Fonaments trinitaris de l’oració contemplativa cristiana.
El tema que vaig a tractar intenta respondre a les següents preguntes: ¿Cal fer meditació o oració contemplativa per ser un bon cristià? ¿No és una practica originària d’altres religions i, per tant, impròpia dels seguidors del Crist? Voldria donar un intent de resposta que, de segur, serà insuficient però que, en tot cas, podrà servir per introduir el tema.
Jesucrist va fer quelcom molt més important que donar unes noves normes de moral. Va canviar les relacions home-Déu fins al punt que tant la concepció del Déu cristià com la de l’home és força deferent de la de l’Antic Testament. És cert que el Nou Testament sorgeix a partir dels pressupòsits de l’Antic i que el llenguatge i el simbolisme és basen en les imatges de l’Antic, per exemple, el llenguatge descensional de l’Encarnació pressuposa un Déu situat a “dalt”, en el cel. Igualment, ens podem impressionar davant imatges profundes de la Divinitat de l’Antic Testament, aprofitar-ne certes històries exemplars, admirar la bellesa sagrada dels salms, acceptar la grandiositat de moltes troballes teològiques, reconèixer que el judaisme és una base importantíssima sobre la que assenta el cristianisme ja que a la fi de comptes, Jesús era jueu i el Nou Testament està ple de referències a l’Antic, ratificar a Jesús quan afirma que l’Evangeli és la plenitud de la llavor de l’Antic Testament, acceptar que el cristianisme sempre ha tingut l’A.T. com a part de la seva religió i litúrgia, reconèixer que és un text inspirat, etc. Malgrat tot, l’autentica tradició cristiana sempre ha fet una interpretació sui generis de l’A.T. ja que els seus fonament són uns altres. La diferencia fonamental està en que el judaisme és una religió que es basa en un monoteisme transcendental i el cristianisme en el que en podríem dir un teisme trinitari.
Això cal explicar-ho ni que sigui molt simplificadament. Entenc per “monoteisme transcendental” aquella religió que creu en un Déu únic, personal i transcendent que ha creat el món com a quelcom diferent i altre d’Ell Mateix i que, des de més enllà d’aquest món, l’estima, perdona, castiga, salva, guareix, es venja, parla, calla, ordena, prohibeix, etc. els homes i totes les altes coses del món. Per compensar aquest transcendentalisme, la vida pràctica del home jueu està plena de rituals i normes que sacralitzen aquesta vida. Ben sorprenentment, aquest Déu prohibeix que se li facin imatges, com si una figura feta de fang, metall o pintura pogués ser més idolàtrica que totes aquestes imatges fetes d’idees i paraules. Potser sigui per recordar-nos que aquestes paraules no són conceptes sinó imatges simbòliques perquè, en última instància, Déu ni parla ni castiga ni ordena res. No té imatge. Però aleshores ¿aquest Déu fa o no fa res? ¿Parla o no parla? ¿És un Deus otiosus? ¿Que significa que “parla”, “castiga”, “ordena”, “perdona”, etc.? ¿Com i on parla? En resposta a aquestes qüestions, podríem dir que Déu es manifesta en les seves teofanies, literalment, “manifestacions de Déu”. L’A. T. està ple de teofanies en les que Déu parla: la més coneguda és la de la bardissa flamejant del llibre de l’Èxode, però n’hi ha moltes més de diversos tipus. El que passa és que la “bardissa flamejant” és una imatge mítico-simbòlica que caldrà interpretar de la millor manera possible, però que pertany al món “imaginal” i no al de la literalitat del positivisme, el que vol dir que cal que la traslladem al nivell vivencial perquè tingui un sentit més enllà de l’anecdòtic. A nivell més o menys místic, aquestes vivències tenen un sentit personal. Però una de les característiques del món jueu és que aquestes teofanies s’han desenvolupat dins un context històrico-col·lectiu del poble d’Israel. I mentre que les hierofanies (manifestacions del sagrat) dels pobles més o menys primitius personifiquen els elements de la natura o els principis còsmics, ètics o psicològics, restant el sagrat (hieros) com a quelcom no sols impersonal sinó en molts casos innominat, en les teofanies monoteistes transcendentals el que el fanos manifesta és el propi Déu Únic i personal (Theos).
Que Déu “parla”, “estima”, “castiga” o “ordena”, significa, psicològicament parlant, que l’home escolta o se sent estimant, ordenat o castigat per Déu i, per tant, és el receptor de tot el que Déu fa. Teològicament, és Déu qui pren la iniciativa i l’home ha d’estar receptiu al voler de Déu que s’expressa, bé mitjançant els profetes, bé mitjançant els fets històrics, naturals, auguris, etc. Això, mal interpretat, porta a la clàssica casuística de la religiositat popular monoteista: si les coses van malament és perquè hom ha fet alguna cosa que Déu no volia; si hom és feliç és perquè Déu el recompensa per les seves bones obres i si, malgrat tot, reconeix que ni és bo ni s’ho mereix és perquè Déu es compassiu i perdona. Però sempre queda un Job que es queixa, amb raó, perquè no ha estat tant malvat per merèixer els mals que se li envien. Bona part de l’A.T. és un intent de donar una resposta a la “voluntat de Déu”, resposta que uns homes “inspirats per Déu” van dir o escriure: els profetes. El profeta és el mitjancer entre Déu i els homes, el qui parla en nom de Déu, el seu hermeneuta, sigui Moisès, Jeremies o Ben Sira. D’aquí ve, segurament, la necessitat d’atribuir als textos del A. T. un autor concret, per exemple, fer de Moisès l’autor del Pentateuc, a fi de personalitzar la recepció de l’escolta de Déu. La figura del profeta és un pont cap el Nou Testament.
Ara bé, resulta que Jesús NO és un profeta. És molt més que el més gran dels profetes: és el Fill, la Paraula de Déu encarnada. L’home Jesús és la Paraula de Déu. El Pare, l’Absolut transcendent, estrictament no parla, el Pare calla perquè el Pare-que-parla és ja el Fill, i, com el Yahweh de l’Antic Testament de Job, aquest Pare que no parla tampoc no recompensa els justos ni castiga els injustos: i deixa morir el Seu Fill a la creu. Però això no vol dir que el Fill, la Paraula, s’inventi les paraules i digui el que li passi pel cap. Des del Fons del Silenci del Pare, el Fill diu la Paraula del Pare, o millor, és la Paraula del Pare. Jesús esdevé la Paraula del Pare precisament perquè escolta el Silenci del Pare ¿I què pot escoltar, si el Pare calla? – “Déu meu, ¿perquè (igual que a Job) m’heu abandonat?” - Escolta el Seu Silenci, aquest Silenci que és el Misteri Inefable, que ho és tot, que ho abraça tot i que ho estima tot. Déu és Amor perquè ningú ni res – ni tant sols el sofriment i la mort - queda fora del Seu Voler, perquè tot ho atrau vers Ell pel ser Amor. Això no és cap novetat específica del cristianisme: tots els homes que han arribat a una experiència mística amb aquest Misteri, se li doni el nom que se li doni, tenen una vivència anàloga de plenitud, de felicitat i d’Amor per a tots i per tot. Però per entendre això, cal una mirada diferent del de l’home profà, una conversió, ja que precisament, la experiència mística consisteix bàsicament en copsar vivencialment que el nostre petit jo, - el que psicològicament se’n diu l’ego – queda transformat i sobrepassat en i pel Misteri suprem de tota la Realitat – sense entrar ara en la clàssica discussió de la distinció o no entre “unió” i/o ”fusió”.
La Paraula fonamental del Nou Testament és: Déu trinitari és Amor. I Amor concret. Ningú pot dir que estima a Déu, que no veu, si no estima l’home que veu (I Jn. 4, 20). El que senzillament fa el cristianisme respecta al judaisme, és reconèixer que la Paraula de Déu és l’home. Més ben dit, El Crist, el Déu-home. Déu Pare estima però no diu res concret; no dóna receptes per la salvació, ni ordres ni prohibicions. Jesús no parla en nom de Déu Pare o de les Escriptures, Jesús parla inspirat per l’Esperit enviat pel Pare, que és tot una altre cosa perquè l’Esperi no li dicta el que ha de dir de part del Pare, perquè el Pare no diu res limitat. El que fa l’Esperit és omplenar l’home amb Ell mateix, l’Esperit del Pare, a fi que en cada moment i circumstància hom pugui esbrinar la millor forma d’estimar, i per això l’Esperit bufa on vol i com vol. El fonamental que fa l’Esperit és comunicar a l’home la Divinitat plena del Pare, és a dir, fer-lo el Fill. Això és que fa al moment del bateig de Jesús, confirmant així a l’home Jesús el que ja estava previngut des de sempre i que se li va comunicar a Maria en el moment de la Encarnació. És pura Gràcia. I així és com actua en la Pentecosta: fer-nos partícips de la Paraula de Déu, fer-nos el Fill. Això es grandiós perquè, a partir d’ara, l’home ja no por recórrer a cap instància superior que li ha donat uns lleis a complir per salvar-se o bé demanar un miracle perquè li guareixi un fill malalt o justificar una injustícia perquè “Deu ho vol”. Per la Gràcia de l’Esperit, el miracle l’haurà de fer el propi home– com els va fer Jesús - potser fent que el fill mori feliç essent-ho ell mateix també, i la injustícia és cosa dels homes, no de Déu. I les desgràcies naturals, cosa de la naturalesa. I en cada moment, hom haurà de descobrir què està be i què malament. – no hay camino sinó estelas en la mar”, deia Machado – En aquest sentit, és absurd queixar-se del “silenci de Déu” si un mateix no esdevé allò a que està predestinat a ser, la Paraula de Déu, ni viu com a tal. No podem fer-ho tot, però si que podem començar per la realitat que ens envolta. I molts problemes religiosos del nostre temps són causa de una mala teologia. Jesús es certament la Paraula de Déu, el Crist i sobre tot, és el model. Però del Crist hi participem tots. El Crist està viu ara en nosaltres – això és la Resurrecció i no la revifalla d’un cadàver ara fa dos mol anys - i tot home pot ser la Paraula de Déu.
Per això, el Fill descobreix en cada moment concret de la vida la Paraula concreta que ha de dir. En aquest sentit, el Nou Testament accentua una corrent ja iniciada en certs llibres de l’Antic en el sentit de la superació d’un ritualisme que, en complir-lo, hom se salvi. El dissabte s’ha fet per l’home i no l’home pel dissabte. El cristià, sense necessitat de negar els ritus, si que els ha de relativitzar i descobrir en cada instant de la vida la manera d’actuar estimant, sense receptes prèvies i saltant-se, si cal, les normes socials i religioses establertes – sense que això signifiqui fer sempre el que a hom li doni la gana. Estimar, pel cristià, no és una actitud sentimental o psicològica com pot ser enamorar-se, sinó que és un do diví que, quan hom en participa, estima tot i a tothom en qualsevol circumstància i en concret. Estimar és participar de l’Amor trinitari de Déu i, per tant, ser U amb el Fill per la gràcia de l’Esperit. Qui estima, participa del Crist i qui no participa del Crist, no pot estimar. Pot enamorar-se les vegades que vulgui, pot projectar-se sobre els demés amb el desig d’ajudar-los o pot defensar uns valors amb la intenció de millorar la societat, però això, en sí, no és estimar. El que no vol dir que enamorar-se, voler ajudar o defensar uns valors estigui renyit amb estimar. Però no són el mateix i com diu sant Pau, “si no hi ha amor, no sóc res” (I Cor. 13, 2). Per estimar, ni cal declarar-se cristià ni fer meditació. Però si que cal participar de l’amor diví que, hom en sigui conscient o no, és un do i això és el que el Crist afirma. I la contemplació contribueix a obrir-se a aquest do.
Ara bé, queda clar que aquest home no és merament un mico evolucionat, que potser també o potser no – no vull entrar aquí en el problema de la hipòtesi de la paleoantropologia evolutiva i la seva interpretació – sinó la imatge de Déu. Déu, el Pare, si fos possible desvincular-lo del Fill, no tindria imatge. La seva imatge és el Fill, l’home divinitzat. L’home és la imatge de Déu. El que passa és que moltes vegades no ho sembla perquè ha perdut la semblança pel pecat. Aquesta diferència entre la imatge i la semblança bíbliques va ser molt desenvolupada pels Pares Grecs. ¿I què és el pecat? Dons la resposta, gairebé tautològica, és que el pecat és tot allò que hom fa, pensa, diu o omet sense estar amb contacte amb el diví, sense participar del Fill. Perquè l’home només és plenament home si ha esdevingut U amb el Crist, si és fill de Déu amb el Fill Únic. És a dir, si escolta el Silenci del Pare i fa la seva voluntat: estima. L’home només és plenament home quan és més que un mer home, entenent aquí el mer home com a “animal racional”. Si oblida això i s’acontenta a quedar-se en un mer ésser racional, a la curta o a la llarga cau en la decadència i esdevé el pitjor dels animals perquè s’ha abdicat de la seva autèntica natura. En l’home, el “sobrenatural” és tan natural com el natural ja que la Natura Divina també és natural, natura superior, que és com cal entendre “sobrenatural”. El que és fonamental en l’home és molt més que la petita diferència del codi genètic amb el mico o amb qualsevol altre animal. I per això, o avança vers la divinització o retrocedeix vers un pseudo-mico desnaturalitzat que, sobre tot en determinades circumstàncies, pot esdevenir la pitjor de les bèsties.
Una de les millors maneres de entrar en contacte amb Déu és l’oració. Segons bona part de la tradició cristiana, l’oració es pot dividir en tres tipus. La oració externa feta de paraules, pronunciades en veu alta o no, que és molt vàlida en la pregaria comuna i la litúrgia però que no serveix de gaire si no va acompanyada del desig de comunicar-se amb Déu. Hi ha un segon tipus de oració, la mental, en que hom pensa sobre Déu i sobre la seva obra. Es una tasca molt important i necessària perquè ajuda a clarificar les nostra relació amb Déu, amb el món i amb nosaltres mateixos però cal aclarir que no pot fonamentar-se únicament amb el pensament racional, ja que aquest no posa realment en contacte amb el Pare, sinó que hom precisa d’un coneixement que se’n pot dir intuïció intel·lectual. A vegades, a l’oració mental se l’anomena “meditació” però que cal no confondre-la amb la oració contemplativa a la que a vegades també s’anomena “meditació”. Podríem dir que la meditació, sigui com acció del pensament sigui com pràctica del silenci, és un camí molt adequat que menen a la contemplació.
El tercer tipus és la oració contemplativa que és la més important. ¿Què és la oració contemplativa? De entrada, no és res que s’oposi a la acció, però si a l’acció interessada o egoista. La manera comuna de veure la vida cristiana en dues vies separades, l’activa i la contemplativa, a partir del text evangèlic de Marta i Maria ha estat erroni, com ho mostra el fet que els fruits no han estat els desitjats. Sembla com si hi haguessin uns cristians de primera, els de la vida contemplativa, i uns de segona, els de la via activa, encara que ara sembla que hi ha reaccions en el sentit contrari: els “bons” són els actius i els contemplatius no serveixen de gaire. A la pràctica, els primers, els monjos, lligats als vots de castedat, obediència i pobresa, han de portar algun tipus d’activitat, tant per poder viure com per motius psicològics, mentre que els cristians actius han acabat per menar una vida que té ben poc de cristiana i sempre han estat subjugats al clergat secular, a vegades una espècie d’híbrid que ha professat els tres vots i que porta una vida activa. De fet, la vida activa i la contemplativa són dues tendències vitals que, si bé en unes persones predomina una actitud i en altres una altre, cosa que s’ha de respectar, no tenen perquè anar separades; ans al contrari, han de conviure en una mateixa persona. I, de fet, sense una actitud contemplativa, no hi ha una vida cristiana “activa” autèntica. Centrar-se en “la única cosa necessària” (Llc. 11, 42) és imprescindible. I fer-ho sense parar, tal com diu a 1 Tes. 5,17. El pregar sense parar, la pregària continua, no consisteix, com una mica ingènuament s’ha entès en certa espiritualitat oriental, en resar contínuament una jaculatòria o repetició màntrica, sense negar els efectes positius que una tal pregària pugui tenir, sinó en que hom estigui constantment en presència de Déu, en que tota acció tingui un fonament contemplatiu.
Parlant teològicament, la oració contemplativa és aquella actitud en la que l’home, per l’acció de l’Esperit, s’integra al Fill unit al Pare i Fill Únic del Pare. La oració contemplativa és receptiva i consisteix en escoltar el Silenci del Pare que està en el fons de totes les coses. Per això, la contemplació pura no té objecte extern, no hi ha res a contemplar extern al qui contempla. Perquè precisament el Pare i el Fill són U. I si, per l’acció de l’Esperit, esdevenim el Fill, aleshores esdevenim U amb el Pare. Podríem dir que “contemplem” o “veiem” el Pare, però en el Pare no hi ha res a veure o a contemplar, és pur No-Res místic, pur Silenci, pur Misteri, però aquest No-Res és el fonament de tot. Que el Pare ens estima vol dir que aquest Misteri Inexpressable que ho abraça tot, ens acull i ens accepta tal com som, desinteressadament, “que fa sortir el sol per a bons i dolents i ploure sobre justos i injustos” (Mt. 5, 45), que no ens jutge i que ens perdona. I si nosaltres som Fills seus, no jutjarem i perdonarem. Tots els manament suposadament ètics del Nou Testament, són perfectament practicables des de la nostra filiació divina i molt difícilment des del mer voluntarisme o l’esforç moral. Aquest Pare celestial ho abraça tot i ho estima tot. I se l’anomena Pare no tant per analogia amb una persona humana sinó perquè és Pare-del-Fill, l’Origen de tot. És Consciència pura i per tant no és consciència de res extern a ella sinó Consciència de Si Mateixa i, per això, és desinteressada, tot ho coneix i estima en Ella Mateixa. El contemplatiu veu el món i totes les coses transfigurades per l’Amor diví. Fora d’aquesta Consciència pura, del Pare, les coses són pur no res, (ara en minúscula, és a dir, sense valor) moren i és consumeixen pel Foc diví, el que vol dir que “cremen com a palla” i, en cremar, en consumir-se pel pas del temps, esdevenen flama, flama que il·lumina la nostre existència, revelant, mostrant-nos el que és, el que perdura més enllà del temps i de les contingències. I aquesta flama és l’Esperit. L’Esperit ens il·lumina en cremar la contingència de les coses, no per negar-les sinó per revelar-les en la seva dimensió divina. Un mateix Foc Diví és el de l’infern que consumeix tot allò que situem “fora de Déu” i l’Esperit que ens purifica i ens il·lumina a nosaltres i al món. Sols en la nostra manera de mirar-lo ho veiem com a infern o com Esperit. L’Esperit ens consumeix i consumeix la nostra manera anterior de fer i veure les coses del món com a coses profanes i ens les fa veure i viure el món i a nosaltres mateixos com a divins, com units al Pare. Quedi clar, per això, que el món extern en quan que món extern i profà considerat com a separat de Déu, no és diví i, per tant, no hi ha panteisme. Per això, tota via mística o contemplativa implica una mort i una Resurrecció. Sense mort a la vida profana no hi ha Resurrecció. En aquest sentit, Jesucrist és el model: mor l’home merament extern i viu l’home diví. I el Crist, el Fill, mor i ressuscita – retorna al Pare - cada cop que cadascú de nosaltres mor a la vida profana i ressuscita a la Vida divina. I d’això, d’aquesta Resurrecció a la vida Divina se’n diu divinització, la theosis del pares grecs.
El que habitualment s’entén per oració contemplativa o també meditació és aquests camí vers la divinització, amb els seus “mètodes” i les seves “tècniques”. Aquests mètodes o tècniques, en llenguatge cristià se’n diuen ascetisme, paraula que, per a molts té una connotació negativa per varis motius. El primer és que l’ascetisme, o és un camí vers la mística, vers la experiència del Regne de Déu ara i aquí, ja que és a prop o dins de nosaltres, o és ben inútil per no dir una estafa, ja no cal esperar post mortem, a una altra vida, per arribar-hi. I no és culpa de la redacció evangèlica si, des de fa ja varis segles, primer bona part del món catòlic i posteriorment del protestant, n’han fet una interpretació positivista i fins materialista entenent que el regne de Déu no pot estar aquí i ara perquè encara hi ha sofriment i injustícia en el món, com si Jesús hagués dit que el Regne de Déu dependria de la existència d’una societat perfecte, i els qui viuen mentrestant només l’obtindran quan s’hagin mort i hagin purgat els pecats. Res permet en els evangelis ni en tot el Nou Testament una tal interpretació. Cert que també es pot traduir que “el Regne de Déu és entre nosaltres” en un sentit d’amor comunitari i no individualista. Però comunitari no vol dir que tingui necessàriament que abraçar tot el conjunt de la societat ni que tota aquesta sigui plenament feliç. Què estimem tothom – cosa força difícil des de una visió merament profana - no significa que tothom en tingui prou amb el nostre amor per ser feliç. A vegades, estimar vol dir no intentar fer res perquè no hi ha res a fer sinó compadir i esperar. Segurament, el Regne de Déu està molt a prop entre els qui estimen ja que està dins cadascú i l’únic que cal és que cadascú es purifiqui, que netegi la seva vida del pecat que, com una taca, impedeix que l’interior diví del fons de l’ànima, l’Esperit diví, pugui ser des-cobert per la persona humana qui normalment ignora que el tresor està dins seu. Aquest “mètode” de netejar l’ànima és l’ascetisme.
L’altre causa de que aquest ascetisme tingui tan mala premsa és la tendència a identificar pecat amb pecat carnal, segurament degut a que, en la època de baixa romanitat dels primers segles del cristianisme, la societat en general era força luxuriosa el que va provocar que cristianisme – i també altres religions o filosofies de l’època – reaccionessin en contra i per mostrar que eren “purs” identifiquessin la puresa amb la continència sexual i corporal en general. Recordem que ja Sant Pau usa en mot “carn” en aquest sentit de ser “el pecat” per excel·lència. No cal recordar a quins extrems aberrants ha portat aquesta identificació. No té res d’estrany que ara la societat tingui una reacció vers l’altre extrem del pèndol i el mot ascetisme tingui la connotació de repressió corporal en lloc de ser un bon control del cos i de l’ànima de l’home complert tal com ha estat també moltes vegades. Desitgem que aviat torni l’equilibri i la calma.
La finalitat de tot ascetisme és aconseguir silenciar l’ego a fi de descobrir el fons diví que hi ha dins cadascú de nosaltres però que sobrepassa la nostra individualitat i ens posa en contacte amb el Tot. Dit altrament, és realitzar la nostra filiació divina. Per això, la gran majoria o potser totes les tradicions religioses cerquen la pràctica del silenci, ja que el silenci extern de la mena que sigui, - de sorolls, de moviments, de desitjos, de tristeses, etc. - facilita el contacte amb el Silenci Absolut. Però el silenci extern és sols el símbol d’Allò que en diem Silenci per deslligar-lo de tot atribut ja que està per damunt de tota cosa. Cal recordar, però, que el cristianisme no és una religió que cerqui el Silenci com a finalitat: el que demana la seva dimensió trinitària és la Paraula divina que surt del Silenci.
Quan actualment, moltes persones que desitgen la unió divina lamenten que a l’Occident no hi ha mètodes per la oració contemplativa o que aquests han estat oblidats, semblen ignorar que a l’occident si que hi ha hagut “mètodes”. El que passa és que aquests han estat moltes vegades diferents dels de l’Orient. A tot arreu, s’ha cercat de superar l’ego amb tots els seus aspectes – egolatria, egoisme. egocentrisme, etc. - a fi de fer present el fons diví supraindividual que hi ha en cadascú de nosaltres. Però mentre que l’Orient ha tendit, en línies generals, a fer-ho mitjançant mètodes psicosomàtics, - ioga, zen, tai-txi, etc. - amb la finalitat bàsica de aconseguir un silenci mental que deixa copsar més fàcilment la experiència del Silenci diví que és obertura a la Totalitat, diferentment l’Occident, segurament responent a la exigència d’amor concret als homes, ha cercat la renuncia a l’ego mitjançat el fomentar una pràctica de servei als altres, de renuncia a la riquesa de tot tipus i d’obediència al que la vida porta – el que s’ha dit resignació, abusos apart – o bé fomentant aquesta resignació mitjançant l’obediència a un superior espiritual. Però també l’Occident ha fomentat la recitació de jaculatòries – rosari, pregària del cor, litúrgia de les hores, recitació dels salms, càntics, litúrgia – equivalents a les repeticions màntriques hindús i també ha fomentat el silenci extern a fi de entrar en contacte amb el Silenci intern i supraindividual, tal com s’ha portat a terme en el monestirs.
Un dels camins millors per aconseguir el silenci interior és el que se’n diu meditació que és qualsevol dels mètodes per aconseguir aquest silenci mental interior, be mitjançant les jaculatòries, la concentració en la respiració o un tipus determinat de respiració que facilita la relaxació de l’activitat mental, etc. Tots aquests mètodes són vàlids sempre que no s’oblidi que són sols això: mètodes que contribueixen a crear una pau mental que faciliti el descobriment del Jo diví que tots tenim dins nostre. Calen tres aclariments: primer) no totes les tradicions religioses ni totes llurs tendències cerquen la superació de l’ego per mitjà del silenci interior; segon) pau mental o silenci interior no significa “no pensar”, cosa que és mot difícil, (segons alguns, impossible més enllà de uns pocs segons) sinó aquell estat en que els pensaments no molesten i en que s’és capaç de percebre el Silenci que hi ha més enllà d’ells. En tercer lloc, que no n’hi ha prou amb aquest Silenci interior per aconseguir la Contemplació. Cal, també, una ”meditació” sobre els misteris divins, un Coneixement de Déu. La via del Silenci i del Coneixement són complementàries en la Contemplació i no és poden donar l’una sense altre. De no ser així, la divinització del l’home coixejarà. Ara bé, com ja he dit, aquest Coneixement no és merament racional sinó que es base en el que s’anomena intuïció Intel·lectual que és la capacitat de “veure” l’invisible, l’occulus fidei d’alguns medievals. Però aquesta intuïció intel·lectual s’expressa millor amb un llenguatge simbòlic i poètic propi de l’art sagrat i litúrgic, més que no pas racional. Aquest no s’exclou però no pot anar sol. Però és que, a més, la manera de aconseguir despertar aquesta intuïció intel·lectual i superar el nivell racional és també la contemplació silenciosa.
Cal recalcar que els camins “orientals” i “occidentals” no s’exclouen i que es poden complementar i combinar, que a unes persones els va millor uns mètodes que uns altres i que, de fet, també l’occident ha fet servir mètodes psicosomàtics i l’Orient la practica de la relacions humanes amb la caritat i l’amor i també els rituals. Gairebé m’atreviria a dir que el millor és una combinació adequada dels diferents “mètodes” psicosomàtics, intel·lectuals, devocionals i de pràctica de la caritat – els diferents iogues de l’hinduisme – . De fet, la exclusivitat d’un dels mètodes no crec que sigui bona. Si només es fan pràctiques meditatives, es córrer el perill d’acabar en un espiritualisme desencarnat i força individualista. Pel contrari, la practica exclusiva de la caritat i el donar-se al proïsme pot acabar en una mera filantropia sense connexió amb el diví, com ha passat últimament en el món cristià laic occidental. Cal la practica dels dos mètodes per aconseguir l’equilibri – a més del camí del Coneixement i de la litúrgia. I per aconseguir aquest equilibri total, és bo estar guiats per alguna persona o persones que ja hagin fet el camí, els mestres espirituals, dels quals l’Occident cristià n’està certament massa mancat.
El problema de l’Occident no ha estat la manca de mètodes sinó, repeteixo, el fet que la nostre història ha portat a uns mals plantejament teòrics del sentit de l’ascetisme que ha comportat l’oblit d’uns mètodes o del seu sentit i, conseqüentment, la seva degeneració en pràctiques moltes vegades absurdes i/o aberrants. Això, junt a la degradació de la litúrgia i a uns mals plantejament teològics deguts sobre tot a una reducció del Coneixement a mera erudició racional han fet creure a l’Occident cristià que la via contemplativa era un luxe, potser innecessari, dels qui no tenien res millor a fer.
Ben al contrari, crec que recuperar la via contemplativa per a tothom és l’única manera de assentar les bases d’un cristianisme autènticament ben fonamentat. No oblidem que es tracte de “l’única cosa necessària” i que és segurament el seu oblit una de les causes principals que ha portat al cristianisme al seu actual estat, degradat i incapaç de donar respostes coherents tan als atacs del qui afirmen que la ciència substitueix Déu – quan el problema de Déu no és un problema científic sinó religiós - com als agnòstics que diuen que l’home no pot saber si Déu existeix o no – quan sí que hi ha camins pels que l’home pugui arribar a un coneixent supraracional i vivencial de Déu - com als atacs dels qui diuen que Déu no pot existir ja que és impossible un Déu que permeti tant de mal en el món, quan el Déu cristià no és un ésser suprem que des de fora el món el faci funcionar com una titella sinó un Déu trinitari que, des del cor mateix del món, el transfigura mitjançant l’home divinitzat. Qui falla és l’home, no Déu. Cal recuperar la teologia de la divinització i els camins que l’ajuden, tot recordant sempre que, en última instància, la divinització és sempre obra de l’Esperit i tot el que cal es obrir-se al Silenci de Déu.
El que segurament també ha contribuït a no desenvolupar la actitud contemplativa ha estat la influència excessiva del monoteisme transcendental del que he parlat a l’inici, així com els errors del gnosticisme herètic i superficial, el que ha portat a fer creure a molts que la divinització es perillosa, que hom pot confondre el seu ego amb el Fill i que l’home no és ni pot ser Déu, contradient així el que el Salm 82, 6 posa en boca del mateix Déu “Sou deus” i que Jesús ho confirma (Jn. 10, 34ss.). Certament, afirmar que l’home pot participar de la natura divina és perillós com han dit i diran molts. Tot el que és gran – potser tota cosa - és perillós. Si Jesús hagués estat prudent, segurament no l’haguessin mort i com ell, moltes altres coses no haguessin estat fetes per prudència... o per por. El panteisme és certament un perill i sempre hi hauran – pocs o molts - “il·luminats” amb molt poques llums que confondran el seu “ego” amb la divinització, que creuran que tot està justificat perquè és el mateix el be que el mal. Però la presencia d’aquest perill real no pot portar a l’altre extrem de reduir el Regne de Déu a una salvació post mortem ni fer l’home un ésser incapaç d’atènyer la Filiació divina, limitant aquesta a Jesús. D’aquest últim error se’n podria dir “jesuisme”. Perquè si Jesús va ser certament el Crist, el Fill de Déu, el Crist no és idèntic a Jesús perquè tota la Creació participa del Crist, sobre tot els homes, els encarregats de “cristificar” la resta de la Creació. L‘afirmació que “l’Encarnació és un fet únic i irrepetible” es certa si és refereix a l’Engendrament Etern del Fill de Déu, no si és refereix exclusivament al de l’home Jesús. Certament, tant nosaltres com al Creació sencera som solament “potencialment” el Crist. Els homes ho hem de realitzar i transmetre aquesta realització a la resta de la Creació.
Si del primer error, tant temut per l’Església, se’n diu panteisme, del segon se’n diu dualisme, els quals equivalen als dos errors tradicionals: un Jesús exclusivament diví, el docetisme enfront d’un altre Jesús exclusivament humà, l’arrianisme. L’error doctrinal ha estat que la jerarquia sembla que ha oblidat que hom parlava de cristologia i no de “jesulogia”. Jesús, un home històric i, com a tal, únic i irrepetible, va ser certament el Crist. Però el Crist, que com ens recorda tot el Nou Testament, és una realitat còsmica, total, és molt més que el Jesús històric. És el pont, la unió, entre el Pare i el món. És el Fill, l’Unigènit, dels que tots i tot participa per l’acció de l’Esperit, que és Amor. L’Esperit és l’Amor del Pare enviat al món mitjançant l’home divinitzat perquè tot sigui tot amb tots. I per això es també Foc, flama que dona Vida cremant la palla del pecat mitjançant el perdó i il·luminant enteniment humà. Aleshores, totes les bones obres que llegim a l’Evangeli que Jesús recomana i que ens semblaven d’entrada una mica estrambòtiques, - parar l’altre galta, perdonar l’enemic, no pensar malament, no jutjar, repartir els bens, ser perfecte com el Pare és perfecte, etc. – o bé surten espontàniament o, al menys, ens adonem que és el correcta que hauríem de fer, i que si no fem, és perquè encara no em atès la perfecció del Fill. Les “bones obres” són més el fruit de la Gràcia que el resultat de l’esforç voluntari, sense per això negar que l’esforç voluntari, a més de facilitar la convivència humana, és també un bon mètode ascètic que ajuda a l’obtenció de la Gràcia.
Aquest cristianisme més trinitari i contemplatiu, en alliberar-se d’una visió moralista concreta i donar lloc a una postura ètica més personalment responsable, permet una visió més amplia i més profunda del món i de la història, menys lligada a una forma cultural determinada i més adaptable a cada forma cultural en concret. Fonamenta un compromís pel món, arrelat en una visió sagrada d’aquest, perquè el món ha deixar de ser un mitjà d’explotació econòmica, per esdevenir altre cop allò que havia estat en les societats primitives: el cos comú (macrocosmos) on és manifesta la Divinitat. Amb la diferència, però, que ara està explícita i conscientment afirmat que és l’home divinitzat, el Crist Tot en tots, el mitjancer entre Déu i el Món, ja que ell mateix és Déu i món alhora.
Maria Assumpta GARCIA RENAU
El tema que vaig a tractar intenta respondre a les següents preguntes: ¿Cal fer meditació o oració contemplativa per ser un bon cristià? ¿No és una practica originària d’altres religions i, per tant, impròpia dels seguidors del Crist? Voldria donar un intent de resposta que, de segur, serà insuficient però que, en tot cas, podrà servir per introduir el tema.
Jesucrist va fer quelcom molt més important que donar unes noves normes de moral. Va canviar les relacions home-Déu fins al punt que tant la concepció del Déu cristià com la de l’home és força deferent de la de l’Antic Testament. És cert que el Nou Testament sorgeix a partir dels pressupòsits de l’Antic i que el llenguatge i el simbolisme és basen en les imatges de l’Antic, per exemple, el llenguatge descensional de l’Encarnació pressuposa un Déu situat a “dalt”, en el cel. Igualment, ens podem impressionar davant imatges profundes de la Divinitat de l’Antic Testament, aprofitar-ne certes històries exemplars, admirar la bellesa sagrada dels salms, acceptar la grandiositat de moltes troballes teològiques, reconèixer que el judaisme és una base importantíssima sobre la que assenta el cristianisme ja que a la fi de comptes, Jesús era jueu i el Nou Testament està ple de referències a l’Antic, ratificar a Jesús quan afirma que l’Evangeli és la plenitud de la llavor de l’Antic Testament, acceptar que el cristianisme sempre ha tingut l’A.T. com a part de la seva religió i litúrgia, reconèixer que és un text inspirat, etc. Malgrat tot, l’autentica tradició cristiana sempre ha fet una interpretació sui generis de l’A.T. ja que els seus fonament són uns altres. La diferencia fonamental està en que el judaisme és una religió que es basa en un monoteisme transcendental i el cristianisme en el que en podríem dir un teisme trinitari.
Això cal explicar-ho ni que sigui molt simplificadament. Entenc per “monoteisme transcendental” aquella religió que creu en un Déu únic, personal i transcendent que ha creat el món com a quelcom diferent i altre d’Ell Mateix i que, des de més enllà d’aquest món, l’estima, perdona, castiga, salva, guareix, es venja, parla, calla, ordena, prohibeix, etc. els homes i totes les altes coses del món. Per compensar aquest transcendentalisme, la vida pràctica del home jueu està plena de rituals i normes que sacralitzen aquesta vida. Ben sorprenentment, aquest Déu prohibeix que se li facin imatges, com si una figura feta de fang, metall o pintura pogués ser més idolàtrica que totes aquestes imatges fetes d’idees i paraules. Potser sigui per recordar-nos que aquestes paraules no són conceptes sinó imatges simbòliques perquè, en última instància, Déu ni parla ni castiga ni ordena res. No té imatge. Però aleshores ¿aquest Déu fa o no fa res? ¿Parla o no parla? ¿És un Deus otiosus? ¿Que significa que “parla”, “castiga”, “ordena”, “perdona”, etc.? ¿Com i on parla? En resposta a aquestes qüestions, podríem dir que Déu es manifesta en les seves teofanies, literalment, “manifestacions de Déu”. L’A. T. està ple de teofanies en les que Déu parla: la més coneguda és la de la bardissa flamejant del llibre de l’Èxode, però n’hi ha moltes més de diversos tipus. El que passa és que la “bardissa flamejant” és una imatge mítico-simbòlica que caldrà interpretar de la millor manera possible, però que pertany al món “imaginal” i no al de la literalitat del positivisme, el que vol dir que cal que la traslladem al nivell vivencial perquè tingui un sentit més enllà de l’anecdòtic. A nivell més o menys místic, aquestes vivències tenen un sentit personal. Però una de les característiques del món jueu és que aquestes teofanies s’han desenvolupat dins un context històrico-col·lectiu del poble d’Israel. I mentre que les hierofanies (manifestacions del sagrat) dels pobles més o menys primitius personifiquen els elements de la natura o els principis còsmics, ètics o psicològics, restant el sagrat (hieros) com a quelcom no sols impersonal sinó en molts casos innominat, en les teofanies monoteistes transcendentals el que el fanos manifesta és el propi Déu Únic i personal (Theos).
Que Déu “parla”, “estima”, “castiga” o “ordena”, significa, psicològicament parlant, que l’home escolta o se sent estimant, ordenat o castigat per Déu i, per tant, és el receptor de tot el que Déu fa. Teològicament, és Déu qui pren la iniciativa i l’home ha d’estar receptiu al voler de Déu que s’expressa, bé mitjançant els profetes, bé mitjançant els fets històrics, naturals, auguris, etc. Això, mal interpretat, porta a la clàssica casuística de la religiositat popular monoteista: si les coses van malament és perquè hom ha fet alguna cosa que Déu no volia; si hom és feliç és perquè Déu el recompensa per les seves bones obres i si, malgrat tot, reconeix que ni és bo ni s’ho mereix és perquè Déu es compassiu i perdona. Però sempre queda un Job que es queixa, amb raó, perquè no ha estat tant malvat per merèixer els mals que se li envien. Bona part de l’A.T. és un intent de donar una resposta a la “voluntat de Déu”, resposta que uns homes “inspirats per Déu” van dir o escriure: els profetes. El profeta és el mitjancer entre Déu i els homes, el qui parla en nom de Déu, el seu hermeneuta, sigui Moisès, Jeremies o Ben Sira. D’aquí ve, segurament, la necessitat d’atribuir als textos del A. T. un autor concret, per exemple, fer de Moisès l’autor del Pentateuc, a fi de personalitzar la recepció de l’escolta de Déu. La figura del profeta és un pont cap el Nou Testament.
Ara bé, resulta que Jesús NO és un profeta. És molt més que el més gran dels profetes: és el Fill, la Paraula de Déu encarnada. L’home Jesús és la Paraula de Déu. El Pare, l’Absolut transcendent, estrictament no parla, el Pare calla perquè el Pare-que-parla és ja el Fill, i, com el Yahweh de l’Antic Testament de Job, aquest Pare que no parla tampoc no recompensa els justos ni castiga els injustos: i deixa morir el Seu Fill a la creu. Però això no vol dir que el Fill, la Paraula, s’inventi les paraules i digui el que li passi pel cap. Des del Fons del Silenci del Pare, el Fill diu la Paraula del Pare, o millor, és la Paraula del Pare. Jesús esdevé la Paraula del Pare precisament perquè escolta el Silenci del Pare ¿I què pot escoltar, si el Pare calla? – “Déu meu, ¿perquè (igual que a Job) m’heu abandonat?” - Escolta el Seu Silenci, aquest Silenci que és el Misteri Inefable, que ho és tot, que ho abraça tot i que ho estima tot. Déu és Amor perquè ningú ni res – ni tant sols el sofriment i la mort - queda fora del Seu Voler, perquè tot ho atrau vers Ell pel ser Amor. Això no és cap novetat específica del cristianisme: tots els homes que han arribat a una experiència mística amb aquest Misteri, se li doni el nom que se li doni, tenen una vivència anàloga de plenitud, de felicitat i d’Amor per a tots i per tot. Però per entendre això, cal una mirada diferent del de l’home profà, una conversió, ja que precisament, la experiència mística consisteix bàsicament en copsar vivencialment que el nostre petit jo, - el que psicològicament se’n diu l’ego – queda transformat i sobrepassat en i pel Misteri suprem de tota la Realitat – sense entrar ara en la clàssica discussió de la distinció o no entre “unió” i/o ”fusió”.
La Paraula fonamental del Nou Testament és: Déu trinitari és Amor. I Amor concret. Ningú pot dir que estima a Déu, que no veu, si no estima l’home que veu (I Jn. 4, 20). El que senzillament fa el cristianisme respecta al judaisme, és reconèixer que la Paraula de Déu és l’home. Més ben dit, El Crist, el Déu-home. Déu Pare estima però no diu res concret; no dóna receptes per la salvació, ni ordres ni prohibicions. Jesús no parla en nom de Déu Pare o de les Escriptures, Jesús parla inspirat per l’Esperit enviat pel Pare, que és tot una altre cosa perquè l’Esperi no li dicta el que ha de dir de part del Pare, perquè el Pare no diu res limitat. El que fa l’Esperit és omplenar l’home amb Ell mateix, l’Esperit del Pare, a fi que en cada moment i circumstància hom pugui esbrinar la millor forma d’estimar, i per això l’Esperit bufa on vol i com vol. El fonamental que fa l’Esperit és comunicar a l’home la Divinitat plena del Pare, és a dir, fer-lo el Fill. Això és que fa al moment del bateig de Jesús, confirmant així a l’home Jesús el que ja estava previngut des de sempre i que se li va comunicar a Maria en el moment de la Encarnació. És pura Gràcia. I així és com actua en la Pentecosta: fer-nos partícips de la Paraula de Déu, fer-nos el Fill. Això es grandiós perquè, a partir d’ara, l’home ja no por recórrer a cap instància superior que li ha donat uns lleis a complir per salvar-se o bé demanar un miracle perquè li guareixi un fill malalt o justificar una injustícia perquè “Deu ho vol”. Per la Gràcia de l’Esperit, el miracle l’haurà de fer el propi home– com els va fer Jesús - potser fent que el fill mori feliç essent-ho ell mateix també, i la injustícia és cosa dels homes, no de Déu. I les desgràcies naturals, cosa de la naturalesa. I en cada moment, hom haurà de descobrir què està be i què malament. – no hay camino sinó estelas en la mar”, deia Machado – En aquest sentit, és absurd queixar-se del “silenci de Déu” si un mateix no esdevé allò a que està predestinat a ser, la Paraula de Déu, ni viu com a tal. No podem fer-ho tot, però si que podem començar per la realitat que ens envolta. I molts problemes religiosos del nostre temps són causa de una mala teologia. Jesús es certament la Paraula de Déu, el Crist i sobre tot, és el model. Però del Crist hi participem tots. El Crist està viu ara en nosaltres – això és la Resurrecció i no la revifalla d’un cadàver ara fa dos mol anys - i tot home pot ser la Paraula de Déu.
Per això, el Fill descobreix en cada moment concret de la vida la Paraula concreta que ha de dir. En aquest sentit, el Nou Testament accentua una corrent ja iniciada en certs llibres de l’Antic en el sentit de la superació d’un ritualisme que, en complir-lo, hom se salvi. El dissabte s’ha fet per l’home i no l’home pel dissabte. El cristià, sense necessitat de negar els ritus, si que els ha de relativitzar i descobrir en cada instant de la vida la manera d’actuar estimant, sense receptes prèvies i saltant-se, si cal, les normes socials i religioses establertes – sense que això signifiqui fer sempre el que a hom li doni la gana. Estimar, pel cristià, no és una actitud sentimental o psicològica com pot ser enamorar-se, sinó que és un do diví que, quan hom en participa, estima tot i a tothom en qualsevol circumstància i en concret. Estimar és participar de l’Amor trinitari de Déu i, per tant, ser U amb el Fill per la gràcia de l’Esperit. Qui estima, participa del Crist i qui no participa del Crist, no pot estimar. Pot enamorar-se les vegades que vulgui, pot projectar-se sobre els demés amb el desig d’ajudar-los o pot defensar uns valors amb la intenció de millorar la societat, però això, en sí, no és estimar. El que no vol dir que enamorar-se, voler ajudar o defensar uns valors estigui renyit amb estimar. Però no són el mateix i com diu sant Pau, “si no hi ha amor, no sóc res” (I Cor. 13, 2). Per estimar, ni cal declarar-se cristià ni fer meditació. Però si que cal participar de l’amor diví que, hom en sigui conscient o no, és un do i això és el que el Crist afirma. I la contemplació contribueix a obrir-se a aquest do.
Ara bé, queda clar que aquest home no és merament un mico evolucionat, que potser també o potser no – no vull entrar aquí en el problema de la hipòtesi de la paleoantropologia evolutiva i la seva interpretació – sinó la imatge de Déu. Déu, el Pare, si fos possible desvincular-lo del Fill, no tindria imatge. La seva imatge és el Fill, l’home divinitzat. L’home és la imatge de Déu. El que passa és que moltes vegades no ho sembla perquè ha perdut la semblança pel pecat. Aquesta diferència entre la imatge i la semblança bíbliques va ser molt desenvolupada pels Pares Grecs. ¿I què és el pecat? Dons la resposta, gairebé tautològica, és que el pecat és tot allò que hom fa, pensa, diu o omet sense estar amb contacte amb el diví, sense participar del Fill. Perquè l’home només és plenament home si ha esdevingut U amb el Crist, si és fill de Déu amb el Fill Únic. És a dir, si escolta el Silenci del Pare i fa la seva voluntat: estima. L’home només és plenament home quan és més que un mer home, entenent aquí el mer home com a “animal racional”. Si oblida això i s’acontenta a quedar-se en un mer ésser racional, a la curta o a la llarga cau en la decadència i esdevé el pitjor dels animals perquè s’ha abdicat de la seva autèntica natura. En l’home, el “sobrenatural” és tan natural com el natural ja que la Natura Divina també és natural, natura superior, que és com cal entendre “sobrenatural”. El que és fonamental en l’home és molt més que la petita diferència del codi genètic amb el mico o amb qualsevol altre animal. I per això, o avança vers la divinització o retrocedeix vers un pseudo-mico desnaturalitzat que, sobre tot en determinades circumstàncies, pot esdevenir la pitjor de les bèsties.
Una de les millors maneres de entrar en contacte amb Déu és l’oració. Segons bona part de la tradició cristiana, l’oració es pot dividir en tres tipus. La oració externa feta de paraules, pronunciades en veu alta o no, que és molt vàlida en la pregaria comuna i la litúrgia però que no serveix de gaire si no va acompanyada del desig de comunicar-se amb Déu. Hi ha un segon tipus de oració, la mental, en que hom pensa sobre Déu i sobre la seva obra. Es una tasca molt important i necessària perquè ajuda a clarificar les nostra relació amb Déu, amb el món i amb nosaltres mateixos però cal aclarir que no pot fonamentar-se únicament amb el pensament racional, ja que aquest no posa realment en contacte amb el Pare, sinó que hom precisa d’un coneixement que se’n pot dir intuïció intel·lectual. A vegades, a l’oració mental se l’anomena “meditació” però que cal no confondre-la amb la oració contemplativa a la que a vegades també s’anomena “meditació”. Podríem dir que la meditació, sigui com acció del pensament sigui com pràctica del silenci, és un camí molt adequat que menen a la contemplació.
El tercer tipus és la oració contemplativa que és la més important. ¿Què és la oració contemplativa? De entrada, no és res que s’oposi a la acció, però si a l’acció interessada o egoista. La manera comuna de veure la vida cristiana en dues vies separades, l’activa i la contemplativa, a partir del text evangèlic de Marta i Maria ha estat erroni, com ho mostra el fet que els fruits no han estat els desitjats. Sembla com si hi haguessin uns cristians de primera, els de la vida contemplativa, i uns de segona, els de la via activa, encara que ara sembla que hi ha reaccions en el sentit contrari: els “bons” són els actius i els contemplatius no serveixen de gaire. A la pràctica, els primers, els monjos, lligats als vots de castedat, obediència i pobresa, han de portar algun tipus d’activitat, tant per poder viure com per motius psicològics, mentre que els cristians actius han acabat per menar una vida que té ben poc de cristiana i sempre han estat subjugats al clergat secular, a vegades una espècie d’híbrid que ha professat els tres vots i que porta una vida activa. De fet, la vida activa i la contemplativa són dues tendències vitals que, si bé en unes persones predomina una actitud i en altres una altre, cosa que s’ha de respectar, no tenen perquè anar separades; ans al contrari, han de conviure en una mateixa persona. I, de fet, sense una actitud contemplativa, no hi ha una vida cristiana “activa” autèntica. Centrar-se en “la única cosa necessària” (Llc. 11, 42) és imprescindible. I fer-ho sense parar, tal com diu a 1 Tes. 5,17. El pregar sense parar, la pregària continua, no consisteix, com una mica ingènuament s’ha entès en certa espiritualitat oriental, en resar contínuament una jaculatòria o repetició màntrica, sense negar els efectes positius que una tal pregària pugui tenir, sinó en que hom estigui constantment en presència de Déu, en que tota acció tingui un fonament contemplatiu.
Parlant teològicament, la oració contemplativa és aquella actitud en la que l’home, per l’acció de l’Esperit, s’integra al Fill unit al Pare i Fill Únic del Pare. La oració contemplativa és receptiva i consisteix en escoltar el Silenci del Pare que està en el fons de totes les coses. Per això, la contemplació pura no té objecte extern, no hi ha res a contemplar extern al qui contempla. Perquè precisament el Pare i el Fill són U. I si, per l’acció de l’Esperit, esdevenim el Fill, aleshores esdevenim U amb el Pare. Podríem dir que “contemplem” o “veiem” el Pare, però en el Pare no hi ha res a veure o a contemplar, és pur No-Res místic, pur Silenci, pur Misteri, però aquest No-Res és el fonament de tot. Que el Pare ens estima vol dir que aquest Misteri Inexpressable que ho abraça tot, ens acull i ens accepta tal com som, desinteressadament, “que fa sortir el sol per a bons i dolents i ploure sobre justos i injustos” (Mt. 5, 45), que no ens jutge i que ens perdona. I si nosaltres som Fills seus, no jutjarem i perdonarem. Tots els manament suposadament ètics del Nou Testament, són perfectament practicables des de la nostra filiació divina i molt difícilment des del mer voluntarisme o l’esforç moral. Aquest Pare celestial ho abraça tot i ho estima tot. I se l’anomena Pare no tant per analogia amb una persona humana sinó perquè és Pare-del-Fill, l’Origen de tot. És Consciència pura i per tant no és consciència de res extern a ella sinó Consciència de Si Mateixa i, per això, és desinteressada, tot ho coneix i estima en Ella Mateixa. El contemplatiu veu el món i totes les coses transfigurades per l’Amor diví. Fora d’aquesta Consciència pura, del Pare, les coses són pur no res, (ara en minúscula, és a dir, sense valor) moren i és consumeixen pel Foc diví, el que vol dir que “cremen com a palla” i, en cremar, en consumir-se pel pas del temps, esdevenen flama, flama que il·lumina la nostre existència, revelant, mostrant-nos el que és, el que perdura més enllà del temps i de les contingències. I aquesta flama és l’Esperit. L’Esperit ens il·lumina en cremar la contingència de les coses, no per negar-les sinó per revelar-les en la seva dimensió divina. Un mateix Foc Diví és el de l’infern que consumeix tot allò que situem “fora de Déu” i l’Esperit que ens purifica i ens il·lumina a nosaltres i al món. Sols en la nostra manera de mirar-lo ho veiem com a infern o com Esperit. L’Esperit ens consumeix i consumeix la nostra manera anterior de fer i veure les coses del món com a coses profanes i ens les fa veure i viure el món i a nosaltres mateixos com a divins, com units al Pare. Quedi clar, per això, que el món extern en quan que món extern i profà considerat com a separat de Déu, no és diví i, per tant, no hi ha panteisme. Per això, tota via mística o contemplativa implica una mort i una Resurrecció. Sense mort a la vida profana no hi ha Resurrecció. En aquest sentit, Jesucrist és el model: mor l’home merament extern i viu l’home diví. I el Crist, el Fill, mor i ressuscita – retorna al Pare - cada cop que cadascú de nosaltres mor a la vida profana i ressuscita a la Vida divina. I d’això, d’aquesta Resurrecció a la vida Divina se’n diu divinització, la theosis del pares grecs.
El que habitualment s’entén per oració contemplativa o també meditació és aquests camí vers la divinització, amb els seus “mètodes” i les seves “tècniques”. Aquests mètodes o tècniques, en llenguatge cristià se’n diuen ascetisme, paraula que, per a molts té una connotació negativa per varis motius. El primer és que l’ascetisme, o és un camí vers la mística, vers la experiència del Regne de Déu ara i aquí, ja que és a prop o dins de nosaltres, o és ben inútil per no dir una estafa, ja no cal esperar post mortem, a una altra vida, per arribar-hi. I no és culpa de la redacció evangèlica si, des de fa ja varis segles, primer bona part del món catòlic i posteriorment del protestant, n’han fet una interpretació positivista i fins materialista entenent que el regne de Déu no pot estar aquí i ara perquè encara hi ha sofriment i injustícia en el món, com si Jesús hagués dit que el Regne de Déu dependria de la existència d’una societat perfecte, i els qui viuen mentrestant només l’obtindran quan s’hagin mort i hagin purgat els pecats. Res permet en els evangelis ni en tot el Nou Testament una tal interpretació. Cert que també es pot traduir que “el Regne de Déu és entre nosaltres” en un sentit d’amor comunitari i no individualista. Però comunitari no vol dir que tingui necessàriament que abraçar tot el conjunt de la societat ni que tota aquesta sigui plenament feliç. Què estimem tothom – cosa força difícil des de una visió merament profana - no significa que tothom en tingui prou amb el nostre amor per ser feliç. A vegades, estimar vol dir no intentar fer res perquè no hi ha res a fer sinó compadir i esperar. Segurament, el Regne de Déu està molt a prop entre els qui estimen ja que està dins cadascú i l’únic que cal és que cadascú es purifiqui, que netegi la seva vida del pecat que, com una taca, impedeix que l’interior diví del fons de l’ànima, l’Esperit diví, pugui ser des-cobert per la persona humana qui normalment ignora que el tresor està dins seu. Aquest “mètode” de netejar l’ànima és l’ascetisme.
L’altre causa de que aquest ascetisme tingui tan mala premsa és la tendència a identificar pecat amb pecat carnal, segurament degut a que, en la època de baixa romanitat dels primers segles del cristianisme, la societat en general era força luxuriosa el que va provocar que cristianisme – i també altres religions o filosofies de l’època – reaccionessin en contra i per mostrar que eren “purs” identifiquessin la puresa amb la continència sexual i corporal en general. Recordem que ja Sant Pau usa en mot “carn” en aquest sentit de ser “el pecat” per excel·lència. No cal recordar a quins extrems aberrants ha portat aquesta identificació. No té res d’estrany que ara la societat tingui una reacció vers l’altre extrem del pèndol i el mot ascetisme tingui la connotació de repressió corporal en lloc de ser un bon control del cos i de l’ànima de l’home complert tal com ha estat també moltes vegades. Desitgem que aviat torni l’equilibri i la calma.
La finalitat de tot ascetisme és aconseguir silenciar l’ego a fi de descobrir el fons diví que hi ha dins cadascú de nosaltres però que sobrepassa la nostra individualitat i ens posa en contacte amb el Tot. Dit altrament, és realitzar la nostra filiació divina. Per això, la gran majoria o potser totes les tradicions religioses cerquen la pràctica del silenci, ja que el silenci extern de la mena que sigui, - de sorolls, de moviments, de desitjos, de tristeses, etc. - facilita el contacte amb el Silenci Absolut. Però el silenci extern és sols el símbol d’Allò que en diem Silenci per deslligar-lo de tot atribut ja que està per damunt de tota cosa. Cal recordar, però, que el cristianisme no és una religió que cerqui el Silenci com a finalitat: el que demana la seva dimensió trinitària és la Paraula divina que surt del Silenci.
Quan actualment, moltes persones que desitgen la unió divina lamenten que a l’Occident no hi ha mètodes per la oració contemplativa o que aquests han estat oblidats, semblen ignorar que a l’occident si que hi ha hagut “mètodes”. El que passa és que aquests han estat moltes vegades diferents dels de l’Orient. A tot arreu, s’ha cercat de superar l’ego amb tots els seus aspectes – egolatria, egoisme. egocentrisme, etc. - a fi de fer present el fons diví supraindividual que hi ha en cadascú de nosaltres. Però mentre que l’Orient ha tendit, en línies generals, a fer-ho mitjançant mètodes psicosomàtics, - ioga, zen, tai-txi, etc. - amb la finalitat bàsica de aconseguir un silenci mental que deixa copsar més fàcilment la experiència del Silenci diví que és obertura a la Totalitat, diferentment l’Occident, segurament responent a la exigència d’amor concret als homes, ha cercat la renuncia a l’ego mitjançat el fomentar una pràctica de servei als altres, de renuncia a la riquesa de tot tipus i d’obediència al que la vida porta – el que s’ha dit resignació, abusos apart – o bé fomentant aquesta resignació mitjançant l’obediència a un superior espiritual. Però també l’Occident ha fomentat la recitació de jaculatòries – rosari, pregària del cor, litúrgia de les hores, recitació dels salms, càntics, litúrgia – equivalents a les repeticions màntriques hindús i també ha fomentat el silenci extern a fi de entrar en contacte amb el Silenci intern i supraindividual, tal com s’ha portat a terme en el monestirs.
Un dels camins millors per aconseguir el silenci interior és el que se’n diu meditació que és qualsevol dels mètodes per aconseguir aquest silenci mental interior, be mitjançant les jaculatòries, la concentració en la respiració o un tipus determinat de respiració que facilita la relaxació de l’activitat mental, etc. Tots aquests mètodes són vàlids sempre que no s’oblidi que són sols això: mètodes que contribueixen a crear una pau mental que faciliti el descobriment del Jo diví que tots tenim dins nostre. Calen tres aclariments: primer) no totes les tradicions religioses ni totes llurs tendències cerquen la superació de l’ego per mitjà del silenci interior; segon) pau mental o silenci interior no significa “no pensar”, cosa que és mot difícil, (segons alguns, impossible més enllà de uns pocs segons) sinó aquell estat en que els pensaments no molesten i en que s’és capaç de percebre el Silenci que hi ha més enllà d’ells. En tercer lloc, que no n’hi ha prou amb aquest Silenci interior per aconseguir la Contemplació. Cal, també, una ”meditació” sobre els misteris divins, un Coneixement de Déu. La via del Silenci i del Coneixement són complementàries en la Contemplació i no és poden donar l’una sense altre. De no ser així, la divinització del l’home coixejarà. Ara bé, com ja he dit, aquest Coneixement no és merament racional sinó que es base en el que s’anomena intuïció Intel·lectual que és la capacitat de “veure” l’invisible, l’occulus fidei d’alguns medievals. Però aquesta intuïció intel·lectual s’expressa millor amb un llenguatge simbòlic i poètic propi de l’art sagrat i litúrgic, més que no pas racional. Aquest no s’exclou però no pot anar sol. Però és que, a més, la manera de aconseguir despertar aquesta intuïció intel·lectual i superar el nivell racional és també la contemplació silenciosa.
Cal recalcar que els camins “orientals” i “occidentals” no s’exclouen i que es poden complementar i combinar, que a unes persones els va millor uns mètodes que uns altres i que, de fet, també l’occident ha fet servir mètodes psicosomàtics i l’Orient la practica de la relacions humanes amb la caritat i l’amor i també els rituals. Gairebé m’atreviria a dir que el millor és una combinació adequada dels diferents “mètodes” psicosomàtics, intel·lectuals, devocionals i de pràctica de la caritat – els diferents iogues de l’hinduisme – . De fet, la exclusivitat d’un dels mètodes no crec que sigui bona. Si només es fan pràctiques meditatives, es córrer el perill d’acabar en un espiritualisme desencarnat i força individualista. Pel contrari, la practica exclusiva de la caritat i el donar-se al proïsme pot acabar en una mera filantropia sense connexió amb el diví, com ha passat últimament en el món cristià laic occidental. Cal la practica dels dos mètodes per aconseguir l’equilibri – a més del camí del Coneixement i de la litúrgia. I per aconseguir aquest equilibri total, és bo estar guiats per alguna persona o persones que ja hagin fet el camí, els mestres espirituals, dels quals l’Occident cristià n’està certament massa mancat.
El problema de l’Occident no ha estat la manca de mètodes sinó, repeteixo, el fet que la nostre història ha portat a uns mals plantejament teòrics del sentit de l’ascetisme que ha comportat l’oblit d’uns mètodes o del seu sentit i, conseqüentment, la seva degeneració en pràctiques moltes vegades absurdes i/o aberrants. Això, junt a la degradació de la litúrgia i a uns mals plantejament teològics deguts sobre tot a una reducció del Coneixement a mera erudició racional han fet creure a l’Occident cristià que la via contemplativa era un luxe, potser innecessari, dels qui no tenien res millor a fer.
Ben al contrari, crec que recuperar la via contemplativa per a tothom és l’única manera de assentar les bases d’un cristianisme autènticament ben fonamentat. No oblidem que es tracte de “l’única cosa necessària” i que és segurament el seu oblit una de les causes principals que ha portat al cristianisme al seu actual estat, degradat i incapaç de donar respostes coherents tan als atacs del qui afirmen que la ciència substitueix Déu – quan el problema de Déu no és un problema científic sinó religiós - com als agnòstics que diuen que l’home no pot saber si Déu existeix o no – quan sí que hi ha camins pels que l’home pugui arribar a un coneixent supraracional i vivencial de Déu - com als atacs dels qui diuen que Déu no pot existir ja que és impossible un Déu que permeti tant de mal en el món, quan el Déu cristià no és un ésser suprem que des de fora el món el faci funcionar com una titella sinó un Déu trinitari que, des del cor mateix del món, el transfigura mitjançant l’home divinitzat. Qui falla és l’home, no Déu. Cal recuperar la teologia de la divinització i els camins que l’ajuden, tot recordant sempre que, en última instància, la divinització és sempre obra de l’Esperit i tot el que cal es obrir-se al Silenci de Déu.
El que segurament també ha contribuït a no desenvolupar la actitud contemplativa ha estat la influència excessiva del monoteisme transcendental del que he parlat a l’inici, així com els errors del gnosticisme herètic i superficial, el que ha portat a fer creure a molts que la divinització es perillosa, que hom pot confondre el seu ego amb el Fill i que l’home no és ni pot ser Déu, contradient així el que el Salm 82, 6 posa en boca del mateix Déu “Sou deus” i que Jesús ho confirma (Jn. 10, 34ss.). Certament, afirmar que l’home pot participar de la natura divina és perillós com han dit i diran molts. Tot el que és gran – potser tota cosa - és perillós. Si Jesús hagués estat prudent, segurament no l’haguessin mort i com ell, moltes altres coses no haguessin estat fetes per prudència... o per por. El panteisme és certament un perill i sempre hi hauran – pocs o molts - “il·luminats” amb molt poques llums que confondran el seu “ego” amb la divinització, que creuran que tot està justificat perquè és el mateix el be que el mal. Però la presencia d’aquest perill real no pot portar a l’altre extrem de reduir el Regne de Déu a una salvació post mortem ni fer l’home un ésser incapaç d’atènyer la Filiació divina, limitant aquesta a Jesús. D’aquest últim error se’n podria dir “jesuisme”. Perquè si Jesús va ser certament el Crist, el Fill de Déu, el Crist no és idèntic a Jesús perquè tota la Creació participa del Crist, sobre tot els homes, els encarregats de “cristificar” la resta de la Creació. L‘afirmació que “l’Encarnació és un fet únic i irrepetible” es certa si és refereix a l’Engendrament Etern del Fill de Déu, no si és refereix exclusivament al de l’home Jesús. Certament, tant nosaltres com al Creació sencera som solament “potencialment” el Crist. Els homes ho hem de realitzar i transmetre aquesta realització a la resta de la Creació.
Si del primer error, tant temut per l’Església, se’n diu panteisme, del segon se’n diu dualisme, els quals equivalen als dos errors tradicionals: un Jesús exclusivament diví, el docetisme enfront d’un altre Jesús exclusivament humà, l’arrianisme. L’error doctrinal ha estat que la jerarquia sembla que ha oblidat que hom parlava de cristologia i no de “jesulogia”. Jesús, un home històric i, com a tal, únic i irrepetible, va ser certament el Crist. Però el Crist, que com ens recorda tot el Nou Testament, és una realitat còsmica, total, és molt més que el Jesús històric. És el pont, la unió, entre el Pare i el món. És el Fill, l’Unigènit, dels que tots i tot participa per l’acció de l’Esperit, que és Amor. L’Esperit és l’Amor del Pare enviat al món mitjançant l’home divinitzat perquè tot sigui tot amb tots. I per això es també Foc, flama que dona Vida cremant la palla del pecat mitjançant el perdó i il·luminant enteniment humà. Aleshores, totes les bones obres que llegim a l’Evangeli que Jesús recomana i que ens semblaven d’entrada una mica estrambòtiques, - parar l’altre galta, perdonar l’enemic, no pensar malament, no jutjar, repartir els bens, ser perfecte com el Pare és perfecte, etc. – o bé surten espontàniament o, al menys, ens adonem que és el correcta que hauríem de fer, i que si no fem, és perquè encara no em atès la perfecció del Fill. Les “bones obres” són més el fruit de la Gràcia que el resultat de l’esforç voluntari, sense per això negar que l’esforç voluntari, a més de facilitar la convivència humana, és també un bon mètode ascètic que ajuda a l’obtenció de la Gràcia.
Aquest cristianisme més trinitari i contemplatiu, en alliberar-se d’una visió moralista concreta i donar lloc a una postura ètica més personalment responsable, permet una visió més amplia i més profunda del món i de la història, menys lligada a una forma cultural determinada i més adaptable a cada forma cultural en concret. Fonamenta un compromís pel món, arrelat en una visió sagrada d’aquest, perquè el món ha deixar de ser un mitjà d’explotació econòmica, per esdevenir altre cop allò que havia estat en les societats primitives: el cos comú (macrocosmos) on és manifesta la Divinitat. Amb la diferència, però, que ara està explícita i conscientment afirmat que és l’home divinitzat, el Crist Tot en tots, el mitjancer entre Déu i el Món, ja que ell mateix és Déu i món alhora.
Maria Assumpta GARCIA RENAU
No hay comentarios:
Publicar un comentario