LA COMPETITIVITAT.
Avui dia, un dels valors més comunment establerts en el camp de les relacions socials és el de la competitivitat. I, la gran majoria de les vegades, se li donen connotacions positives, com si fos alguna cosa beneficiosa, necessària, per la realització humana. Així, sentim parlar de empreses competitives, economia competitiva, escoles competitives, esports competitius, televisió competitiva, preus competitius, oposicions competitives i fins i tot, de medicina competitiva. És a dir, tot el que tingui una "filosofia competitiva" sembla ser quelcom que té una valoració positiva dins la nostra societat. Això, almenys, és el que es desprèn de la gran majoria, per no dir de tots, els nostres medis de comunicació més o menys d'un cert pes social i, per suposat, dels qui més els utilitzen.
Els suposats avantatges de la competitivitat són obvis: el qui guanyi en aquesta cursa d'obstacles serà el millor, el més capacitat de tots per desenvolupar la tasca per la qual s'ha creat l'esmentada cursa. No importa que, per aconseguir aquest fi, s'hagi de atropellar, trepitjar i malferir els altres obligats competidors. Si això és una salvatjada només ho pot ser en el sentit de que la nostra és la cultura més salvatge que mai ha existit perquè quan aquest fet es troba en les altres cultures, moltes de les quals són materialment poc desenvolupades encara que espiritualment ho són molt més, és generalment per motius de supervivència com passa també entre els animals, encara que no es doni, ni molt menys, en totes les espècies. Hi ha una anècdota que explica que quan els anglesos van voler fer participar de la seva cultura als indis nord-americans, una de les coses que els van ensenyar va ser jugar a futbol entre ells. Doncs bé, es van trobar que el resultat era que sempre acabaven empatats doncs els indis creien que era inhumà que entre companys de la mateixa tribu, uns guanyessin i els altres perdessin. Per suposat, aquesta falta de competitivitat és la que va fer, en un altre camp, que ara estiguin pràcticament exterminats del mapa.
És a dir, el principi de la competitivitat, fa que guanyin els més forts, els més llestos o els més mentiders i hipòcrites, de cap de les maneres, els millors. La persona que guanya, per exemple, una càtedra de dret en una facultat no és necessàriament la que sap més dret sinó la que té els nervis més temprats, la que té més resistència física, la que no té que treballar i té temps per empollar tot allò que sap que li poden demanar en les preguntes, la que aprèn, no allò que creu important sinó allò que l'estatus diu que convé, la que no diu el que creu millor sinó allò que els altres volen que digui (o que ja s'han encarregat de fer-li creure que és el millor), etc. A més, en aquesta cursa d'obstacles, un de sol obtindrà la plaça; tots els altres es quedaran en la frustració de no haver guanyat, i d'haver perdut el temps i les energies vitals.
També és evident, per exemple, que la televisió més competitiva no és la aquella que fa que l'home sigui més radicalment humà sinó la més demagògica, la que l'embruteix més, la que fa més xivarri encara que tingui menys profunditat, la que més provoca el consumisme, la que dóna un aspecte més distret i estètic de les coses, encara que provoqui la alienació dels aspectes més reals de l'home. Igualment, les empreses més competitives no són les que fan millors productes ni els més necessaris sinó aquelles que guanyen més diners encara que sigui venent productes que no serveixen per res si no és per crear més deixalles que fan cada dia més difícil de resoldre el problema ecològic.
Tot això és tan obvi que ja no caldria ni recordar-ho. Malauradament ho hem de fer-ho. Perquè la competitivitat està tant infiltrada en les arrels de la nostra cultura que no ens en adonem ni que hi és. Una mostra d'això està en l'ensenyament i, més concretament, amb les notes. En lloc de procurar que el nen desenvolupi de la manera més natural i harmoniosa possible les seves aptituds, el que es fa és obligar-lo a aprendre una sèrie de matèries que es creuen que seran les més econòmicament rentables o que interessen a la ideologia de la política dominant. I per comprovar que el nen s'esforça a aprendre tot això que no l'interessa, se li posen notes graduables (normalment del 0 al 10). Així se l'obliga, ja de petit, a competir amb els companys, a establir diferències entre els més i menys intel·ligents o, més ben dit, entre els qui s'adapten millor o pitjor a allò que els interessos econòmics diuen que és necessari. Es a dir, ja de petits se'ls inculca la competitivitat com quelcom obvi entre els valors socials. I quan algunes escoles han intentat suprimir aquest sistema tan poc altruista de valoració humana, són les institucions polítiques o els mateixos pares qui han protestat al·legant que sense el sistema de notes no es pot valorar "objectivament" el coneixement del xicot o xicota i, per tant, posteriorment, no podrà integrar-se en el joc competitiu que s'exigeix per entrar a la universitat o buscar feina; és a dir, serà un marginal.
Per tant, no es tracte de cap manera de al·legar una igualtat humana, a totes llums inexistent. La humanitat és quelcom comú a tots els éssers humans però tots ells són diferents entre sí. De fet, sembla com si la tan pregonada igualtat humana estigui concebuda per justificar la competitivitat. L'anomenada igualtat d'oportunitats és una hipocresia, no solament perquè ningú no és igual, (ja que això podria ser a la pràctica, al menys en el camp merament econòmic, més o menys compensat) sinó perquè molts no volen ser iguals, és a dir, no volen compartir els valors de la ideologia dominant, un dels quals és, per exemple, la competitivitat. I precisament perquè, humanament parlant, la igualtat es inexistent, la competitivitat és un sistema radicalment inhumà. Crea marginació, frustració i classisme. Uns pocs són els guanyadors, la majoria son perdedors, massa anònima posada al servei dels valors dels guanyadors, dels millors competidors. Això crea en els membres de la massa que viuen alienats d'uns valors que no poden atènyer, un afany per guanyar sigui com sigui qualsevol competició, d'entrar a formar part del Guinness per la bestiesa més insospitada, de guanyar la fama i la glòria com a actor, artista, esportista, membre de la jet-set o de la màfia. etc. Volen aconseguir a qualsevol preu allò que, a la nostra societat, dóna el poder per ser dels primers: el diner. Perquè en això no hi ha cap dubte. La finalitat de la competitivitat és guanyar diners. Per dos motius principalment. En primer lloc, perquè amb diners, es poden comprar aquelles coses que donen prestigi, des de carreres pels fills fins a indumentàries de moda o altres marques de notorietat com poden ser, per exemple, anar a esquiar o tenir una màquina fotogràfica d'una determinada marca. És la base del consumisme. En segon lloc, perquè amb diners s'obtenen els medis per a competir millor. I això és un peix que es mossega la cua: qui guanya la competició és qui té més diners i qui té més diners és qui pot guanyar més competicions. I aquesta és la base d'acumulació de bens en el sistema capitalista el qual ens volen fer creure que, després de la fallida del comunisme d'estat, és l'únic sistema que funciona. I no s'hi val dir que la competitivitat és bona per l'autosuperació personal. Aquesta, si de veritat vol ser quelcom digne de dir-se així i no una mera excusa per anar endavant en els aspectes més grollers, es té que basar en l'esforç personal a través del coneixement d'un mateix i dels seus límits i de cap manera en la competitivitat.
De fet, només és pot competir mitjançant allò que és mesurable i, per tant, material. La competitivitat és filla tant del positivisme com del materialisme. Per això, el marxisme, que es basa en aquests dos postulats, ha estat incapaç d'oferir una alternativa real a la injusta societat occidental i les seves crítiques a la salvatge competitivitat capitalista han estat últimament més aviat minses i, sobre tot, faltes de convenciment encara que teòricament hi va en contra, pràcticament no l’atacava d'arrel, ja que ell també valorava únicament allò qualificable, material. I per això ha promogut la competició en l'ensenyament, el treball, la carrera d'armaments, la lluita pel poder i també en allò que, a part de la seva realitat, és, segons la meva manera de veure, un símbol bàsic de la competitivitat en que es basa la societat materialista: l'esport competitiu.
D'entrada, sembla que l'esport competitiu com a espectacle sigui l'opi del poble al segle XX. Com a mínim, és una de les drogues més alienats de la realitat humana total i profunda. Diuen que la seva pràctica va bé pel cos i que desenvolupa el sentit lúdic. Potser sí. Però hi han altres pràctiques que desenvolupen millor aquestes tasques que l'esport, i, a més, no és necessari que aquest sigui competitiu. El que és cert és que l'esport competitiu no és cap joc innocent. No és cap joc lúdic perquè hi han massa pessetes en joc. No és innocent perquè assenta les bases de la competitivitat que, com ja he dit, és el sosteniment de la societat materialista. I ho és perquè redueix la persona humana al seu cos i aquest a allò que és quantificable, mesurable, matèria per fer funcionar. Per l'esport competitiu l'home queda reduït a una màquina de guanyar punts, marques i plusmarques. I quant una màquina ja no serveix, n'hi posarem una altra. Uns guanyen diners i glòria, molts perden però continuen jugant. Així és el joc, així és la vida. Heus aquí el model que se'ns mostra. I la seva validesa simbòlica queda demostrada en el fet de que no es limita als qui el practiquen: l'esport competitiu és sobre tot un espectacle. Perquè és un negoci, cert; però sobre tot perquè, conscient o inconscientment, és el mirall en que la societat veu reflectida el seu valor més important, la competitivitat. De la mateixa manera com en les cultures no occidentals però també en l'occidental sobre tot anterior al Renaixement, l'art era el mirall on la societat plasmava i contemplava el seu valor suprem, el Diví, en la nostra cultura l'esport competitiu és el mirall on la ideologia dominant actual plasma el seu valor fonamental, el materialisme entès com a domini de allò quantificable (oposat a qualificable) del món - la matèria - per la obtenció de la major quantitat possible de bens materials mitjançant la lluita competitiva per obtenir-los. En aquest sentit, és indiferent que el model de societat es digui capitalista o socialista. La funció simbòlica de l'esport competitiu ha substituït la funció simbòlica de l'art sagrat. Per tant, és secundari que moltes vegades, sobre tot entre els infants, l'esport competitiu no sigui remunerat. Així es dissimula un defecte evident però secundari per ocultar-ne un d'encobert però molt més important. I si se'ns diu que l'esport competitiu espectacle és una distracció de les tribulacions de la vida quotidiana i que més val això que la droga, contestarem que no és cap distracció innocent pel que ja hem dit, que malaurada la societat que necessita tantes distraccions, és a dir, formes de alienar-se de la seva realitat profunda, i finalment que si la droga mata físicament a uns quants, l'espectacle de l'esport competitiu en mata espiritualment a molts més.
Ara bé, el valor negativament simbòlic de l'espectacle de l'esport competitiu no ens pot fer oblidar que la realitat de la cruesa competitiva es dóna sobre tot en el món del treball i, per tant, com que el treball és avui dia el medi indiscutible per aconseguir la finalitat humana més valorada que es la possessió de bens materials, en el conjunt de les relacions humanes, sobre tot, d'aquelles relacionades amb el poder polític. Avui, parlar de compassió còsmica o d'amor sona a música celestial, és a dir, a quelcom utòpic i ineficaç. En tot cas, s'admet dins l'esfera privada, mai en el camp de les relacions del treball i socials en general. És de lamentar que l'Església que ha denunciat tantes coses moltes vegades (no sempre) potser importants però algunes també anecdòtiques o partidistes, no s'hagi adonat prou de la falta de conscienciació que la societat en general té sobre el suposat valor de la competitivitat. Tot té que ser productiu, competitiu, donar punts, marques i plusmarques. L'amor i la compassió queden, com la religió, en el camp privat, La política només parla de allò que sigui competitiu o, a tot estirar, que doni prestigi, que és una altra manera de ser competitiu. Tota l'activitat filantròpica que faci la política i altres poders fàctics la fan perquè la màquina humana rendeixi els mínims per poder competir. Les cultures competeixen entre sí, els estats competeixen entre sí, els partits competeixen entre sí, les empreses competeixen entre sí i les persones competeixen entre sí. I, sobre tot, les persones competeixen amb la màquina. I la tècnica fa que la màquina guanyi a la persona. La màquina no té stress, ni depressions, ni necessita distreure's, ni es posa a pensar amb l'estimat. La màquina no té consciència o subconsciència de que la seva finalitat no és la mera transformació de la matèria en la major quantitat possible de bens de consum. Sempre que l'home vulgui competir amb la màquina, a la llarga guanyarà la màquina i perdrà l'home. La competitivitat fa de l'home una màquina imperfecta. Afortunadament. Potser així algun dia s'adonarà que competir no és la seva tasca, que la llei del més fort és pròpia de les màquines i els animals però que l'home és qualitativament diferent d'ells. La lluita competitiva esgota les possibilitats materials tant de l'home com del món i ens ha fet perdre socialment, ja ara, la visió harmònica de les coses que només la recerca de la nostra interioritat més pregona i més lliure de condicionaments quantitatius ens pot fer retrobar i aleshores actuar amb amor i llibertat. Perquè és una hipocresia pensar que els valors espirituals poden ser compatibles amb la agressivitat competitiva del món actual o que podem escindir el camp privat de la vida pública. Esperem que l'agressiu individualisme actual a que dóna lloc la competitivitat no faci que ens en adonem massa tard que ni l'home ni el món poden resistir aquesta guerra competitiva entre els seus membres i que, ja ara, tots cerquem de crear un món millor basat en l'amor i el creixement agermanat cap allò que no és mesurable ni s'aconsegueix en plusmarques perquè és infinit: l'Home diví, el model del qual, per al cristià és òbviament Jesucrist. Només Ell pot regir un món on l’harmonia còsmica predomini sobre la desharmonia, la injustícia i la manca d'amor provocats per la competitivitat.
Maria Assumpta GARCIA RENAU
Barcelona, febrer de 1992
Publicat a Qüestions de Vida Cristiana
Avui dia, un dels valors més comunment establerts en el camp de les relacions socials és el de la competitivitat. I, la gran majoria de les vegades, se li donen connotacions positives, com si fos alguna cosa beneficiosa, necessària, per la realització humana. Així, sentim parlar de empreses competitives, economia competitiva, escoles competitives, esports competitius, televisió competitiva, preus competitius, oposicions competitives i fins i tot, de medicina competitiva. És a dir, tot el que tingui una "filosofia competitiva" sembla ser quelcom que té una valoració positiva dins la nostra societat. Això, almenys, és el que es desprèn de la gran majoria, per no dir de tots, els nostres medis de comunicació més o menys d'un cert pes social i, per suposat, dels qui més els utilitzen.
Els suposats avantatges de la competitivitat són obvis: el qui guanyi en aquesta cursa d'obstacles serà el millor, el més capacitat de tots per desenvolupar la tasca per la qual s'ha creat l'esmentada cursa. No importa que, per aconseguir aquest fi, s'hagi de atropellar, trepitjar i malferir els altres obligats competidors. Si això és una salvatjada només ho pot ser en el sentit de que la nostra és la cultura més salvatge que mai ha existit perquè quan aquest fet es troba en les altres cultures, moltes de les quals són materialment poc desenvolupades encara que espiritualment ho són molt més, és generalment per motius de supervivència com passa també entre els animals, encara que no es doni, ni molt menys, en totes les espècies. Hi ha una anècdota que explica que quan els anglesos van voler fer participar de la seva cultura als indis nord-americans, una de les coses que els van ensenyar va ser jugar a futbol entre ells. Doncs bé, es van trobar que el resultat era que sempre acabaven empatats doncs els indis creien que era inhumà que entre companys de la mateixa tribu, uns guanyessin i els altres perdessin. Per suposat, aquesta falta de competitivitat és la que va fer, en un altre camp, que ara estiguin pràcticament exterminats del mapa.
És a dir, el principi de la competitivitat, fa que guanyin els més forts, els més llestos o els més mentiders i hipòcrites, de cap de les maneres, els millors. La persona que guanya, per exemple, una càtedra de dret en una facultat no és necessàriament la que sap més dret sinó la que té els nervis més temprats, la que té més resistència física, la que no té que treballar i té temps per empollar tot allò que sap que li poden demanar en les preguntes, la que aprèn, no allò que creu important sinó allò que l'estatus diu que convé, la que no diu el que creu millor sinó allò que els altres volen que digui (o que ja s'han encarregat de fer-li creure que és el millor), etc. A més, en aquesta cursa d'obstacles, un de sol obtindrà la plaça; tots els altres es quedaran en la frustració de no haver guanyat, i d'haver perdut el temps i les energies vitals.
També és evident, per exemple, que la televisió més competitiva no és la aquella que fa que l'home sigui més radicalment humà sinó la més demagògica, la que l'embruteix més, la que fa més xivarri encara que tingui menys profunditat, la que més provoca el consumisme, la que dóna un aspecte més distret i estètic de les coses, encara que provoqui la alienació dels aspectes més reals de l'home. Igualment, les empreses més competitives no són les que fan millors productes ni els més necessaris sinó aquelles que guanyen més diners encara que sigui venent productes que no serveixen per res si no és per crear més deixalles que fan cada dia més difícil de resoldre el problema ecològic.
Tot això és tan obvi que ja no caldria ni recordar-ho. Malauradament ho hem de fer-ho. Perquè la competitivitat està tant infiltrada en les arrels de la nostra cultura que no ens en adonem ni que hi és. Una mostra d'això està en l'ensenyament i, més concretament, amb les notes. En lloc de procurar que el nen desenvolupi de la manera més natural i harmoniosa possible les seves aptituds, el que es fa és obligar-lo a aprendre una sèrie de matèries que es creuen que seran les més econòmicament rentables o que interessen a la ideologia de la política dominant. I per comprovar que el nen s'esforça a aprendre tot això que no l'interessa, se li posen notes graduables (normalment del 0 al 10). Així se l'obliga, ja de petit, a competir amb els companys, a establir diferències entre els més i menys intel·ligents o, més ben dit, entre els qui s'adapten millor o pitjor a allò que els interessos econòmics diuen que és necessari. Es a dir, ja de petits se'ls inculca la competitivitat com quelcom obvi entre els valors socials. I quan algunes escoles han intentat suprimir aquest sistema tan poc altruista de valoració humana, són les institucions polítiques o els mateixos pares qui han protestat al·legant que sense el sistema de notes no es pot valorar "objectivament" el coneixement del xicot o xicota i, per tant, posteriorment, no podrà integrar-se en el joc competitiu que s'exigeix per entrar a la universitat o buscar feina; és a dir, serà un marginal.
Per tant, no es tracte de cap manera de al·legar una igualtat humana, a totes llums inexistent. La humanitat és quelcom comú a tots els éssers humans però tots ells són diferents entre sí. De fet, sembla com si la tan pregonada igualtat humana estigui concebuda per justificar la competitivitat. L'anomenada igualtat d'oportunitats és una hipocresia, no solament perquè ningú no és igual, (ja que això podria ser a la pràctica, al menys en el camp merament econòmic, més o menys compensat) sinó perquè molts no volen ser iguals, és a dir, no volen compartir els valors de la ideologia dominant, un dels quals és, per exemple, la competitivitat. I precisament perquè, humanament parlant, la igualtat es inexistent, la competitivitat és un sistema radicalment inhumà. Crea marginació, frustració i classisme. Uns pocs són els guanyadors, la majoria son perdedors, massa anònima posada al servei dels valors dels guanyadors, dels millors competidors. Això crea en els membres de la massa que viuen alienats d'uns valors que no poden atènyer, un afany per guanyar sigui com sigui qualsevol competició, d'entrar a formar part del Guinness per la bestiesa més insospitada, de guanyar la fama i la glòria com a actor, artista, esportista, membre de la jet-set o de la màfia. etc. Volen aconseguir a qualsevol preu allò que, a la nostra societat, dóna el poder per ser dels primers: el diner. Perquè en això no hi ha cap dubte. La finalitat de la competitivitat és guanyar diners. Per dos motius principalment. En primer lloc, perquè amb diners, es poden comprar aquelles coses que donen prestigi, des de carreres pels fills fins a indumentàries de moda o altres marques de notorietat com poden ser, per exemple, anar a esquiar o tenir una màquina fotogràfica d'una determinada marca. És la base del consumisme. En segon lloc, perquè amb diners s'obtenen els medis per a competir millor. I això és un peix que es mossega la cua: qui guanya la competició és qui té més diners i qui té més diners és qui pot guanyar més competicions. I aquesta és la base d'acumulació de bens en el sistema capitalista el qual ens volen fer creure que, després de la fallida del comunisme d'estat, és l'únic sistema que funciona. I no s'hi val dir que la competitivitat és bona per l'autosuperació personal. Aquesta, si de veritat vol ser quelcom digne de dir-se així i no una mera excusa per anar endavant en els aspectes més grollers, es té que basar en l'esforç personal a través del coneixement d'un mateix i dels seus límits i de cap manera en la competitivitat.
De fet, només és pot competir mitjançant allò que és mesurable i, per tant, material. La competitivitat és filla tant del positivisme com del materialisme. Per això, el marxisme, que es basa en aquests dos postulats, ha estat incapaç d'oferir una alternativa real a la injusta societat occidental i les seves crítiques a la salvatge competitivitat capitalista han estat últimament més aviat minses i, sobre tot, faltes de convenciment encara que teòricament hi va en contra, pràcticament no l’atacava d'arrel, ja que ell també valorava únicament allò qualificable, material. I per això ha promogut la competició en l'ensenyament, el treball, la carrera d'armaments, la lluita pel poder i també en allò que, a part de la seva realitat, és, segons la meva manera de veure, un símbol bàsic de la competitivitat en que es basa la societat materialista: l'esport competitiu.
D'entrada, sembla que l'esport competitiu com a espectacle sigui l'opi del poble al segle XX. Com a mínim, és una de les drogues més alienats de la realitat humana total i profunda. Diuen que la seva pràctica va bé pel cos i que desenvolupa el sentit lúdic. Potser sí. Però hi han altres pràctiques que desenvolupen millor aquestes tasques que l'esport, i, a més, no és necessari que aquest sigui competitiu. El que és cert és que l'esport competitiu no és cap joc innocent. No és cap joc lúdic perquè hi han massa pessetes en joc. No és innocent perquè assenta les bases de la competitivitat que, com ja he dit, és el sosteniment de la societat materialista. I ho és perquè redueix la persona humana al seu cos i aquest a allò que és quantificable, mesurable, matèria per fer funcionar. Per l'esport competitiu l'home queda reduït a una màquina de guanyar punts, marques i plusmarques. I quant una màquina ja no serveix, n'hi posarem una altra. Uns guanyen diners i glòria, molts perden però continuen jugant. Així és el joc, així és la vida. Heus aquí el model que se'ns mostra. I la seva validesa simbòlica queda demostrada en el fet de que no es limita als qui el practiquen: l'esport competitiu és sobre tot un espectacle. Perquè és un negoci, cert; però sobre tot perquè, conscient o inconscientment, és el mirall en que la societat veu reflectida el seu valor més important, la competitivitat. De la mateixa manera com en les cultures no occidentals però també en l'occidental sobre tot anterior al Renaixement, l'art era el mirall on la societat plasmava i contemplava el seu valor suprem, el Diví, en la nostra cultura l'esport competitiu és el mirall on la ideologia dominant actual plasma el seu valor fonamental, el materialisme entès com a domini de allò quantificable (oposat a qualificable) del món - la matèria - per la obtenció de la major quantitat possible de bens materials mitjançant la lluita competitiva per obtenir-los. En aquest sentit, és indiferent que el model de societat es digui capitalista o socialista. La funció simbòlica de l'esport competitiu ha substituït la funció simbòlica de l'art sagrat. Per tant, és secundari que moltes vegades, sobre tot entre els infants, l'esport competitiu no sigui remunerat. Així es dissimula un defecte evident però secundari per ocultar-ne un d'encobert però molt més important. I si se'ns diu que l'esport competitiu espectacle és una distracció de les tribulacions de la vida quotidiana i que més val això que la droga, contestarem que no és cap distracció innocent pel que ja hem dit, que malaurada la societat que necessita tantes distraccions, és a dir, formes de alienar-se de la seva realitat profunda, i finalment que si la droga mata físicament a uns quants, l'espectacle de l'esport competitiu en mata espiritualment a molts més.
Ara bé, el valor negativament simbòlic de l'espectacle de l'esport competitiu no ens pot fer oblidar que la realitat de la cruesa competitiva es dóna sobre tot en el món del treball i, per tant, com que el treball és avui dia el medi indiscutible per aconseguir la finalitat humana més valorada que es la possessió de bens materials, en el conjunt de les relacions humanes, sobre tot, d'aquelles relacionades amb el poder polític. Avui, parlar de compassió còsmica o d'amor sona a música celestial, és a dir, a quelcom utòpic i ineficaç. En tot cas, s'admet dins l'esfera privada, mai en el camp de les relacions del treball i socials en general. És de lamentar que l'Església que ha denunciat tantes coses moltes vegades (no sempre) potser importants però algunes també anecdòtiques o partidistes, no s'hagi adonat prou de la falta de conscienciació que la societat en general té sobre el suposat valor de la competitivitat. Tot té que ser productiu, competitiu, donar punts, marques i plusmarques. L'amor i la compassió queden, com la religió, en el camp privat, La política només parla de allò que sigui competitiu o, a tot estirar, que doni prestigi, que és una altra manera de ser competitiu. Tota l'activitat filantròpica que faci la política i altres poders fàctics la fan perquè la màquina humana rendeixi els mínims per poder competir. Les cultures competeixen entre sí, els estats competeixen entre sí, els partits competeixen entre sí, les empreses competeixen entre sí i les persones competeixen entre sí. I, sobre tot, les persones competeixen amb la màquina. I la tècnica fa que la màquina guanyi a la persona. La màquina no té stress, ni depressions, ni necessita distreure's, ni es posa a pensar amb l'estimat. La màquina no té consciència o subconsciència de que la seva finalitat no és la mera transformació de la matèria en la major quantitat possible de bens de consum. Sempre que l'home vulgui competir amb la màquina, a la llarga guanyarà la màquina i perdrà l'home. La competitivitat fa de l'home una màquina imperfecta. Afortunadament. Potser així algun dia s'adonarà que competir no és la seva tasca, que la llei del més fort és pròpia de les màquines i els animals però que l'home és qualitativament diferent d'ells. La lluita competitiva esgota les possibilitats materials tant de l'home com del món i ens ha fet perdre socialment, ja ara, la visió harmònica de les coses que només la recerca de la nostra interioritat més pregona i més lliure de condicionaments quantitatius ens pot fer retrobar i aleshores actuar amb amor i llibertat. Perquè és una hipocresia pensar que els valors espirituals poden ser compatibles amb la agressivitat competitiva del món actual o que podem escindir el camp privat de la vida pública. Esperem que l'agressiu individualisme actual a que dóna lloc la competitivitat no faci que ens en adonem massa tard que ni l'home ni el món poden resistir aquesta guerra competitiva entre els seus membres i que, ja ara, tots cerquem de crear un món millor basat en l'amor i el creixement agermanat cap allò que no és mesurable ni s'aconsegueix en plusmarques perquè és infinit: l'Home diví, el model del qual, per al cristià és òbviament Jesucrist. Només Ell pot regir un món on l’harmonia còsmica predomini sobre la desharmonia, la injustícia i la manca d'amor provocats per la competitivitat.
Maria Assumpta GARCIA RENAU
Barcelona, febrer de 1992
Publicat a Qüestions de Vida Cristiana
No hay comentarios:
Publicar un comentario