El claustre de Sant Miquel de Cuixà
Passava uns dies a l’hostatgeria de Sant Miquel de Cuixà amb els meus veïns, que com que ja feia temps que hi anaven, havien fet una bona amistat amb la petita comunitat de cinc monjos que resideixen a l’antiga abadia benedictina. Menjàvem amb els monjos i encara que jo no vaig fer una amistat especial amb cap d’ells, si que tenia unes algunes facilitats per accedir a uns certs avantatges.
El fet de trobar-nos a l’hostatgeria ens donava el privilegi d’estar a prop del recinte històric i de poder-lo visitar amb facilitat a les hores de visita. L’antiga basílica, les criptes, el claustre i les dependències adjacents que quedaven havien esdevingut museu, que era visitat previ pagament d’una entrada. Com a resident de l’hostatgeria, tot el que havia de fer era anar fins a la porta d’entrada al monestir, seguir cap una caseta que feia de porteria on es venien les entrades, postals, llibres i artesania del monestir i penetrar dins el recinte històric.
Podríem qualificar l’antiga abadia fundada al segle X de conjunt de runes i, precisament per això, ressaltava més l’encant i la bellesa de les parts que quedaven en peu. Desprès de moltes reformes al llargs dels segles, havia estat saquejada per la Revolució, abandonada i expol·liada, tant pels habitants de la zona com pels americans, que, pagant el que no es pot comprar, se’n van endur a Nova York una part important del claustre. Fa uns anys va ser "re-fundada" per un grup de monjos benedictins procedents de Montserrat, que, després de comprar l’antiga abadia i d’arribar a un acord amb una petita comunitat cistercenca que aleshores residia a la granja del monestir, van recuperar l’antiga propietat i, en part, la van fer restaurar. Però com que ara és una joia nacional francesa, els monjos no poden tocar ni una pedra i els diferents criteris sobre com continuar la restauració fan que conservi en bona part el seu aspecte ruïnós. Es conserva la cripta circular, única al món, que s’aguanta per una única columna central amb forma de palmera. També hi ha altres dependències amb més o menys bon estat i, sobre tot, la gran i altíssima basílica amb els seus arcs originalment ultrapassats i ara retallats i on les parets amb el seu color terròs i desgastat no deixen endevinar per res les antigues pintures murals que, al segle XI, el monjo Garsias descrivia amb tota mena de detalls a l’abat Oliba. També queda una de les dues torres campanar i el claustre, en bona part reconstruït amb les pedres que els americans no es van poder endur al Nou Món.
Per acabar-ho d’adobar, en haver esdevingut museu, ara és un lloc de pedres mortes on els turistes, la gran majoria mal forjats, amb calces curtes i camises obertes amb horribles gargots de coloraines, es passegen, moltes vegades formant ramats que s’agrupen a l’entorn d’un guia que parla a crits per fer-se sentir per sobre dels comentaris poc silenciosos dels qui volen fer-se la foto per demostrar que hi han estat.
Malgrat tot, jo hi anava, matí i tarda, a passejar-me pel claustre i a llegir sota alguna de les seves arcades. Sempre hi havia estones en que el claustre retornava momentàniament al seu silenci i a la seva pau i on la música callada de les seves pedres cisellades de marbre rosa, que formen les seves columnes que encara es conserven polides i els seus capitells esculpits amb imatges santes, configuracions vegetals i animals i monstres inclassificables, deixava sentir-se de manera llunyana. I sempre ressonava en mi una pregunta mil vegades repetida: ¿què significaven aquells éssers misteriosos, en part àngels, en part monstres, en part plantes vivents, entremig de capitells clàssics i de històries de sants i del mateix Crist? I no era solament el claustre de Cuixà el que tenia present sinó tants i tants claustres romànics on els éssers divins i humans es barregen amb una flora i una fauna esculpida amb tant d’amor, zel i entusiasme com les més santes imatges de Crist o de la Verge.
A vegades s’ha donat una resposta fàcil que jo sempre he refusat amb indignació i fins amb impetuositat: llevat dels capitells historiats, els altres eren simplement decoratius, per adornar o fer bonic. Això sempre ho he considerat un insult a la sensibilitat i a la intel·ligència. I, degut a les meves predisposicions, sempre, he tendit a buscar en els capitells misteriosos un sentit simbòlic. I moltes vegades és així. Una àliga amb dos caps és el dualisme còsmic i dos lleons amb un sol cap és la superació d’aquest dualisme mentre quatre lleons cavalcant-se l’un darrera l’altre a l’entorn d’un capitell és la força de cicle de la vida i del pas del temps. Malgrat tot, aquestes explicacions sempre les he intuït com a insuficients. Hi ha masses imatges què no sé què signifiquen i ni tant sols què representen. ¿Són àngels, dimonis, monstres o forces tel·lúriques? A més, ¿perquè es representa tantes vegades en un mateix claustre un tema similar, com el dualisme còsmic o l’heroi que venç als monstres? ¿Totes les fulles de palmera representen l’Arbre de la Vida? Potser si, però ¿perquè al cantó Nord està representat quatre vegades seguides i a l’Oest tres d’alternades? És clar que això era potser una pregunta sense massa sentit perquè molt probablement, entre espoliacions i reconstruccions, l’ordre dels capitells no sigui el que havia estat originalment.
Així passejava jo pel claustre de Cuixà, ara simplement contemplant les imatges dels capitells sense intentar cercar-ne el sentit, senzillament deixant que les seves formes - poderoses, imposants - em parlessin per si soles, amb l’esperança que l’inconscient revelés allò que els raonaments impedien de copsar. M’asseia a llegir sota els seus arcs, tot desitjant que aquelles figures inquietants s’acostumessin a la meva presència, em protegissin i fins cantessin de la mateixa manera que cantaven els ocells que per allà se sentien tot enviant-me missatges incomprensibles però d’una bellesa que omplia de joia. I, de tant en tant, aixecava la mirada vers "aquelles belles monstruositats o belleses monstruoses" que ja van intrigar la mirada crítica i censuradora de Sant Bernat. Però jo, com Pere el Venerable, me les mirava amb més amor que aquell sant psicopàtic cistercenc, tot esperant que aquest amor em portés el coneixement necessari per esbrinar els seus misteris.
Cada tarda, desprès de les Vespres i quan ja havien finalitzat les visites del museu, el pare Josep barrava la tanca que donava al claustre des de la casa on ells vivien i on també estava l’hostatgeria, i el claustre quedava solitari. Jo li vaig demanar si em volia deixar estar al claustre sola a aquesta hora tardana i calmada, i hi va accedir.
Per fi, vaig internar-me al claustre amb la certesa de que, per una estona, recuperaria la seva quietud i la seva pau monacal. El silenci hauria estat absolut si no fos perquè el petit sortidor situat al bell mig del claustre, imatge de la Font de l’Aigua de la Vida, deixava sentit el seu murmuri suau i constant. D’aquest brollador en sortien quatre camins que, travessant el verd intens i fresc d’una gespa pulcrament segada que onejava suaument a l’oreig de l’hora baixa, es dirigien a les quatre galeries del claustre. Hi havia una part del claustre on la columnata amb les arcades no suportava cap coberta i, imatge d’un passat arcaic, es dreçava vers l’altíssim empiri. Però en les parts més properes als edificis, les galeries estaven cobertes, romanent així en la penombra i contrastant amb la part central, a cel obert i més lluminosa. Entre la foscor de les galeries i la claror del pati central, s’obria la columnata rematada pels esculpits capitells que sostenien els característics arcs de mig punt. Era com una gran finestrada quadrada que, des del món obscur i petrificat del monestir s’obria vers l’aire pur saturat de la llum interior del claustre i d’un mateix, essent els capitells els enigmàtics mitjancers entre el món sensible i l’invisible. I jo, com aquells monjos de l’Edat Mitjana, "llegia" en els capitells el reflex del meu estat interior. D’aquí l’ambivalència que moltes vegades es troba en aquestes imatges. Ja que és molt difícil copsar si hom està entrant o sortint per la gola del monstre o si està pres pel dualisme o bé el supera, si la elevació és lleugeresa d’esperit o orgull o si s’és conscient o no de la cua del monstre que representa l’inconscient. En última instància, sols la consciència més pregona d’un mateix pot intuir si tots aquells rostres terribles de la Mort que devoren els nostres pecats ens condemnen amb ells o ens alliberen d’ells.
La tarda queia. Els últims resplendors daurats i rogencs del crepuscle destacaven sobre un cel del color del safir, potser no tan brillant com el del migdia però més profundament intens. Aquest fons, plàcid i colpidor alhora, destacava per entre les arcades de la columnata la qual, suau però persistentment, s’anava enfosquint a mesura que lliscava l’estona. I quan més avançava el capvespre, jo tenia més la sensació que el cel s’anava tornant més intens. I els capitells, amb les seves plantes exuberants, les seves bèsties estranyes, els seus àngels protectors i els seus sants personatges greus i rabassuts, esdevenien cada cop més foscos, però alhora més "clars", més "transparents". Era quelcom que no tenia res a veure amb una anàlisi simbòlica de un capitell en concret ni molt menys, amb una descripció formal o estètica, sinó que el seu misteri se’m revelava silent, sense paraules ni conceptes, ni tant sols pensaments. Sense que m’hagués adonat de com ni quan havia començat a esdevenir-se, vaig sentir que les goles obertes d’aquells monstres devoradors d’homes, plantes i bèsties m’estaven engolint a mi. Potser de por o potser per la fresca de l’hora tardana que s’anava imposant, una esgarrifança em va fer tremolar de cap a peus i les meves dents van espetegar fortament. El monstre va fermar les gorges i vaig abismar-me en un buit obscur. Tot el meu entorn va desaparèixer: les siluetes dels capitells i el perfil dels edificis de l’abadia, els lluents estels del cel i fins el rum-rumeix del brollador. Però també tot el meu món interior va esvanir-se: els meus somnis i angoixes, els meus desitjos i temors, els meus records i frustracions, fins i tot la meva por... I només vaig restar jo, la consciència de que malgrat que tot havia desaparegut, jo persistia, lliure, infinita. La vivència del meu ésser va aparèixer amb força i claredat precisament quan tota altre cosa s’havia fos en el no-res. I va ser des d’aquesta percepció d’ésser emergent del no-res que, a poc a poc, el món se’m va tornar a aparèixer d’una manera totalment nova. Tot era el mateix que abans, però ara ho veia i ho sentia tot des del nucli indestructible que era l’Únic Cor d’Ésser, el meu i el de tot el Cosmos. Vaig sentir el brollador que murmurava com el baix continu d’una simfonia on els estels tocaven i els marbres dels capitells cantaven. I mentre anaven apareixent cada cop més i més estels i més brillants, el cant de les pedres corejava que el món és un gran misteri però que té un sentit, que tot i tots estem units a l’Únic i que és una falsa aparença i un engany la percepció d’un món escindit del Diví, que en l’univers hi ha un ordre quadrat com el claustre i fins la Història té un camí traçat per entre les rutes especulades dels estels, que en la nostra lluita contra el mal i el desànim sempre hi ha dimonis que ens tempten i ens assetgen però també hi ha àngels que ens miren i ens donen força per vèncer els éssers infernals a fi de poder atènyer la Vida més alta, que el Crist Vivent que ha vençut la Mort retorna a totes les coses la puresa més santa del moment de la Creació, que el món és la exuberància de la Vida, i l’Univers sencer, un himne de lloança de les Criatures al Creador. Era una sensació de totalitat, de plenitud, de solitud i petitesa, quelcom que, com una música concertant de varis instruments, deixava sentir en cada u dels capitells o de les seves imatges una melodia que expressava harmònicament la gran simfonia de l’Univers.
Les figures monstruoses dels capitells eren ara totalment negres i presents. Magnífiques. Les ombres de la nit van abastar completament la totalitat del món i aquest va revelar els seu secret més pregon, el seu Misteri més alt: el Sagrat. Allò Sagrat del que totes les coses no són més que un besllum, ja que l’Univers sencer participa del Sagrat, d’Allò que està pel damunt de tot nom i tota forma però que es manifestava mitjançant el món amb els colors invisibles i els sons inaudibles de les mil formes cisellades dins les negres siluetes d’aquells capitells retallats contra l’estelada infinita. I en les enigmàtiques figures dels capitells vaig veure la plasmació del Sagrat, d’Allò que fa possible escoltar l’Harmonia Còsmica de totes les coses. A les altures inassolibles del cel de atzabeja, els estels lluïen amb notes tan agudes i pures que la oïda humana no podia copsar-les. Però en mig de la foscor del claustre, l’invisible cor d’éssers marmoris esculpits en els ara inescrutables capitells feien de ressò al cèntric Brollador de l’Aigua de la Vida que cantava l’eterna i rítmica melodia de la Terra: "¡La Vida, dolor o joia, tant se val, és la gran Meravella!"
Maria Assumpta
Passava uns dies a l’hostatgeria de Sant Miquel de Cuixà amb els meus veïns, que com que ja feia temps que hi anaven, havien fet una bona amistat amb la petita comunitat de cinc monjos que resideixen a l’antiga abadia benedictina. Menjàvem amb els monjos i encara que jo no vaig fer una amistat especial amb cap d’ells, si que tenia unes algunes facilitats per accedir a uns certs avantatges.
El fet de trobar-nos a l’hostatgeria ens donava el privilegi d’estar a prop del recinte històric i de poder-lo visitar amb facilitat a les hores de visita. L’antiga basílica, les criptes, el claustre i les dependències adjacents que quedaven havien esdevingut museu, que era visitat previ pagament d’una entrada. Com a resident de l’hostatgeria, tot el que havia de fer era anar fins a la porta d’entrada al monestir, seguir cap una caseta que feia de porteria on es venien les entrades, postals, llibres i artesania del monestir i penetrar dins el recinte històric.
Podríem qualificar l’antiga abadia fundada al segle X de conjunt de runes i, precisament per això, ressaltava més l’encant i la bellesa de les parts que quedaven en peu. Desprès de moltes reformes al llargs dels segles, havia estat saquejada per la Revolució, abandonada i expol·liada, tant pels habitants de la zona com pels americans, que, pagant el que no es pot comprar, se’n van endur a Nova York una part important del claustre. Fa uns anys va ser "re-fundada" per un grup de monjos benedictins procedents de Montserrat, que, després de comprar l’antiga abadia i d’arribar a un acord amb una petita comunitat cistercenca que aleshores residia a la granja del monestir, van recuperar l’antiga propietat i, en part, la van fer restaurar. Però com que ara és una joia nacional francesa, els monjos no poden tocar ni una pedra i els diferents criteris sobre com continuar la restauració fan que conservi en bona part el seu aspecte ruïnós. Es conserva la cripta circular, única al món, que s’aguanta per una única columna central amb forma de palmera. També hi ha altres dependències amb més o menys bon estat i, sobre tot, la gran i altíssima basílica amb els seus arcs originalment ultrapassats i ara retallats i on les parets amb el seu color terròs i desgastat no deixen endevinar per res les antigues pintures murals que, al segle XI, el monjo Garsias descrivia amb tota mena de detalls a l’abat Oliba. També queda una de les dues torres campanar i el claustre, en bona part reconstruït amb les pedres que els americans no es van poder endur al Nou Món.
Per acabar-ho d’adobar, en haver esdevingut museu, ara és un lloc de pedres mortes on els turistes, la gran majoria mal forjats, amb calces curtes i camises obertes amb horribles gargots de coloraines, es passegen, moltes vegades formant ramats que s’agrupen a l’entorn d’un guia que parla a crits per fer-se sentir per sobre dels comentaris poc silenciosos dels qui volen fer-se la foto per demostrar que hi han estat.
Malgrat tot, jo hi anava, matí i tarda, a passejar-me pel claustre i a llegir sota alguna de les seves arcades. Sempre hi havia estones en que el claustre retornava momentàniament al seu silenci i a la seva pau i on la música callada de les seves pedres cisellades de marbre rosa, que formen les seves columnes que encara es conserven polides i els seus capitells esculpits amb imatges santes, configuracions vegetals i animals i monstres inclassificables, deixava sentir-se de manera llunyana. I sempre ressonava en mi una pregunta mil vegades repetida: ¿què significaven aquells éssers misteriosos, en part àngels, en part monstres, en part plantes vivents, entremig de capitells clàssics i de històries de sants i del mateix Crist? I no era solament el claustre de Cuixà el que tenia present sinó tants i tants claustres romànics on els éssers divins i humans es barregen amb una flora i una fauna esculpida amb tant d’amor, zel i entusiasme com les més santes imatges de Crist o de la Verge.
A vegades s’ha donat una resposta fàcil que jo sempre he refusat amb indignació i fins amb impetuositat: llevat dels capitells historiats, els altres eren simplement decoratius, per adornar o fer bonic. Això sempre ho he considerat un insult a la sensibilitat i a la intel·ligència. I, degut a les meves predisposicions, sempre, he tendit a buscar en els capitells misteriosos un sentit simbòlic. I moltes vegades és així. Una àliga amb dos caps és el dualisme còsmic i dos lleons amb un sol cap és la superació d’aquest dualisme mentre quatre lleons cavalcant-se l’un darrera l’altre a l’entorn d’un capitell és la força de cicle de la vida i del pas del temps. Malgrat tot, aquestes explicacions sempre les he intuït com a insuficients. Hi ha masses imatges què no sé què signifiquen i ni tant sols què representen. ¿Són àngels, dimonis, monstres o forces tel·lúriques? A més, ¿perquè es representa tantes vegades en un mateix claustre un tema similar, com el dualisme còsmic o l’heroi que venç als monstres? ¿Totes les fulles de palmera representen l’Arbre de la Vida? Potser si, però ¿perquè al cantó Nord està representat quatre vegades seguides i a l’Oest tres d’alternades? És clar que això era potser una pregunta sense massa sentit perquè molt probablement, entre espoliacions i reconstruccions, l’ordre dels capitells no sigui el que havia estat originalment.
Així passejava jo pel claustre de Cuixà, ara simplement contemplant les imatges dels capitells sense intentar cercar-ne el sentit, senzillament deixant que les seves formes - poderoses, imposants - em parlessin per si soles, amb l’esperança que l’inconscient revelés allò que els raonaments impedien de copsar. M’asseia a llegir sota els seus arcs, tot desitjant que aquelles figures inquietants s’acostumessin a la meva presència, em protegissin i fins cantessin de la mateixa manera que cantaven els ocells que per allà se sentien tot enviant-me missatges incomprensibles però d’una bellesa que omplia de joia. I, de tant en tant, aixecava la mirada vers "aquelles belles monstruositats o belleses monstruoses" que ja van intrigar la mirada crítica i censuradora de Sant Bernat. Però jo, com Pere el Venerable, me les mirava amb més amor que aquell sant psicopàtic cistercenc, tot esperant que aquest amor em portés el coneixement necessari per esbrinar els seus misteris.
Cada tarda, desprès de les Vespres i quan ja havien finalitzat les visites del museu, el pare Josep barrava la tanca que donava al claustre des de la casa on ells vivien i on també estava l’hostatgeria, i el claustre quedava solitari. Jo li vaig demanar si em volia deixar estar al claustre sola a aquesta hora tardana i calmada, i hi va accedir.
Per fi, vaig internar-me al claustre amb la certesa de que, per una estona, recuperaria la seva quietud i la seva pau monacal. El silenci hauria estat absolut si no fos perquè el petit sortidor situat al bell mig del claustre, imatge de la Font de l’Aigua de la Vida, deixava sentit el seu murmuri suau i constant. D’aquest brollador en sortien quatre camins que, travessant el verd intens i fresc d’una gespa pulcrament segada que onejava suaument a l’oreig de l’hora baixa, es dirigien a les quatre galeries del claustre. Hi havia una part del claustre on la columnata amb les arcades no suportava cap coberta i, imatge d’un passat arcaic, es dreçava vers l’altíssim empiri. Però en les parts més properes als edificis, les galeries estaven cobertes, romanent així en la penombra i contrastant amb la part central, a cel obert i més lluminosa. Entre la foscor de les galeries i la claror del pati central, s’obria la columnata rematada pels esculpits capitells que sostenien els característics arcs de mig punt. Era com una gran finestrada quadrada que, des del món obscur i petrificat del monestir s’obria vers l’aire pur saturat de la llum interior del claustre i d’un mateix, essent els capitells els enigmàtics mitjancers entre el món sensible i l’invisible. I jo, com aquells monjos de l’Edat Mitjana, "llegia" en els capitells el reflex del meu estat interior. D’aquí l’ambivalència que moltes vegades es troba en aquestes imatges. Ja que és molt difícil copsar si hom està entrant o sortint per la gola del monstre o si està pres pel dualisme o bé el supera, si la elevació és lleugeresa d’esperit o orgull o si s’és conscient o no de la cua del monstre que representa l’inconscient. En última instància, sols la consciència més pregona d’un mateix pot intuir si tots aquells rostres terribles de la Mort que devoren els nostres pecats ens condemnen amb ells o ens alliberen d’ells.
La tarda queia. Els últims resplendors daurats i rogencs del crepuscle destacaven sobre un cel del color del safir, potser no tan brillant com el del migdia però més profundament intens. Aquest fons, plàcid i colpidor alhora, destacava per entre les arcades de la columnata la qual, suau però persistentment, s’anava enfosquint a mesura que lliscava l’estona. I quan més avançava el capvespre, jo tenia més la sensació que el cel s’anava tornant més intens. I els capitells, amb les seves plantes exuberants, les seves bèsties estranyes, els seus àngels protectors i els seus sants personatges greus i rabassuts, esdevenien cada cop més foscos, però alhora més "clars", més "transparents". Era quelcom que no tenia res a veure amb una anàlisi simbòlica de un capitell en concret ni molt menys, amb una descripció formal o estètica, sinó que el seu misteri se’m revelava silent, sense paraules ni conceptes, ni tant sols pensaments. Sense que m’hagués adonat de com ni quan havia començat a esdevenir-se, vaig sentir que les goles obertes d’aquells monstres devoradors d’homes, plantes i bèsties m’estaven engolint a mi. Potser de por o potser per la fresca de l’hora tardana que s’anava imposant, una esgarrifança em va fer tremolar de cap a peus i les meves dents van espetegar fortament. El monstre va fermar les gorges i vaig abismar-me en un buit obscur. Tot el meu entorn va desaparèixer: les siluetes dels capitells i el perfil dels edificis de l’abadia, els lluents estels del cel i fins el rum-rumeix del brollador. Però també tot el meu món interior va esvanir-se: els meus somnis i angoixes, els meus desitjos i temors, els meus records i frustracions, fins i tot la meva por... I només vaig restar jo, la consciència de que malgrat que tot havia desaparegut, jo persistia, lliure, infinita. La vivència del meu ésser va aparèixer amb força i claredat precisament quan tota altre cosa s’havia fos en el no-res. I va ser des d’aquesta percepció d’ésser emergent del no-res que, a poc a poc, el món se’m va tornar a aparèixer d’una manera totalment nova. Tot era el mateix que abans, però ara ho veia i ho sentia tot des del nucli indestructible que era l’Únic Cor d’Ésser, el meu i el de tot el Cosmos. Vaig sentir el brollador que murmurava com el baix continu d’una simfonia on els estels tocaven i els marbres dels capitells cantaven. I mentre anaven apareixent cada cop més i més estels i més brillants, el cant de les pedres corejava que el món és un gran misteri però que té un sentit, que tot i tots estem units a l’Únic i que és una falsa aparença i un engany la percepció d’un món escindit del Diví, que en l’univers hi ha un ordre quadrat com el claustre i fins la Història té un camí traçat per entre les rutes especulades dels estels, que en la nostra lluita contra el mal i el desànim sempre hi ha dimonis que ens tempten i ens assetgen però també hi ha àngels que ens miren i ens donen força per vèncer els éssers infernals a fi de poder atènyer la Vida més alta, que el Crist Vivent que ha vençut la Mort retorna a totes les coses la puresa més santa del moment de la Creació, que el món és la exuberància de la Vida, i l’Univers sencer, un himne de lloança de les Criatures al Creador. Era una sensació de totalitat, de plenitud, de solitud i petitesa, quelcom que, com una música concertant de varis instruments, deixava sentir en cada u dels capitells o de les seves imatges una melodia que expressava harmònicament la gran simfonia de l’Univers.
Les figures monstruoses dels capitells eren ara totalment negres i presents. Magnífiques. Les ombres de la nit van abastar completament la totalitat del món i aquest va revelar els seu secret més pregon, el seu Misteri més alt: el Sagrat. Allò Sagrat del que totes les coses no són més que un besllum, ja que l’Univers sencer participa del Sagrat, d’Allò que està pel damunt de tot nom i tota forma però que es manifestava mitjançant el món amb els colors invisibles i els sons inaudibles de les mil formes cisellades dins les negres siluetes d’aquells capitells retallats contra l’estelada infinita. I en les enigmàtiques figures dels capitells vaig veure la plasmació del Sagrat, d’Allò que fa possible escoltar l’Harmonia Còsmica de totes les coses. A les altures inassolibles del cel de atzabeja, els estels lluïen amb notes tan agudes i pures que la oïda humana no podia copsar-les. Però en mig de la foscor del claustre, l’invisible cor d’éssers marmoris esculpits en els ara inescrutables capitells feien de ressò al cèntric Brollador de l’Aigua de la Vida que cantava l’eterna i rítmica melodia de la Terra: "¡La Vida, dolor o joia, tant se val, és la gran Meravella!"
Maria Assumpta
No hay comentarios:
Publicar un comentario