fonamental entre art sagrat i art profà. L'art sagrat és la Música que emergeix d'aquest Silenci primordial, d'aquesta dimensió contemplativa que no vol, d'entrada, canviar el món profà per viure-hi millor sinó que el que fa és viure d'acord amb el que és, simbolitzat pels ritmes de la natura, expressats artísticament amb els ritmes ornamentals de la pintura, l'escultura, els de la dansa, la música, la poesia, etc.
Ara bé, el doble sentit del mot "caos" no és casual. Podrien dir que el Caos místic és Nirvana i el caso profà és samsara; però com també diu el budisme, sobre tot el mahaiana, "samsara és Nirvana". Això vol dir, entre altres coses, que la Realitat última és Única però que hi ha dues maneres de veure-la i viure-la. El Nirvana, com el Regne de Déu, no es post mortem sinó perquè doni fruïts en la vida, fent-ne una obra d'art. Per això, l'home no pot quedar-se només en el Silenci ja que aquest es també el caos. Per recuperar el temps primordial de la festa ritual l'home té primer que lluitar contra els monstres ‑ la Mare terrible ‑ que simbolitzen la temptació de romandre "infant", inconscient, sense responsabilitat. En el pas d'infant a home primordial, "l'adolescent" ha de re-actualitzar la gesta del Déu creador: lluitar contra el monstre primordial i crear la Gran Obra d'Art. Si el No‑Res no s'hagués manifestat en la Creació no hi hauria ni bé ni mal, ni joia ni dolor. Hi ha bé perquè hi ha mal, hi ha joia perquè hi ha dolor. I qui vulgui atènyer el bé ha de lluitar contra el mal, qui vulgui joia ha de trobar la manera d'anul·lar la causa del dolor. Només llavors l'home pot ser un artista i crear un món que sigui Bé, Bellesa i Joia, una obra d'art com la del Creador. Sense vèncer els monstres (el brogit) que sorgeixen abans d'aconseguir el Silenci, l'home no por ser un artista. Primer hi ha l'ascessi o lluita contra els monstres, després la mística o divinització de l'home, posteriorment la Creació que fa del món una obra d'art. Més després el temps, l'oblit, el pecat, el monstre, tornen a profanitzar i altre cop tot ha de recomençar...
Això vol dir que, estrictament parlant, el Caos no és el mateix que el profà, encara que l'home primordial de les societats arcaiques, al no fer teories abstractes, moltes vegades pugui semblar que ho confongui. Caos i Cosmos - Dionís i Apol·lo ‑ són els dos pols del sagrat, el qual s'oposa al profà o millor, profanat. El No-Ésser caòtic, tant el supraconscient com l'inconscient hi és subjacent a l'art sagrat, però l'ésser profà hi és absent. És més, de fet, la Creació consisteix precisament en el fet de separar o millor, discernir, el caos superior de l'inferior, les aigües de dalt de les de baix, l'Esperit de la matèria, el Cel de la Terra, per després unir-ho en l'obra d'art sagrat que consisteix en ornamentar, "cosmitzar", el món formal de la matèria d'acord amb el món informal de l'Esperit.
L'art sagrat plasma aquesta visió cosmoteàndrica amb els seus tres nivells que, per altre banda, estan exposats a totes les cultures, se'n digui espiritual, psíquic i material; cel, aire i terra; diví, humà i mundà o com es vulgui anomenar aquesta Gran Triada de què parlant els xinesos: l'home és el Fill del Cel i de la Terra; és el seu mediador, el seu sacerdot, l'artista que, mitjançant el ritual, en santificar el món, el crea unint el Cel a la Terra, el diví al mundà. I aquesta unió és la coincidentia oppositorum. L'art sagrat és, per tant, la manera d'expressar que la Realitat és no-dual. I com que l'home és també aquesta coincidentia, aquesta Realitat no-dual, l'home-artista-sacerdot es crea a si mateix.
Mitjançant l'art sagrat l'home pren consciència de qui és: l'heroi primordial, fill d'un déu i d'una mortal, tal com ens diuen tants mites. Com a fill de la darrera l'home té els límits d'allò material i temporal; com a Fill del primer és un artista creador. I mitjançant aquesta Creació pot conquerir la Immortalitat. No la suposada i impossible immortalitat en el temps de l'artista profà sinó aquella Immortalitat paradigmàtica pròpia del diví, d'aquell substrat que roman a través dels canvis de la Història i de l'esdevenir. Així l'home ateny uns nivells supraindividuals i s'identifica amb l'Heroi primordial, l'Home Universal. Tot l'art sagrat té, alhora, un valor microcòsmic i macrocòsmic. L'home creador és una participació mística amb el Creador diví i la creació artística amb la Creació del món. Per això, estrictament parlant, qui crea o qui re-actualitza mitjançant cants i danses el mite dels Orígens divins no és pròpiament un individu concret sinó una manifestació de la Divinitat o de l'Avanpassat; heus aquí la funció de la màscara o de la pintura facial. I heus aquí també el perquè moltes vegades no se sap qui és l'autor d'una escultura o d'un temple i el perquè del caràcter arquetípic i essencialista d'aquest art. No és l'individu autor material de l'obra qui s'expressa a través de l'obra d'art sinó el fons misteriós i sagrat viscut per tota la comunitat. Ni el que es re-presenta no és el món sensible de la mera realitat externa sinó ha història sagrada dels deus, història plena de sentit per tots i cadascú del homes de la comunitat. Això explica el caràcter arquetípic i simbòlic d'aquest art. Arquetípic perquè té un valor universal per tots els homes de la comunitat i per tots aquells que vulguin i sàpiguen penetrar en el seu sentit. Simbòlic perquè la història que narra té un sentit més pregon que el merament literal, al que cada membre de la comunitat hi té accés d'acord amb la profunditat de la pròpia vivència, ja que en ser el símbol sagrat una epifania de la presència de l'Invisible, uneix el mundà al diví, la Terra al Cel.
Això no significa que l'executor material sigui un mer obrer que treballi per encàrrec al servei d'un altre i que no es valori la seva tasca personal o es neguin tots els seus trets característics. Aquests es respecten però no se'ls dóna importància encara que es sàpiga diferenciar un bon artista d'un de mediocre i, fins i tot, els bons artistes viatgin d'un lloc a l'altre en ser reclamats per la seva fama. Però no signen les seves obres. En són els executors, no els autors. L'Autor és diví i parla a l'artista mitjançant una experiència mística que l'artísta humà té. Es tracte d'una autèntica inspiració divina. L'únic que no la té solament l'artista sinó que el ritual hi fa participar a tota la comunitat que en capta el sentit i la vivència gràcies al llenguatge simbòlic emprat. Per això he dit al principi que l'art sagrat no és la mera forma sinó la participació en la Vida divina que la fonamenta. I que necessitem Amor per participar d'aquesta Vida divina, el mateix Amor que ha necessitat l'artista per realitzar-la. Per això, l'artista pinta o dansa després de realitzar pràctiques ascètiques o ritus de purificació; i qui vulgui participar d'aquesta experiència té que fer quelcom de similar. Si no participem del mite de la Creació i el ritus que l'actualitza no copsem el sentit de l'art sagrat.
Encara que pugui semblar que tot això són teories abstractes, el fet és que podem trobar a moltes cultures exemples de tot el que s'ha exposat. Sense anar gaire lluny, dins la nostra pròpia terra i tradició tenim, per exemple, el Tapís de la Creació que es conserva a Girona. Té una estructura mandàlica ‑ centre, cercle i quadrat ‑; està fet en un llenguatge simbòlic que plasma la automanifestació de Déu en la Creació, o millor, en la Nova Creació recuperada per la acció de Crist, l'Home Universal i personal (macrocosmos i microcosmos) que es una realitat cosmoteándrica formada per la revelació divina - el cercle -, cósmica ‑ el quadrat amb escenes del temps - i humana ‑ l'espai intermig que representa la unió del diví i el còsmic ‑. També inclou els monstres dins el cercle per indicar que aquests formant part de la pròpia natura de la Creació i que són vençuts per l'home primordial que participa del diví, Crist i tots els qui comparteixen la seva Vida divina. Té per tant, un aspecte iniciàtic i també ritual ja que tenia una funció litúrgica, probablement per a la nit de Pasqua, que es el pas de les Tenebres a la Llum, del Silenci a la Música, del Caos al Cosmos, a l'Art. I, sobre tot, és la Creació d'un món sagrat mitjançant el que l'home pren consciència de Qui és, de quin és el seu Origen i la seva Fi.
Per això, la desaparició de l'art sagrat significa que la festa ja no fecunda tota la vida de l'home i el fa viure en un cosmos sagrat sinó que viu alienat de la seva Realitat més pregona, la divina. Pensem també que la nostra cultura és la única que no viu d'acord amb aquests paràmetres. Pel nostre món, el temps fort és el del treball productiu i la festa és mera "distracció", alienació. I no en vol saber res de l'art sagrat. Potser si ho sabés ja no seria la que és. Saber que és l'art sagrat és més que una mera curiositat arqueològica. És saber com crear i viure en un món on el diví i l'humà són dues coses diferenciades però no escindides sinó unides en una abraçada d'Amor.

Ma. Assumpta GARCIA RENAU