Raimon Panilkkar, noranta anys de saviesa.
Raimon Panikkar acostuma a dir que tots som únics i irrepetibles i que el que cadascú de nosaltres deixi de fer en l’acompliment de la vocació a la qual ha estat cridat, quedarà com un gran buit còsmic que ningú podrà omplir. Absolutament coherent amb aquesta premissa, Panikkar és únic, tan únic que no encaixa en cap classificació establerta. I això té un preu: la solitud. Malgrat ser un home de saviesa reconeguda arreu, cap dels grups establerts no el vol fer seu ni el vol militant de les seves files. Malgrat ser un capellà catòlic, l’Església el margina per la seva defensa i comprensió de les altres tradicions religioses, per la seva cristologia còsmica i mística, que fa, no solament de Jesús sinó de tots nosaltres, homes divins participants del Fill Únic i de la Pericoressis trinitària. . Filòsof, el gremi de “pensadors” tampoc el reconeixen com un dels seus, no tant per la seva condició de sacerdot, ell, que té sobretot vocació sacerdotal, com perquè la seva vivència d’home d’esperit passa pel davant d’una racionalitat estreta de la filosofia dominant. Campió del diàleg interreligiós, potser el camp que millor se li ha reconegut, segurament perquè la conjuntura històrica ho exigeix, no es tenen en comte les seves recomanacions que aquest diàleg s’ha de fer des de l’interior de les pròpies religions i no des de visió exterior de les cultures vistes més o menys folklòricament i menys des del punt de vista d’un estat suposadament “neutral”. Els seus estudis sobre hinduisme i budisme són jutjats, malgrat la seva profunditat, com a massa cristians. I, per contra, hi ha qui veu els seus estudis de cristianisme com massa influïts de mística oriental, tot i que ningú s’ha atrevit a acusar-lo d’heretge, que saben molt bé que no ho és. En el camp social, ha estat pioner en certes denuncies – per exemple, sobre la fam en el món, que desprès molts d’altres han fet seves però sense fer seves les premisses religioses. Pel que fa a la política, la seva idea de ontonomia (superació del dualisme entre el sagrat i el secular) entre política i religió no ha agradat a ningú: als polítics, defensors a ultrança del laicisme, per veure-hi una intromissió de la religió en l’Estat; al religiós d’idees progressistes, per estar d’acord amb aquests mateixos principis, no fos que se’ls acusés de fonamentalista; i dels catòlics conservadors no en conec cap opinió sobre el tema, segurament perquè l’obra de Panikkar en general els hi cau lluny, tot i que Pànikkar coneix molt bé i respecta (i ultrapassa) la ortodòxia catòlica. Panikkar és un home que, intel·lectualment, està sol, almenys en aquest país on el que domina són les capelletes i les enveges.
A més, no té successors. De la munió de deixebles que té escampats pel món i que el segueixen amb devoció i afecte, que jo sàpiga no en té cap que es dediqui a aplicar el conjunt de la seva obra. Té deixebles que han estudiat el conjunt del seu pensament i el difonen. I té altres deixebles que han recollit un aspecte del seu pensament i treballen amb ell. El que no hi ha - repeteixo, que jo sàpiga - és algú que reculli el conjunt del seu pensament i el porti a la pràctica. És clar que això és el destí dels grans mestres en el camp que sigui. On són els seguidors de Plató - Aristòtil va ser deixeble seu però no el va seguir – de Juli Cèsar, del Mestre Eckhart, de Miquel Àngel, de Bach... Tots els homes som únics però els gran homes són més únics que els altres.
Aportació singular.
De fet, més que totes aquestes idees generals sobre temes globals, el que fa original el pensament de Panikkar són una sèrie de conceptes, molts creats per ell o bé extrets de les tradicions religioses – advaita, cosmoteàndric, ontonomia, secularitat sagrada, praticcasamuppâda - en que el nostre home vol expressar que la realitat és una, que tot està relacionat amb tot i que les nostres classificacions i les nostres dicotomies conceptuals i mentals, si bé ens permeten ser més eficaços al actuar en un camp concret de la realitat, ens impedeixen copsar la seva globalitat. Per això, Panikkar és contrari a tots els “ismes”, - espiritualisme i materialisme, orientalisme i occidentalisme, objectivisme i subjectivisme, - és a dir, a tot allò que no permet copsar la totalitat dels diferents aspectes del món. D’aquí, sospito, la seva crítica acèrrima – i gairebé irracional - a la tecnologia, no tant per ser destructora de la natura - ell ha dit moltes vegades que l’home és sobre tot, cultura mes que natura – sinó perquè que s’adona que aquesta és, per sé, dictatorial en voler – i poder - posar totes les altres disciplines humanes al seu servei: tot el que no és eficaç, és superflu, amb totes les conseqüències socials, econòmiques, religioses i humanes. Per això, i malgrat que últimament hagi hagut d’afluixar amb el seu llenguatge antitecnològic que tant escandalitzava el personal, - com no veure les avantatges del cotxe, la rentadora i fins l’ordinador! - no ha baixat la guàrdia en els seus avisos contra la tècnica. Crec que Panikkar tem que, al final, l’home mateix, seduït per la comoditat que dona la tecnologia, s’acabi identificant com esclau de la tecnologia i acceptant aquesta esclavitud. Tem que aquesta dictadura tecnològica impedeixi a l’home copsar la complexitat de la Realitat.
Una de les coses defensades per Panikkar és el diàleg dialogal, el diàleg basat en l’escolta de l’altre. Ell mateix el practica y sap escoltar amb una atenció gens paternalista i el veiem rectificar en les seves postures extremes i així, escoltant als altres, és com ell mateix no ha parat de créixer, d’eixamplar-se. Pel que fa a la tecnologia, malgrat la seva desconfiança, deu pensar en allò que ell mateix predica: la confiança còsmica.
Aquesta confiança còsmica és basa en una vivència profunda del diví. Aquesta vivència és fonamental en Panikkar. SI bé no tota la seva obra escrita parla “d’espiritualitat”, si que tota ella pressuposa una dimensió contemplativa inexplicable sense aquesta. I de fet, la seva obra sobre aquests temes - mística, nova innocència, mundanal silenci, benaurada senzillesa, - són els que han tingut mes èxit, almenys entre el públic no especialitzat, el que no té res d’estrany davant la gran manca de mestres espirituals autèntics, oberts i profunds alhora. en les nostra terra cristiana. Moltes de les seves conferències o classes incloïen uns moments de silenci.
Obra i vida.
Panikkar no s’entén si només s’agafa una part d la seva obra, per exemple, la intuïció cosmoteàndreca, l’hinduisme, la cristiania, o el diàleg interreligiós o l’espiritualitat. El pensament de Panikkar és global i totes les parts de la seva obra és relacionen amb totes les altres. tal com passa amb la doctrina búdica del praticcasamoppâda o amb el Crist Còsmic. O amb la sànscrita d’advaita. De fet, extreu aquestes doctrines del context cultural i religiós en que van néixer i les aplica a la seva visió total del món. Veurem aplicar el praticcasamuppâda o l’advaita al cristianisme o el Crist còsmic i la Resurrecció cristiana a hinduisme i les tres doctrines a la política, la interculturalitat i l’ecologia. Per fer aquests traspassos, inventa una expressió que ho possibiliti: els “equivalents homeomòrfics”, que són símbols, conceptes o doctrines que no són idèntics en cada tradició, però que compleixen una funció analògica. Per exemple, els símbols “Déu” al cristianisme i Brahman a l’hinduisme, no són idèntics (el primer és transcendent i el segon és immanent al món,) però els dos apunten al referent últim de la realitat. Panikkar explica i aplica aquestes idees totals perquè tal és la seva manera de concebre el món. Ben al contrari del món actual, dominat per l’especialització.
Per això, crec més urgent que mai que la publicació de la seva Obra Completa a fi que és puguin aplegar tots els escrits d’una manera coherent i sistemàtica, a la vegada que la correcte cronologia permeti detectar l’evolució del pensament panikkarià dins les seves constants i que faciliti acostar als estudiosos les diferents publicacions en llibres, articles i versions, seguin un criteri únic de classificació i citació. Em temo però, que cap versió d’aquesta Obra Completa pugui ser al gust de tothom. Hi ha obres que Panikkar les ha publicades vàries vegades cada cop retocades i perfeccionades per l’autor i que no es poden reproduir totes. Lògicament, pensarem que s’hauria de reproduir l’ultima versió. Però el criteri no és tant fàcil. Dono un sol exemple: El Crist desconegut de l’hinduisme és una obra capdal del Pánikar relativament jove. La versió castellana que tinc és de 1971 i és una adaptació de la seva tesi de 1961, deu anys anterior. El 1994 va sortir-ne una nova edició molt retocada que lògicament, és la que s’hauria de incloure en la Obra Completa. Doncs bé, crec que la versió de 1971 deixa copsar millor els motius autobiogràfics que van dur Panikkar a fer de pont entre Orient i Occident i a desenvolupar la seva fonamental visió de l’advaita. I això es perd en la versió de 1991, d’altre banda, molt més ampliada en altres aspectes. No és pot conservar tot. A més, a part dels gran articles publicats en revistes especialitzades, també hi ha quantitat de petits articles i entrevistes escrits per a diaris i petites revistes que corren el perill de perdre’s si no s’inclouen i que tenen el sabor de la petita xerrada de tu a tu i que Panikkar, sempre generós i amable, concedia a qui li demanava, fos important o no, mentre considerés que “anava de cor”.
Perquè desprès de parlar de la seva obra escrita, cal parlar del Panikkar viu, que tants de nosaltres em conegut, sempre afectuós i directe, alhora senzill i senyor, segur dels seus principis però dialogant i sempre disposat a rectificar en el terreny pràctic, atent a tothom, estigui a casa seva o presidint una Convenció Internacional, amb la seva conversa amena, a vegades espontània, a vegades com mesurant cadascuna de les paraules que diu, com si volgués ser molt exacte per no ser mal interpretat. Perquè és una persona molt conscient que tot el que diu serà calibrat i estudiat, molt conscient de la seva vàlua i importància, sense innecessàries ni falses modèsties. Això no l’impedeix parlar amb fluïdesa i elegància. Per important i imprescindible que sigui la seva obra escrita, no tindrà mai l’encant de les seves paraules dites, que, acompanyades de gestos, entonacions de veu, petites anècdotes, somriures, fan que el públic no especialitzat comprengui o intueixi el que li és més difícil de capir en els llibres. Perquè la personalitat de Panikkar és seductora, sobre tot, si se la contempla en conjunt i a una certa distància (en els primers plans de televisió, per exemple, queda massa dur, com si volgués sobresortir de la estretor del marc de la imatge). Els famosos Col·loquis de Tavertet quedaran en el record de molts com els de la comunicació afectiva i intel·lectual alhora entre el Mestre i els seus deixebles, el conferenciant i els seus auditors.
La publicació de l’Obra Complerta donarà a conèixer al món l’obra d’un pensador total i global. Panikkar és un home que, a partir de la saviesa primordial de tots els pobles que el coneix tan bé, elabora un coneixement únic i propi, que no hauria estat possible sense els previs estudis en història de les religions, filosofia, psicologia, ciències naturals, etc. És cert que moltes vegades critica aquestes disciplines, però sense la seva presencia prèvia no les podria criticar. Perquè la seva és una obra que sols pot estar feta des de l’actualitat dels coneixements globals del món. En aquest sentit, l’obra de Panikkar és rabiosament actual. I sobretot rabiosament humana. Potser no conservarà l’encant de la seva paraula viva. Però, a través de les seves grans visions, ens arribarà el perfum de la seva profunda humanitat.
Maria Assumpta GARCIA RENAU
Raimon Panikkar acostuma a dir que tots som únics i irrepetibles i que el que cadascú de nosaltres deixi de fer en l’acompliment de la vocació a la qual ha estat cridat, quedarà com un gran buit còsmic que ningú podrà omplir. Absolutament coherent amb aquesta premissa, Panikkar és únic, tan únic que no encaixa en cap classificació establerta. I això té un preu: la solitud. Malgrat ser un home de saviesa reconeguda arreu, cap dels grups establerts no el vol fer seu ni el vol militant de les seves files. Malgrat ser un capellà catòlic, l’Església el margina per la seva defensa i comprensió de les altres tradicions religioses, per la seva cristologia còsmica i mística, que fa, no solament de Jesús sinó de tots nosaltres, homes divins participants del Fill Únic i de la Pericoressis trinitària. . Filòsof, el gremi de “pensadors” tampoc el reconeixen com un dels seus, no tant per la seva condició de sacerdot, ell, que té sobretot vocació sacerdotal, com perquè la seva vivència d’home d’esperit passa pel davant d’una racionalitat estreta de la filosofia dominant. Campió del diàleg interreligiós, potser el camp que millor se li ha reconegut, segurament perquè la conjuntura històrica ho exigeix, no es tenen en comte les seves recomanacions que aquest diàleg s’ha de fer des de l’interior de les pròpies religions i no des de visió exterior de les cultures vistes més o menys folklòricament i menys des del punt de vista d’un estat suposadament “neutral”. Els seus estudis sobre hinduisme i budisme són jutjats, malgrat la seva profunditat, com a massa cristians. I, per contra, hi ha qui veu els seus estudis de cristianisme com massa influïts de mística oriental, tot i que ningú s’ha atrevit a acusar-lo d’heretge, que saben molt bé que no ho és. En el camp social, ha estat pioner en certes denuncies – per exemple, sobre la fam en el món, que desprès molts d’altres han fet seves però sense fer seves les premisses religioses. Pel que fa a la política, la seva idea de ontonomia (superació del dualisme entre el sagrat i el secular) entre política i religió no ha agradat a ningú: als polítics, defensors a ultrança del laicisme, per veure-hi una intromissió de la religió en l’Estat; al religiós d’idees progressistes, per estar d’acord amb aquests mateixos principis, no fos que se’ls acusés de fonamentalista; i dels catòlics conservadors no en conec cap opinió sobre el tema, segurament perquè l’obra de Panikkar en general els hi cau lluny, tot i que Pànikkar coneix molt bé i respecta (i ultrapassa) la ortodòxia catòlica. Panikkar és un home que, intel·lectualment, està sol, almenys en aquest país on el que domina són les capelletes i les enveges.
A més, no té successors. De la munió de deixebles que té escampats pel món i que el segueixen amb devoció i afecte, que jo sàpiga no en té cap que es dediqui a aplicar el conjunt de la seva obra. Té deixebles que han estudiat el conjunt del seu pensament i el difonen. I té altres deixebles que han recollit un aspecte del seu pensament i treballen amb ell. El que no hi ha - repeteixo, que jo sàpiga - és algú que reculli el conjunt del seu pensament i el porti a la pràctica. És clar que això és el destí dels grans mestres en el camp que sigui. On són els seguidors de Plató - Aristòtil va ser deixeble seu però no el va seguir – de Juli Cèsar, del Mestre Eckhart, de Miquel Àngel, de Bach... Tots els homes som únics però els gran homes són més únics que els altres.
Aportació singular.
De fet, més que totes aquestes idees generals sobre temes globals, el que fa original el pensament de Panikkar són una sèrie de conceptes, molts creats per ell o bé extrets de les tradicions religioses – advaita, cosmoteàndric, ontonomia, secularitat sagrada, praticcasamuppâda - en que el nostre home vol expressar que la realitat és una, que tot està relacionat amb tot i que les nostres classificacions i les nostres dicotomies conceptuals i mentals, si bé ens permeten ser més eficaços al actuar en un camp concret de la realitat, ens impedeixen copsar la seva globalitat. Per això, Panikkar és contrari a tots els “ismes”, - espiritualisme i materialisme, orientalisme i occidentalisme, objectivisme i subjectivisme, - és a dir, a tot allò que no permet copsar la totalitat dels diferents aspectes del món. D’aquí, sospito, la seva crítica acèrrima – i gairebé irracional - a la tecnologia, no tant per ser destructora de la natura - ell ha dit moltes vegades que l’home és sobre tot, cultura mes que natura – sinó perquè que s’adona que aquesta és, per sé, dictatorial en voler – i poder - posar totes les altres disciplines humanes al seu servei: tot el que no és eficaç, és superflu, amb totes les conseqüències socials, econòmiques, religioses i humanes. Per això, i malgrat que últimament hagi hagut d’afluixar amb el seu llenguatge antitecnològic que tant escandalitzava el personal, - com no veure les avantatges del cotxe, la rentadora i fins l’ordinador! - no ha baixat la guàrdia en els seus avisos contra la tècnica. Crec que Panikkar tem que, al final, l’home mateix, seduït per la comoditat que dona la tecnologia, s’acabi identificant com esclau de la tecnologia i acceptant aquesta esclavitud. Tem que aquesta dictadura tecnològica impedeixi a l’home copsar la complexitat de la Realitat.
Una de les coses defensades per Panikkar és el diàleg dialogal, el diàleg basat en l’escolta de l’altre. Ell mateix el practica y sap escoltar amb una atenció gens paternalista i el veiem rectificar en les seves postures extremes i així, escoltant als altres, és com ell mateix no ha parat de créixer, d’eixamplar-se. Pel que fa a la tecnologia, malgrat la seva desconfiança, deu pensar en allò que ell mateix predica: la confiança còsmica.
Aquesta confiança còsmica és basa en una vivència profunda del diví. Aquesta vivència és fonamental en Panikkar. SI bé no tota la seva obra escrita parla “d’espiritualitat”, si que tota ella pressuposa una dimensió contemplativa inexplicable sense aquesta. I de fet, la seva obra sobre aquests temes - mística, nova innocència, mundanal silenci, benaurada senzillesa, - són els que han tingut mes èxit, almenys entre el públic no especialitzat, el que no té res d’estrany davant la gran manca de mestres espirituals autèntics, oberts i profunds alhora. en les nostra terra cristiana. Moltes de les seves conferències o classes incloïen uns moments de silenci.
Obra i vida.
Panikkar no s’entén si només s’agafa una part d la seva obra, per exemple, la intuïció cosmoteàndreca, l’hinduisme, la cristiania, o el diàleg interreligiós o l’espiritualitat. El pensament de Panikkar és global i totes les parts de la seva obra és relacionen amb totes les altres. tal com passa amb la doctrina búdica del praticcasamoppâda o amb el Crist Còsmic. O amb la sànscrita d’advaita. De fet, extreu aquestes doctrines del context cultural i religiós en que van néixer i les aplica a la seva visió total del món. Veurem aplicar el praticcasamuppâda o l’advaita al cristianisme o el Crist còsmic i la Resurrecció cristiana a hinduisme i les tres doctrines a la política, la interculturalitat i l’ecologia. Per fer aquests traspassos, inventa una expressió que ho possibiliti: els “equivalents homeomòrfics”, que són símbols, conceptes o doctrines que no són idèntics en cada tradició, però que compleixen una funció analògica. Per exemple, els símbols “Déu” al cristianisme i Brahman a l’hinduisme, no són idèntics (el primer és transcendent i el segon és immanent al món,) però els dos apunten al referent últim de la realitat. Panikkar explica i aplica aquestes idees totals perquè tal és la seva manera de concebre el món. Ben al contrari del món actual, dominat per l’especialització.
Per això, crec més urgent que mai que la publicació de la seva Obra Completa a fi que és puguin aplegar tots els escrits d’una manera coherent i sistemàtica, a la vegada que la correcte cronologia permeti detectar l’evolució del pensament panikkarià dins les seves constants i que faciliti acostar als estudiosos les diferents publicacions en llibres, articles i versions, seguin un criteri únic de classificació i citació. Em temo però, que cap versió d’aquesta Obra Completa pugui ser al gust de tothom. Hi ha obres que Panikkar les ha publicades vàries vegades cada cop retocades i perfeccionades per l’autor i que no es poden reproduir totes. Lògicament, pensarem que s’hauria de reproduir l’ultima versió. Però el criteri no és tant fàcil. Dono un sol exemple: El Crist desconegut de l’hinduisme és una obra capdal del Pánikar relativament jove. La versió castellana que tinc és de 1971 i és una adaptació de la seva tesi de 1961, deu anys anterior. El 1994 va sortir-ne una nova edició molt retocada que lògicament, és la que s’hauria de incloure en la Obra Completa. Doncs bé, crec que la versió de 1971 deixa copsar millor els motius autobiogràfics que van dur Panikkar a fer de pont entre Orient i Occident i a desenvolupar la seva fonamental visió de l’advaita. I això es perd en la versió de 1991, d’altre banda, molt més ampliada en altres aspectes. No és pot conservar tot. A més, a part dels gran articles publicats en revistes especialitzades, també hi ha quantitat de petits articles i entrevistes escrits per a diaris i petites revistes que corren el perill de perdre’s si no s’inclouen i que tenen el sabor de la petita xerrada de tu a tu i que Panikkar, sempre generós i amable, concedia a qui li demanava, fos important o no, mentre considerés que “anava de cor”.
Perquè desprès de parlar de la seva obra escrita, cal parlar del Panikkar viu, que tants de nosaltres em conegut, sempre afectuós i directe, alhora senzill i senyor, segur dels seus principis però dialogant i sempre disposat a rectificar en el terreny pràctic, atent a tothom, estigui a casa seva o presidint una Convenció Internacional, amb la seva conversa amena, a vegades espontània, a vegades com mesurant cadascuna de les paraules que diu, com si volgués ser molt exacte per no ser mal interpretat. Perquè és una persona molt conscient que tot el que diu serà calibrat i estudiat, molt conscient de la seva vàlua i importància, sense innecessàries ni falses modèsties. Això no l’impedeix parlar amb fluïdesa i elegància. Per important i imprescindible que sigui la seva obra escrita, no tindrà mai l’encant de les seves paraules dites, que, acompanyades de gestos, entonacions de veu, petites anècdotes, somriures, fan que el públic no especialitzat comprengui o intueixi el que li és més difícil de capir en els llibres. Perquè la personalitat de Panikkar és seductora, sobre tot, si se la contempla en conjunt i a una certa distància (en els primers plans de televisió, per exemple, queda massa dur, com si volgués sobresortir de la estretor del marc de la imatge). Els famosos Col·loquis de Tavertet quedaran en el record de molts com els de la comunicació afectiva i intel·lectual alhora entre el Mestre i els seus deixebles, el conferenciant i els seus auditors.
La publicació de l’Obra Complerta donarà a conèixer al món l’obra d’un pensador total i global. Panikkar és un home que, a partir de la saviesa primordial de tots els pobles que el coneix tan bé, elabora un coneixement únic i propi, que no hauria estat possible sense els previs estudis en història de les religions, filosofia, psicologia, ciències naturals, etc. És cert que moltes vegades critica aquestes disciplines, però sense la seva presencia prèvia no les podria criticar. Perquè la seva és una obra que sols pot estar feta des de l’actualitat dels coneixements globals del món. En aquest sentit, l’obra de Panikkar és rabiosament actual. I sobretot rabiosament humana. Potser no conservarà l’encant de la seva paraula viva. Però, a través de les seves grans visions, ens arribarà el perfum de la seva profunda humanitat.
Maria Assumpta GARCIA RENAU
(Publicat a la Revista "Foc Nou" març de 2009, pàgs. 27-30)
No hay comentarios:
Publicar un comentario