Imatges de Déu: màscares i rostres.
En aquesta xerrada no pretenc fer un estudi sistemàtic. sinó exposar un conjunt d’idees força generals sobre un tema suggeridor, tot esperant que doni lloc a un diàleg obert a la reflexió de tots plegats.
Déu digué: “Fem l’home imatge nostre, semblant a nosaltres, ... “ Déu creà, dons, l’home imatge seva, el creà imatge de Déu, creà l’home i la dona...” (Gen. 1, 26-27).
No sé hebreu, però no crec que la traducció que dono estigui manipulada: “Fem l’home imatge nostre” i no “a imatge nostre” com diuen les traduccions de la Bíblia que tinc per casa. Segons aquestes últimes, sembla com si Déu tingui una imatge pròpia i creï l’home imitant aquesta imatge, semblant a la imatge original.
Segons la traducció que inicia aquest escrit, Déu no té imatge i l’home creat és la seva imatge, la manera com Déu es fa visible. L’home és la imatge de Déu, tots, homes i dones, som imatges de Déu. Almenys, l’home en estat paradisíac, tal com va sortir de les mans i el voler de Déu. Malauradament, ens diu el mite, desprès les coses es van espatllar. L’home va pecar i, segons l’ hermenèutica dels pares de l’Església, va perdre la semblança. No així la imatge: l’home continua sent la imatge de Déu, però ja no ho sembla. La imatge està bruta i cal purificar-la. Totes els camins ascètics del cristianisme i de les altres religions són un intent més o menys reeixit de recuperar la imatge primigènia de l’home-Déu. Segons St. Joan 1, 18 “Déu no l’ha vist mai ningú; l’Unigènit que és al sí del Pare, és qui ens l’ha revelat.” El Fill Únic, Crist encarnat, és la Imatge perfecta de Déu. I tots els homes, en la mesura en que ens hi apropem, també som imatges de Déu, fills de Déu, encara que no ho semblem, encara que estiguem “bruts” pel pecat.
Aquesta participació del Fill Únic és un do de Déu. Y la nostra individualitat, amb tots els seus esforços, ben poca cosa pot fer per aconseguir recuperar la semblança. Tot el que podem fer es obrir-nos a la Gràcia.
Si ser Imatge de Déu és un do de Déu, reconèixer que els altres són imatges de Déu també ho és. Necessitem tenir la “mirada de Déu”, el cor pur, per veure-ho. Tot el que fem a l’altre, de bo o de dolent, ho fem a Déu. I, masses vegades, ens neguem a reconèixer en l’altre la Imatge de Déu. L’antipàtic, el criminal, el depravat, també són imatges de Déu, Imatges que no ho semblen però que són imatges... encara que semblin màscares. Entrem així al tema de la màscara.
Hi ha un llibre famós de Joseph Campdell titulat “Les màscares de Déu”. Parla bàsicament de com el fonament últim de l’ésser, situat més enllà de les imatges, el pensament i la lògica, es presenta a l’home en forma de màscares. Ara bé, la idea de màscara suggereix que Déu, o no té imatge en sí mateix, o la que ens presenta la té afegida, sobreposada i, per tant, la màscara no és Déu. Encara que la màscara grega no representi totes les màscares divines de Déu, si que és la que ens serveix d’exemple perquè ens és la més propera. Màscara, Proswpon (prosopon) en grec, vol dir “persona” o millor, “personatge”. I també en llatí, persona-ae, era la màscara que l’actor es posava per fer el “personatge”. Tenia dues funcions: la primera amagar el rostre de l’actor i revelar el personatge arquetípic: el déu, l’heroi i les seves passions: el dolor, la joia. etc. La segona deriva de la seva etimologia, persono, que vol dir ressonar, cridar en veu alta, ja que la màscara ampliava - i deformava - la veu de l’actor, feia d’altaveu. Per tant, parlar de “màscares de Déu” pressuposa que la Realitat Ultima ens és desconeguda, bé perquè no tingui imatge, bé perquè aquesta s’amaga darrera la màscara. Però a la vegada, el Desconegut se’ns revela gràcies a aquesta màscara, i així el podem “veure”, se’ns fa present entre nosaltres i a més, cridant-nos ben fort perquè no ens passi desapercebut. Sense la màscara fins i tot ignoraríem que hi ha el Desconegut i tot ens semblaria normal i vulgar.
Aquesta màscara pagana actua com d’imatge de Déu, però no és, com la imatge del cristianisme, la imatge del propi Déu, sinó quelcom sobreposat que el déu es posa i és treu. El déu es fa així present i la màscara, o millor, l’arquetipus que la màscara representa, és la seva hierofania i participa del diví. Però aquestes màscara en si mateixa no pot, com la imatge del cristianisme, esdevenir Déu mateix, el seu Fill.
Tant en el cas del cristianisme com del paganisme, la màscara va col·locada sobre el rostre. En el cas del cristianisme, la imatge religiosa, la icona, en el seu teatre que és la litúrgia, fa la funció de la màscara pagana, és a dir, recupera la “semblança” de la que parla el Gènesi i els pares. La recuperació d’aquesta semblança es fa necessària perquè el rostre actual de l’home no és el de l’home autèntic, l’arquetipus diví, sinó que és l’home pecador situat fora el Paradís. Y amb aquesta semblança es recupera l’aspecte de l’home original, paradisíac. Com en la màscara pagana, la imatge cristiana representa la divinitat o algun aspecte seu.
Si ens hi fixem bé, tant la màscara pagana com la icona cristiana re-presenten la recuperació de l’Home Primordial o el Fill de Déu, mentre que el rostre dels individus històrics és sols la imatge dissemblant de l’home caigut. Habitualment, en la nostre cultura s’interpreta el sentit de la màscara a la inversa.
Ara bé, les màscares paganes representen no solament allò positiu, la divinitat o les virtuts, sinó també allò negatiu, els dimonis, els vicis o els aspectes terrorífics del món. I, moltes vegades, aquestes manifestacions són ambivalents, ni positives ni negatives. En el fons, perquè la màscara implica que no es veu el que hi ha al darrera, que és el Misteri Insondable i que aquest Misteri és manifesta en el món de mil maneres inclassificables i contradictòries i, per tant, no es pot dir que sigui bo o dolent. És el Desconegut que sobrepassa tota comprensió humana.
I el Déu de la Bíblia, és bo o dolent? D’entrada, he de fer constar una cosa i és que malgrat l’aparent i cridanera iconoclastia de l’Antic Testament, el seu Déu és tant antropomòrfic com qualsevol de les imatges escripturísticament prohibides: parla, calla, mira, s’enrabia, escolta, promet, es mostra, s’amaga, estima, es venja, exhorta, té zels, te mans, ulls, boca, etc. etc. fins al punt que la prohibició de fer-ne cap imatge sembla respondre més al desig de voler-se diferenciar dels cananeos amb els seus Baals que corrien per la zona que de fer una teologia coherent.
Aquesta imatge de Déu, imatge també plàstica però sobretot psicològica, té molts aspectes terribles i, moltes vegades, està ben lluny del Déu bo i racional de caràcter filosòfic, principalment d’origen platònic i neoplatònic que molts volen fer veure com la veritable imatge de Déu. Junt al Déu “compassiu i benigne” hi ha el Déu venjador i punitiu no solament de l’Antic Testament sinó també del Nou Testament on està, en molts paratges, ben lluny del Déu bo, misericordiós i dolç – una mica ensucrat! – que molts ens volen fer creure. Jesús mateix s’enrabia forces vegades perquè si bé el seu Pare - aquesta és la imatge que Jesús té de Déu – estima i perdona, també deixa caure la seva ira i amenaces de l’infern damunt els qui no estimen ni perdonen. Sembla com si Déu actués com un mirall de l’home: tal com l’home actua, així actua Déu amb ell. Però no és així per dues raons. En primer lloc, perquè en el text del Gènesi que encapçala aquest comentari, ens diu exactament el contrari: l’home és la imatge de Déu, no Déu la imatge de l’home; nega l’antropomorfisme de Déu, encara que després el text s’ompli d’antropomorfismes - potser justificats pel fet que l’home és imatge de Déu - que, segons Lucreci i altres, és el propi de les religions i que hem de suposar que sols són emprats de manera simbòlica. En segon lloc, perquè Déu realment no actua com l’home. El món està massa ple de justos que, com Job o Llàtzer, clamen contra la injustícia “de la vida” que els maltracta, tot i ésser homes bons. I igualment, està massa ple d’homes que, com el ric Epuló, es donen la gran vida a base d‘oprimir els innocents sens rebre, en aquesta vida, cap càstig ni tenir remordiments. D’aquí la presència, tant a l’Antic com al Nou Testament, d’un Déu justicier que salvi a Job i “castigui” a Epulo, al menys a nivell escatològic ja que no ho ha en aquesta vida.
En el paganisme en general, aquest judici escatològic no és tan remarcat perquè allò sagrat assumeix els aspectes negatius del món. Però també hi és: recordem l’Anubis egipci. Com ens mostren les màscares, alguns “deus” són dolents, terribles o venjatius... com el de la Bíblia. Sols que pel seu aspecte aparentment i falsament anomenat “pollteista” les imatges positives són diferenciades de les negatives.
Segons la tradició cristiana ortodoxa, les imatges del Déu cristià no són del Pare. La Imatge del Pare és el Fill i fora algun cas, molt rar i considerar heterodox per alguns, el Pare no és representat i l’Esperit sols simbòlicament com a colom i flama. Déu, fins i tot quan representen escenes de l’Antic Testament, porta el nimbe crucífer perquè la seva imatge – i la seva Paraula - és el Fill (que cal no confondre amb el Jesús històric encara que Jesús sigui el Fill). Per això, aquestes imatges de Crist mostren, en primer lloc, l’Home arquetípic, el del Paradís, perdut i recuperat. Però, per això mateix també, tenen la severitat del Déu justicier que repara les injustícies de la Vida. En rigor, no és tracte que un Déu extern ens jutgi a nosaltres i ens perdoni o no. Nosaltres som la imatge de Déu, fills amb el Fill Únic de Déu, però no ho semblem perquè tenim a sobre com una espècie de màscara deformadora que en podríem dir la “dissemblança”, l’ego, on hi ha les nostres passions i els nostres crims, petits o grans. I per recuperar la Imatge primigènia hem de purificar-nos, cremar aquesta màscara dels nostres pecats. I si això no ho fem en vida, senzillament demanant perdó, ho farem desprès de morts. És el nostre propi Jo diví – re-presentat en la icona - el qui ens jutge. Com és, aquest judici post mortem de la Imatge divina sobre la dissemblança, no ho acabem de saber i ha estat interpretat de varies maneres. Potser el “foc etern de l’infern” són els remordiments o uns turments de tipus que sigui que poden o no tenir duració. “Etern” de fet, vol dir que és diví, que està fora del temps, que no té duració, i per tant, el “foc etern” és el perdó instantani, encara que també s’ha entès com a duració sense fi, el que, en el context bíblic és força absurd. Sigui el que sigui aquest “foc etern”, en el nostre context significa el pas de la màscara que l’ego s’ha posat per actuar en el teatre de la vida a la imatge divina que hem estat des de sempre, el nostre Jo diví. Si ens identifiquem amb la màscara de l’ego, el turment de cremar-la serà gran, però si ja sabem que és una màscara i no ens identifiquem amb ella, no solament no ens produirà cap dolor quan es cremi sinó que la joia per desempallegar-nos d’ella i retrobar-nos a nosaltres mateixos serà infinita. Tot depèn de com responguem a la pregunta “Qui sóc Jo?”
Ara bé, aquesta màscara del ego, ni tan sols en el cristianisme, és necessàriament negativa. És el paper que representem i aquest paper por ser “fer de bo”, “fer de dolent” o “fer de botiguer” o de “peixater”. I, no sempre, el que representem és el que som, bé prou que ho sabem. La vida ens ha donat un paper a fer i l’hem de fer el millor que sapiguem. És el nostre ego, que em de controlar però no extirpar ja que el necessitem per sobreviure. I aquí ens retrobem amb el paganisme on tot son màscares, els qui fan de bons o els qui fan de dolents. “Els publicans i les prostitutes us precediran en el Regne dels Cels.” No es tracte que fem voluntàriament de dolents, sinó de no jutjar els altres. Tots representem un paper i tenim que “jugar” a fer-lo tan bé com sapiguem. Recordem que, en francès, jouer vol dir alhora “jugar” i “representar”
Així potser es pot explicar que la Bíblia, amb molta picardia, parli d’imatges i no de rostres. Mentre que la imatge és un concepte ambivalent, que tan pot tenir el valor de “màscara “ com el de “rostre”, aquests dos últims no són intercanviables: el rostre no és mai la màscara – almenys en un sentit estricte - i la màscara no és el rostre. El rostre connota la pell del propi home, allò que, en principi, reflecteix el seu cor, el més pregon del seu ésser. Això, aplicat a Déu, explica el perquè ningú pot veure el rostre de Déu, ja que ens deixaria cecs. Ens crema. Qui veu els rostre de Déu, mor, diu la Bíblia. El rostre de Déu és quelcom massa enlluernador per esguardar-lo. L’home primordial és la imatge, no el rostre. Pretendre veure el rostre mateix de Déu no ens és permès, entre d’altres motius, perquè implicaria fer-ne un ídol. Ens creuríem que em vist la Veritat absoluta sense adonar-nos que la Veritat no podem tenir-la. És ella qui se’ns atansa. Nosaltres sols veiem imatges, màscares. Déu ens mira, però nosaltres no podem mirar-lo. Només podem veure les seves imatges, recordant que, si no les veiem en l’home, l’únic que podem veure són màscares. Es això el que fan totes les religions que no tenen el simbolisme de l’home com a imatge. Les Imatges de Shiva,, de Zeus, de la Gran Mare, de Odin, del Gran Esperit del sioux, de les divinitats tibetanes, de Osiris, etc. són, en aquest sentit, màscares, encara que representin tot el cos. D’aquí el caràcter terrorífic que acostumen a tenir moltes d’aquestes “imatges”. Saben que no reprodueixen el veritable rostre de Déu, sinó que amaguen i revelen el seu Misteri insondable. Es un art antinaturalista. I quan s’intenta representar el rostre diví amb un estil més naturalista o idealista, com passa amb l’escultura clàssica grega, és un art que expressa una religió racionalitzada i decadent. I no ho dic solament jo: ja Plató es lamentava que l’art grec del seu temps no expressava el caràcter sagrat de la divinitat i el contraposava a l’art arquetípic i tradicional d’Egipte amb les seves formes esquemàtiques i els seus colors purs i sense ombres. I el mateix passa amb l’art cristià occidental a partir del gòtic, quan vol imitar les aparences externes, l’ego. Bonic o no, això va a gustos i criteris, és un art profà ni que tingui temàtica religiosa.
Perquè en parlar del “rostre”, no podem oblidar una cosa: Si ara fóssim imatge i semblança de Déu, aquesta imatge i semblança ens hauria d’encegar com la visió de Déu. I si no ha fa és perquè l’hem perdut i, per tant, el nostre rostre actual ja no és aquella imatge primigènia sinó la “màscara” dissemblant dels nostres pecats, el nostre ego, aquella màscara que, com totes les màscares, haurem de cremar quan acabem la representació de la vida.
Les imatges del “rostre” de Déu Pare o de Jesucrist que apareixem amb el Renaixement són massa naturalistes i “literals”. No són, com es suposa, el rostre, sinó la màscara dissemblant superposada. Jesús va ser Déu encarnat però aquestes imatges només reflecteixen l’home històric, no el Jesucrist diví de que parla l’evangeli. És més, el seu rostre és el de un home concret, que tan podria ser Jesús com un Xavier o un Enric qualsevol. I Jesucrist és molt més que un individu concret. Es el Crist ressuscitat. A més, aquesta pretesa literalitat del rostre de Déu apareix, no per casualitat, quan apareixen les lectures pretesament “literals” de la Bíblia. I dic “pretesament” perquè jo no crec que, per exemple, la Resurrecció de Crist parli de la revifalla d’un cadàver o la seva Ascensió d’un trasllat d’aquest cadàver revifat a la lluna com si fos un predecessor d’en Iuri Gagarin. Vull dir que el mateix esperit literalista que porta a pintar aquests rostres massa humans de Déu corresponen a una interpretació literalista del text bíblic. D’aquí a la intransigència i intolerància dels qui creuen que llegeixen la Paraula de Déu com si fos una paraula científicament demostrada que diu la veritat de l’única manera possible, només hi ha un pas. El rostre de Déu només està en el proïsme concret, més enllà de les seves aparences i no té un únic rostre, sinó milions. I totes aquestes devocions sensibleres pels sofriments i la sang del Crucificat reflectit en el suposat rostre i el cos de les seves escultures, és, a part d’una desviació del lloc correcte on s’ha de dirigir la pietat, una font de provocació idolàtrica que tendeix a la adoració de la màscara que és l’home individual, en lloc de fer-ho a la Divinitat que s’oculta darrera d’ella. Paradoxalment, aquests “rostres de Déu” tan individuals són, precisament per seu caràcter inconscient de ser màscares, els que són més màscares. Semblen Déu o la seva Imatge, però sense ser-ho. I el seu culte te, masses vegades, connotacions d’autèntica idolatria.
I tots aquests falsos rostres, com les imatges de moltes de les divinitats hindús quan s’acaba la festa cerimonial, han de ser destruïdes, cremades o tirades al riu. No són més que màscares que, una vegada acomplerta la seva funció de revelar-nos que el món és l’epifania del Misteri que s’hi amaga al darrera, són abandonades. Però compta, no cal que anem als Museus a cremar imatges. Els déus que animaven les escultures gregues fa segles que son morts, ja no els adorem. I les seves imatges, a més de poder admirar la seva bellesa, ens poden servir per recordar-nos que totes les imatges passen i en sorgeixen de noves. El temps ho destrueix tot i, en fer-ho, ho retorna tot a la Imatge primordial.
Maria Assumpta GARCIA RENAU
En aquesta xerrada no pretenc fer un estudi sistemàtic. sinó exposar un conjunt d’idees força generals sobre un tema suggeridor, tot esperant que doni lloc a un diàleg obert a la reflexió de tots plegats.
Déu digué: “Fem l’home imatge nostre, semblant a nosaltres, ... “ Déu creà, dons, l’home imatge seva, el creà imatge de Déu, creà l’home i la dona...” (Gen. 1, 26-27).
No sé hebreu, però no crec que la traducció que dono estigui manipulada: “Fem l’home imatge nostre” i no “a imatge nostre” com diuen les traduccions de la Bíblia que tinc per casa. Segons aquestes últimes, sembla com si Déu tingui una imatge pròpia i creï l’home imitant aquesta imatge, semblant a la imatge original.
Segons la traducció que inicia aquest escrit, Déu no té imatge i l’home creat és la seva imatge, la manera com Déu es fa visible. L’home és la imatge de Déu, tots, homes i dones, som imatges de Déu. Almenys, l’home en estat paradisíac, tal com va sortir de les mans i el voler de Déu. Malauradament, ens diu el mite, desprès les coses es van espatllar. L’home va pecar i, segons l’ hermenèutica dels pares de l’Església, va perdre la semblança. No així la imatge: l’home continua sent la imatge de Déu, però ja no ho sembla. La imatge està bruta i cal purificar-la. Totes els camins ascètics del cristianisme i de les altres religions són un intent més o menys reeixit de recuperar la imatge primigènia de l’home-Déu. Segons St. Joan 1, 18 “Déu no l’ha vist mai ningú; l’Unigènit que és al sí del Pare, és qui ens l’ha revelat.” El Fill Únic, Crist encarnat, és la Imatge perfecta de Déu. I tots els homes, en la mesura en que ens hi apropem, també som imatges de Déu, fills de Déu, encara que no ho semblem, encara que estiguem “bruts” pel pecat.
Aquesta participació del Fill Únic és un do de Déu. Y la nostra individualitat, amb tots els seus esforços, ben poca cosa pot fer per aconseguir recuperar la semblança. Tot el que podem fer es obrir-nos a la Gràcia.
Si ser Imatge de Déu és un do de Déu, reconèixer que els altres són imatges de Déu també ho és. Necessitem tenir la “mirada de Déu”, el cor pur, per veure-ho. Tot el que fem a l’altre, de bo o de dolent, ho fem a Déu. I, masses vegades, ens neguem a reconèixer en l’altre la Imatge de Déu. L’antipàtic, el criminal, el depravat, també són imatges de Déu, Imatges que no ho semblen però que són imatges... encara que semblin màscares. Entrem així al tema de la màscara.
Hi ha un llibre famós de Joseph Campdell titulat “Les màscares de Déu”. Parla bàsicament de com el fonament últim de l’ésser, situat més enllà de les imatges, el pensament i la lògica, es presenta a l’home en forma de màscares. Ara bé, la idea de màscara suggereix que Déu, o no té imatge en sí mateix, o la que ens presenta la té afegida, sobreposada i, per tant, la màscara no és Déu. Encara que la màscara grega no representi totes les màscares divines de Déu, si que és la que ens serveix d’exemple perquè ens és la més propera. Màscara, Proswpon (prosopon) en grec, vol dir “persona” o millor, “personatge”. I també en llatí, persona-ae, era la màscara que l’actor es posava per fer el “personatge”. Tenia dues funcions: la primera amagar el rostre de l’actor i revelar el personatge arquetípic: el déu, l’heroi i les seves passions: el dolor, la joia. etc. La segona deriva de la seva etimologia, persono, que vol dir ressonar, cridar en veu alta, ja que la màscara ampliava - i deformava - la veu de l’actor, feia d’altaveu. Per tant, parlar de “màscares de Déu” pressuposa que la Realitat Ultima ens és desconeguda, bé perquè no tingui imatge, bé perquè aquesta s’amaga darrera la màscara. Però a la vegada, el Desconegut se’ns revela gràcies a aquesta màscara, i així el podem “veure”, se’ns fa present entre nosaltres i a més, cridant-nos ben fort perquè no ens passi desapercebut. Sense la màscara fins i tot ignoraríem que hi ha el Desconegut i tot ens semblaria normal i vulgar.
Aquesta màscara pagana actua com d’imatge de Déu, però no és, com la imatge del cristianisme, la imatge del propi Déu, sinó quelcom sobreposat que el déu es posa i és treu. El déu es fa així present i la màscara, o millor, l’arquetipus que la màscara representa, és la seva hierofania i participa del diví. Però aquestes màscara en si mateixa no pot, com la imatge del cristianisme, esdevenir Déu mateix, el seu Fill.
Tant en el cas del cristianisme com del paganisme, la màscara va col·locada sobre el rostre. En el cas del cristianisme, la imatge religiosa, la icona, en el seu teatre que és la litúrgia, fa la funció de la màscara pagana, és a dir, recupera la “semblança” de la que parla el Gènesi i els pares. La recuperació d’aquesta semblança es fa necessària perquè el rostre actual de l’home no és el de l’home autèntic, l’arquetipus diví, sinó que és l’home pecador situat fora el Paradís. Y amb aquesta semblança es recupera l’aspecte de l’home original, paradisíac. Com en la màscara pagana, la imatge cristiana representa la divinitat o algun aspecte seu.
Si ens hi fixem bé, tant la màscara pagana com la icona cristiana re-presenten la recuperació de l’Home Primordial o el Fill de Déu, mentre que el rostre dels individus històrics és sols la imatge dissemblant de l’home caigut. Habitualment, en la nostre cultura s’interpreta el sentit de la màscara a la inversa.
Ara bé, les màscares paganes representen no solament allò positiu, la divinitat o les virtuts, sinó també allò negatiu, els dimonis, els vicis o els aspectes terrorífics del món. I, moltes vegades, aquestes manifestacions són ambivalents, ni positives ni negatives. En el fons, perquè la màscara implica que no es veu el que hi ha al darrera, que és el Misteri Insondable i que aquest Misteri és manifesta en el món de mil maneres inclassificables i contradictòries i, per tant, no es pot dir que sigui bo o dolent. És el Desconegut que sobrepassa tota comprensió humana.
I el Déu de la Bíblia, és bo o dolent? D’entrada, he de fer constar una cosa i és que malgrat l’aparent i cridanera iconoclastia de l’Antic Testament, el seu Déu és tant antropomòrfic com qualsevol de les imatges escripturísticament prohibides: parla, calla, mira, s’enrabia, escolta, promet, es mostra, s’amaga, estima, es venja, exhorta, té zels, te mans, ulls, boca, etc. etc. fins al punt que la prohibició de fer-ne cap imatge sembla respondre més al desig de voler-se diferenciar dels cananeos amb els seus Baals que corrien per la zona que de fer una teologia coherent.
Aquesta imatge de Déu, imatge també plàstica però sobretot psicològica, té molts aspectes terribles i, moltes vegades, està ben lluny del Déu bo i racional de caràcter filosòfic, principalment d’origen platònic i neoplatònic que molts volen fer veure com la veritable imatge de Déu. Junt al Déu “compassiu i benigne” hi ha el Déu venjador i punitiu no solament de l’Antic Testament sinó també del Nou Testament on està, en molts paratges, ben lluny del Déu bo, misericordiós i dolç – una mica ensucrat! – que molts ens volen fer creure. Jesús mateix s’enrabia forces vegades perquè si bé el seu Pare - aquesta és la imatge que Jesús té de Déu – estima i perdona, també deixa caure la seva ira i amenaces de l’infern damunt els qui no estimen ni perdonen. Sembla com si Déu actués com un mirall de l’home: tal com l’home actua, així actua Déu amb ell. Però no és així per dues raons. En primer lloc, perquè en el text del Gènesi que encapçala aquest comentari, ens diu exactament el contrari: l’home és la imatge de Déu, no Déu la imatge de l’home; nega l’antropomorfisme de Déu, encara que després el text s’ompli d’antropomorfismes - potser justificats pel fet que l’home és imatge de Déu - que, segons Lucreci i altres, és el propi de les religions i que hem de suposar que sols són emprats de manera simbòlica. En segon lloc, perquè Déu realment no actua com l’home. El món està massa ple de justos que, com Job o Llàtzer, clamen contra la injustícia “de la vida” que els maltracta, tot i ésser homes bons. I igualment, està massa ple d’homes que, com el ric Epuló, es donen la gran vida a base d‘oprimir els innocents sens rebre, en aquesta vida, cap càstig ni tenir remordiments. D’aquí la presència, tant a l’Antic com al Nou Testament, d’un Déu justicier que salvi a Job i “castigui” a Epulo, al menys a nivell escatològic ja que no ho ha en aquesta vida.
En el paganisme en general, aquest judici escatològic no és tan remarcat perquè allò sagrat assumeix els aspectes negatius del món. Però també hi és: recordem l’Anubis egipci. Com ens mostren les màscares, alguns “deus” són dolents, terribles o venjatius... com el de la Bíblia. Sols que pel seu aspecte aparentment i falsament anomenat “pollteista” les imatges positives són diferenciades de les negatives.
Segons la tradició cristiana ortodoxa, les imatges del Déu cristià no són del Pare. La Imatge del Pare és el Fill i fora algun cas, molt rar i considerar heterodox per alguns, el Pare no és representat i l’Esperit sols simbòlicament com a colom i flama. Déu, fins i tot quan representen escenes de l’Antic Testament, porta el nimbe crucífer perquè la seva imatge – i la seva Paraula - és el Fill (que cal no confondre amb el Jesús històric encara que Jesús sigui el Fill). Per això, aquestes imatges de Crist mostren, en primer lloc, l’Home arquetípic, el del Paradís, perdut i recuperat. Però, per això mateix també, tenen la severitat del Déu justicier que repara les injustícies de la Vida. En rigor, no és tracte que un Déu extern ens jutgi a nosaltres i ens perdoni o no. Nosaltres som la imatge de Déu, fills amb el Fill Únic de Déu, però no ho semblem perquè tenim a sobre com una espècie de màscara deformadora que en podríem dir la “dissemblança”, l’ego, on hi ha les nostres passions i els nostres crims, petits o grans. I per recuperar la Imatge primigènia hem de purificar-nos, cremar aquesta màscara dels nostres pecats. I si això no ho fem en vida, senzillament demanant perdó, ho farem desprès de morts. És el nostre propi Jo diví – re-presentat en la icona - el qui ens jutge. Com és, aquest judici post mortem de la Imatge divina sobre la dissemblança, no ho acabem de saber i ha estat interpretat de varies maneres. Potser el “foc etern de l’infern” són els remordiments o uns turments de tipus que sigui que poden o no tenir duració. “Etern” de fet, vol dir que és diví, que està fora del temps, que no té duració, i per tant, el “foc etern” és el perdó instantani, encara que també s’ha entès com a duració sense fi, el que, en el context bíblic és força absurd. Sigui el que sigui aquest “foc etern”, en el nostre context significa el pas de la màscara que l’ego s’ha posat per actuar en el teatre de la vida a la imatge divina que hem estat des de sempre, el nostre Jo diví. Si ens identifiquem amb la màscara de l’ego, el turment de cremar-la serà gran, però si ja sabem que és una màscara i no ens identifiquem amb ella, no solament no ens produirà cap dolor quan es cremi sinó que la joia per desempallegar-nos d’ella i retrobar-nos a nosaltres mateixos serà infinita. Tot depèn de com responguem a la pregunta “Qui sóc Jo?”
Ara bé, aquesta màscara del ego, ni tan sols en el cristianisme, és necessàriament negativa. És el paper que representem i aquest paper por ser “fer de bo”, “fer de dolent” o “fer de botiguer” o de “peixater”. I, no sempre, el que representem és el que som, bé prou que ho sabem. La vida ens ha donat un paper a fer i l’hem de fer el millor que sapiguem. És el nostre ego, que em de controlar però no extirpar ja que el necessitem per sobreviure. I aquí ens retrobem amb el paganisme on tot son màscares, els qui fan de bons o els qui fan de dolents. “Els publicans i les prostitutes us precediran en el Regne dels Cels.” No es tracte que fem voluntàriament de dolents, sinó de no jutjar els altres. Tots representem un paper i tenim que “jugar” a fer-lo tan bé com sapiguem. Recordem que, en francès, jouer vol dir alhora “jugar” i “representar”
Així potser es pot explicar que la Bíblia, amb molta picardia, parli d’imatges i no de rostres. Mentre que la imatge és un concepte ambivalent, que tan pot tenir el valor de “màscara “ com el de “rostre”, aquests dos últims no són intercanviables: el rostre no és mai la màscara – almenys en un sentit estricte - i la màscara no és el rostre. El rostre connota la pell del propi home, allò que, en principi, reflecteix el seu cor, el més pregon del seu ésser. Això, aplicat a Déu, explica el perquè ningú pot veure el rostre de Déu, ja que ens deixaria cecs. Ens crema. Qui veu els rostre de Déu, mor, diu la Bíblia. El rostre de Déu és quelcom massa enlluernador per esguardar-lo. L’home primordial és la imatge, no el rostre. Pretendre veure el rostre mateix de Déu no ens és permès, entre d’altres motius, perquè implicaria fer-ne un ídol. Ens creuríem que em vist la Veritat absoluta sense adonar-nos que la Veritat no podem tenir-la. És ella qui se’ns atansa. Nosaltres sols veiem imatges, màscares. Déu ens mira, però nosaltres no podem mirar-lo. Només podem veure les seves imatges, recordant que, si no les veiem en l’home, l’únic que podem veure són màscares. Es això el que fan totes les religions que no tenen el simbolisme de l’home com a imatge. Les Imatges de Shiva,, de Zeus, de la Gran Mare, de Odin, del Gran Esperit del sioux, de les divinitats tibetanes, de Osiris, etc. són, en aquest sentit, màscares, encara que representin tot el cos. D’aquí el caràcter terrorífic que acostumen a tenir moltes d’aquestes “imatges”. Saben que no reprodueixen el veritable rostre de Déu, sinó que amaguen i revelen el seu Misteri insondable. Es un art antinaturalista. I quan s’intenta representar el rostre diví amb un estil més naturalista o idealista, com passa amb l’escultura clàssica grega, és un art que expressa una religió racionalitzada i decadent. I no ho dic solament jo: ja Plató es lamentava que l’art grec del seu temps no expressava el caràcter sagrat de la divinitat i el contraposava a l’art arquetípic i tradicional d’Egipte amb les seves formes esquemàtiques i els seus colors purs i sense ombres. I el mateix passa amb l’art cristià occidental a partir del gòtic, quan vol imitar les aparences externes, l’ego. Bonic o no, això va a gustos i criteris, és un art profà ni que tingui temàtica religiosa.
Perquè en parlar del “rostre”, no podem oblidar una cosa: Si ara fóssim imatge i semblança de Déu, aquesta imatge i semblança ens hauria d’encegar com la visió de Déu. I si no ha fa és perquè l’hem perdut i, per tant, el nostre rostre actual ja no és aquella imatge primigènia sinó la “màscara” dissemblant dels nostres pecats, el nostre ego, aquella màscara que, com totes les màscares, haurem de cremar quan acabem la representació de la vida.
Les imatges del “rostre” de Déu Pare o de Jesucrist que apareixem amb el Renaixement són massa naturalistes i “literals”. No són, com es suposa, el rostre, sinó la màscara dissemblant superposada. Jesús va ser Déu encarnat però aquestes imatges només reflecteixen l’home històric, no el Jesucrist diví de que parla l’evangeli. És més, el seu rostre és el de un home concret, que tan podria ser Jesús com un Xavier o un Enric qualsevol. I Jesucrist és molt més que un individu concret. Es el Crist ressuscitat. A més, aquesta pretesa literalitat del rostre de Déu apareix, no per casualitat, quan apareixen les lectures pretesament “literals” de la Bíblia. I dic “pretesament” perquè jo no crec que, per exemple, la Resurrecció de Crist parli de la revifalla d’un cadàver o la seva Ascensió d’un trasllat d’aquest cadàver revifat a la lluna com si fos un predecessor d’en Iuri Gagarin. Vull dir que el mateix esperit literalista que porta a pintar aquests rostres massa humans de Déu corresponen a una interpretació literalista del text bíblic. D’aquí a la intransigència i intolerància dels qui creuen que llegeixen la Paraula de Déu com si fos una paraula científicament demostrada que diu la veritat de l’única manera possible, només hi ha un pas. El rostre de Déu només està en el proïsme concret, més enllà de les seves aparences i no té un únic rostre, sinó milions. I totes aquestes devocions sensibleres pels sofriments i la sang del Crucificat reflectit en el suposat rostre i el cos de les seves escultures, és, a part d’una desviació del lloc correcte on s’ha de dirigir la pietat, una font de provocació idolàtrica que tendeix a la adoració de la màscara que és l’home individual, en lloc de fer-ho a la Divinitat que s’oculta darrera d’ella. Paradoxalment, aquests “rostres de Déu” tan individuals són, precisament per seu caràcter inconscient de ser màscares, els que són més màscares. Semblen Déu o la seva Imatge, però sense ser-ho. I el seu culte te, masses vegades, connotacions d’autèntica idolatria.
I tots aquests falsos rostres, com les imatges de moltes de les divinitats hindús quan s’acaba la festa cerimonial, han de ser destruïdes, cremades o tirades al riu. No són més que màscares que, una vegada acomplerta la seva funció de revelar-nos que el món és l’epifania del Misteri que s’hi amaga al darrera, són abandonades. Però compta, no cal que anem als Museus a cremar imatges. Els déus que animaven les escultures gregues fa segles que son morts, ja no els adorem. I les seves imatges, a més de poder admirar la seva bellesa, ens poden servir per recordar-nos que totes les imatges passen i en sorgeixen de noves. El temps ho destrueix tot i, en fer-ho, ho retorna tot a la Imatge primordial.
Maria Assumpta GARCIA RENAU
No hay comentarios:
Publicar un comentario