Imatges de Déu: màscares i rostres.

En aquesta xerrada no pretenc fer un estudi sistemàtic. sinó exposar un conjunt d’idees força generals sobre un tema suggeridor, tot esperant que doni lloc a un diàleg obert a la reflexió de tots plegats.

Déu digué: “Fem l’home imatge nostre, semblant a nosaltres, ... “ Déu creà, dons, l’home imatge seva, el creà imatge de Déu, creà l’home i la dona...” (Gen. 1, 26-27).

No sé hebreu, però no crec que la traducció que dono estigui manipulada: “Fem l’home imatge nostre” i no “a imatge nostre” com diuen les traduccions de la Bíblia que tinc per casa. Segons aquestes últimes, sembla com si Déu tingui una imatge pròpia i creï l’home imitant aquesta imatge, semblant a la imatge original.
Segons la traducció que inicia aquest escrit, Déu no té imatge i l’home creat és la seva imatge, la manera com Déu es fa visible. L’home és la imatge de Déu, tots, homes i dones, som imatges de Déu. Almenys, l’home en estat paradisíac, tal com va sortir de les mans i el voler de Déu. Malauradament, ens diu el mite, desprès les coses es van espatllar. L’home va pecar i, segons l’ hermenèutica dels pares de l’Església, va perdre la semblança. No així la imatge: l’home continua sent la imatge de Déu, però ja no ho sembla. La imatge està bruta i cal purificar-la. Totes els camins ascètics del cristianisme i de les altres religions són un intent més o menys reeixit de recuperar la imatge primigènia de l’home-Déu. Segons St. Joan 1, 18 “Déu no l’ha vist mai ningú; l’Unigènit que és al sí del Pare, és qui ens l’ha revelat.” El Fill Únic, Crist encarnat, és la Imatge perfecta de Déu. I tots els homes, en la mesura en que ens hi apropem, també som imatges de Déu, fills de Déu, encara que no ho semblem, encara que estiguem “bruts” pel pecat.
Aquesta participació del Fill Únic és un do de Déu. Y la nostra individualitat, amb tots els seus esforços, ben poca cosa pot fer per aconseguir recuperar la semblança. Tot el que podem fer es obrir-nos a la Gràcia.
Si ser Imatge de Déu és un do de Déu, reconèixer que els altres són imatges de Déu també ho és. Necessitem tenir la “mirada de Déu”, el cor pur, per veure-ho. Tot el que fem a l’altre, de bo o de dolent, ho fem a Déu. I, masses vegades, ens neguem a reconèixer en l’altre la Imatge de Déu. L’antipàtic, el criminal, el depravat, també són imatges de Déu, Imatges que no ho semblen però que són imatges... encara que semblin màscares. Entrem així al tema de la màscara.
Hi ha un llibre famós de Joseph Campdell titulat “Les màscares de Déu”. Parla bàsicament de com el fonament últim de l’ésser, situat més enllà de les imatges, el pensament i la lògica, es presenta a l’home en forma de màscares. Ara bé, la idea de màscara suggereix que Déu, o no té imatge en sí mateix, o la que ens presenta la té afegida, sobreposada i, per tant, la màscara no és Déu. Encara que la màscara grega no representi totes les màscares divines de Déu, si que és la que ens serveix d’exemple perquè ens és la més propera. Màscara, Proswpon (prosopon) en grec, vol dir “persona” o millor, “personatge”. I també en llatí, persona-ae, era la màscara que l’actor es posava per fer el “personatge”. Tenia dues funcions: la primera amagar el rostre de l’actor i revelar el personatge arquetípic: el déu, l’heroi i les seves passions: el dolor, la joia. etc. La segona deriva de la seva etimologia, persono, que vol dir ressonar, cridar en veu alta, ja que la màscara ampliava - i deformava - la veu de l’actor, feia d’altaveu. Per tant, parlar de “màscares de Déu” pressuposa que la Realitat Ultima ens és desconeguda, bé perquè no tingui imatge, bé perquè aquesta s’amaga darrera la màscara. Però a la vegada, el Desconegut se’ns revela gràcies a aquesta màscara, i així el podem “veure”, se’ns fa present entre nosaltres i a més, cridant-nos ben fort perquè no ens passi desapercebut. Sense la màscara fins i tot ignoraríem que hi ha el Desconegut i tot ens semblaria normal i vulgar.
Aquesta màscara pagana actua com d’imatge de Déu, però no és, com la imatge del cristianisme, la imatge del propi Déu, sinó quelcom sobreposat que el déu es posa i és treu. El déu es fa així present i la màscara, o millor, l’arquetipus que la màscara representa, és la seva hierofania i participa del diví. Però aquestes màscara en si mateixa no pot, com la imatge del cristianisme, esdevenir Déu mateix, el seu Fill.
Tant en el cas del cristianisme com del paganisme, la màscara va col·locada sobre el rostre. En el cas del cristianisme, la imatge religiosa, la icona, en el seu teatre que és la litúrgia, fa la funció de la màscara pagana, és a dir, recupera la “semblança” de la que parla el Gènesi i els pares. La recuperació d’aquesta semblança es fa necessària perquè el rostre actual de l’home no és el de l’home autèntic, l’arquetipus diví, sinó que és l’home pecador situat fora el Paradís. Y amb aquesta semblança es recupera l’aspecte de l’home original, paradisíac. Com en la màscara pagana, la imatge cristiana representa la divinitat o algun aspecte seu.
Si ens hi fixem bé, tant la màscara pagana com la icona cristiana re-presenten la recuperació de l’Home Primordial o el Fill de Déu, mentre que el rostre dels individus històrics és sols la imatge dissemblant de l’home caigut. Habitualment, en la nostre cultura s’interpreta el sentit de la màscara a la inversa.
Ara bé, les màscares paganes representen no solament allò positiu, la divinitat o les virtuts, sinó també allò negatiu, els dimonis, els vicis o els aspectes terrorífics del món. I, moltes vegades, aquestes manifestacions són ambivalents, ni positives ni negatives. En el fons, perquè la màscara implica que no es veu el que hi ha al darrera, que és el Misteri Insondable i que aquest Misteri és manifesta en el món de mil maneres inclassificables i contradictòries i, per tant, no es pot dir que sigui bo o dolent. És el Desconegut que sobrepassa tota comprensió humana.
I el Déu de la Bíblia, és bo o dolent? D’entrada, he de fer constar una cosa i és que malgrat l’aparent i cridanera iconoclastia de l’Antic Testament, el seu Déu és tant antropomòrfic com qualsevol de les imatges escripturísticament prohibides: parla, calla, mira, s’enrabia, escolta, promet, es mostra, s’amaga, estima, es venja, exhorta, té zels, te mans, ulls, boca, etc. etc. fins al punt que la prohibició de fer-ne cap imatge sembla respondre més al desig de voler-se diferenciar dels cananeos amb els seus Baals que corrien per la zona que de fer una teologia coherent.
Aquesta imatge de Déu, imatge també plàstica però sobretot psicològica, té molts aspectes terribles i, moltes vegades, està ben lluny del Déu bo i racional de caràcter filosòfic, principalment d’origen platònic i neoplatònic que molts volen fer veure com la veritable imatge de Déu. Junt al Déu “compassiu i benigne” hi ha el Déu venjador i punitiu no solament de l’Antic Testament sinó també del Nou Testament on està, en molts paratges, ben lluny del Déu bo, misericordiós i dolç – una mica ensucrat! – que molts ens volen fer creure. Jesús mateix s’enrabia forces vegades perquè si bé el seu Pare - aquesta és la imatge que Jesús té de Déu – estima i perdona, també deixa caure la seva ira i amenaces de l’infern damunt els qui no estimen ni perdonen. Sembla com si Déu actués com un mirall de l’home: tal com l’home actua, així actua Déu amb ell. Però no és així per dues raons. En primer lloc, perquè en el text del Gènesi que encapçala aquest comentari, ens diu exactament el contrari: l’home és la imatge de Déu, no Déu la imatge de l’home; nega l’antropomorfisme de Déu, encara que després el text s’ompli d’antropomorfismes - potser justificats pel fet que l’home és imatge de Déu - que, segons Lucreci i altres, és el propi de les religions i que hem de suposar que sols són emprats de manera simbòlica. En segon lloc, perquè Déu realment no actua com l’home. El món està massa ple de justos que, com Job o Llàtzer, clamen contra la injustícia “de la vida” que els maltracta, tot i ésser homes bons. I igualment, està massa ple d’homes que, com el ric Epuló, es donen la gran vida a base d‘oprimir els innocents sens rebre, en aquesta vida, cap càstig ni tenir remordiments. D’aquí la presència, tant a l’Antic com al Nou Testament, d’un Déu justicier que salvi a Job i “castigui” a Epulo, al menys a nivell escatològic ja que no ho ha en aquesta vida.
En el paganisme en general, aquest judici escatològic no és tan remarcat perquè allò sagrat assumeix els aspectes negatius del món. Però també hi és: recordem l’Anubis egipci. Com ens mostren les màscares, alguns “deus” són dolents, terribles o venjatius... com el de la Bíblia. Sols que pel seu aspecte aparentment i falsament anomenat “pollteista” les imatges positives són diferenciades de les negatives.
Segons la tradició cristiana ortodoxa, les imatges del Déu cristià no són del Pare. La Imatge del Pare és el Fill i fora algun cas, molt rar i considerar heterodox per alguns, el Pare no és representat i l’Esperit sols simbòlicament com a colom i flama. Déu, fins i tot quan representen escenes de l’Antic Testament, porta el nimbe crucífer perquè la seva imatge – i la seva Paraula - és el Fill (que cal no confondre amb el Jesús històric encara que Jesús sigui el Fill). Per això, aquestes imatges de Crist mostren, en primer lloc, l’Home arquetípic, el del Paradís, perdut i recuperat. Però, per això mateix també, tenen la severitat del Déu justicier que repara les injustícies de la Vida. En rigor, no és tracte que un Déu extern ens jutgi a nosaltres i ens perdoni o no. Nosaltres som la imatge de Déu, fills amb el Fill Únic de Déu, però no ho semblem perquè tenim a sobre com una espècie de màscara deformadora que en podríem dir la “dissemblança”, l’ego, on hi ha les nostres passions i els nostres crims, petits o grans. I per recuperar la Imatge primigènia hem de purificar-nos, cremar aquesta màscara dels nostres pecats. I si això no ho fem en vida, senzillament demanant perdó, ho farem desprès de morts. És el nostre propi Jo diví – re-presentat en la icona - el qui ens jutge. Com és, aquest judici post mortem de la Imatge divina sobre la dissemblança, no ho acabem de saber i ha estat interpretat de varies maneres. Potser el “foc etern de l’infern” són els remordiments o uns turments de tipus que sigui que poden o no tenir duració. “Etern” de fet, vol dir que és diví, que està fora del temps, que no té duració, i per tant, el “foc etern” és el perdó instantani, encara que també s’ha entès com a duració sense fi, el que, en el context bíblic és força absurd. Sigui el que sigui aquest “foc etern”, en el nostre context significa el pas de la màscara que l’ego s’ha posat per actuar en el teatre de la vida a la imatge divina que hem estat des de sempre, el nostre Jo diví. Si ens identifiquem amb la màscara de l’ego, el turment de cremar-la serà gran, però si ja sabem que és una màscara i no ens identifiquem amb ella, no solament no ens produirà cap dolor quan es cremi sinó que la joia per desempallegar-nos d’ella i retrobar-nos a nosaltres mateixos serà infinita. Tot depèn de com responguem a la pregunta “Qui sóc Jo?”
Ara bé, aquesta màscara del ego, ni tan sols en el cristianisme, és necessàriament negativa. És el paper que representem i aquest paper por ser “fer de bo”, “fer de dolent” o “fer de botiguer” o de “peixater”. I, no sempre, el que representem és el que som, bé prou que ho sabem. La vida ens ha donat un paper a fer i l’hem de fer el millor que sapiguem. És el nostre ego, que em de controlar però no extirpar ja que el necessitem per sobreviure. I aquí ens retrobem amb el paganisme on tot son màscares, els qui fan de bons o els qui fan de dolents. “Els publicans i les prostitutes us precediran en el Regne dels Cels.” No es tracte que fem voluntàriament de dolents, sinó de no jutjar els altres. Tots representem un paper i tenim que “jugar” a fer-lo tan bé com sapiguem. Recordem que, en francès, jouer vol dir alhora “jugar” i “representar”
Així potser es pot explicar que la Bíblia, amb molta picardia, parli d’imatges i no de rostres. Mentre que la imatge és un concepte ambivalent, que tan pot tenir el valor de “màscara “ com el de “rostre”, aquests dos últims no són intercanviables: el rostre no és mai la màscara – almenys en un sentit estricte - i la màscara no és el rostre. El rostre connota la pell del propi home, allò que, en principi, reflecteix el seu cor, el més pregon del seu ésser. Això, aplicat a Déu, explica el perquè ningú pot veure el rostre de Déu, ja que ens deixaria cecs. Ens crema. Qui veu els rostre de Déu, mor, diu la Bíblia. El rostre de Déu és quelcom massa enlluernador per esguardar-lo. L’home primordial és la imatge, no el rostre. Pretendre veure el rostre mateix de Déu no ens és permès, entre d’altres motius, perquè implicaria fer-ne un ídol. Ens creuríem que em vist la Veritat absoluta sense adonar-nos que la Veritat no podem tenir-la. És ella qui se’ns atansa. Nosaltres sols veiem imatges, màscares. Déu ens mira, però nosaltres no podem mirar-lo. Només podem veure les seves imatges, recordant que, si no les veiem en l’home, l’únic que podem veure són màscares. Es això el que fan totes les religions que no tenen el simbolisme de l’home com a imatge. Les Imatges de Shiva,, de Zeus, de la Gran Mare, de Odin, del Gran Esperit del sioux, de les divinitats tibetanes, de Osiris, etc. són, en aquest sentit, màscares, encara que representin tot el cos. D’aquí el caràcter terrorífic que acostumen a tenir moltes d’aquestes “imatges”. Saben que no reprodueixen el veritable rostre de Déu, sinó que amaguen i revelen el seu Misteri insondable. Es un art antinaturalista. I quan s’intenta representar el rostre diví amb un estil més naturalista o idealista, com passa amb l’escultura clàssica grega, és un art que expressa una religió racionalitzada i decadent. I no ho dic solament jo: ja Plató es lamentava que l’art grec del seu temps no expressava el caràcter sagrat de la divinitat i el contraposava a l’art arquetípic i tradicional d’Egipte amb les seves formes esquemàtiques i els seus colors purs i sense ombres. I el mateix passa amb l’art cristià occidental a partir del gòtic, quan vol imitar les aparences externes, l’ego. Bonic o no, això va a gustos i criteris, és un art profà ni que tingui temàtica religiosa.
Perquè en parlar del “rostre”, no podem oblidar una cosa: Si ara fóssim imatge i semblança de Déu, aquesta imatge i semblança ens hauria d’encegar com la visió de Déu. I si no ha fa és perquè l’hem perdut i, per tant, el nostre rostre actual ja no és aquella imatge primigènia sinó la “màscara” dissemblant dels nostres pecats, el nostre ego, aquella màscara que, com totes les màscares, haurem de cremar quan acabem la representació de la vida.
Les imatges del “rostre” de Déu Pare o de Jesucrist que apareixem amb el Renaixement són massa naturalistes i “literals”. No són, com es suposa, el rostre, sinó la màscara dissemblant superposada. Jesús va ser Déu encarnat però aquestes imatges només reflecteixen l’home històric, no el Jesucrist diví de que parla l’evangeli. És més, el seu rostre és el de un home concret, que tan podria ser Jesús com un Xavier o un Enric qualsevol. I Jesucrist és molt més que un individu concret. Es el Crist ressuscitat. A més, aquesta pretesa literalitat del rostre de Déu apareix, no per casualitat, quan apareixen les lectures pretesament “literals” de la Bíblia. I dic “pretesament” perquè jo no crec que, per exemple, la Resurrecció de Crist parli de la revifalla d’un cadàver o la seva Ascensió d’un trasllat d’aquest cadàver revifat a la lluna com si fos un predecessor d’en Iuri Gagarin. Vull dir que el mateix esperit literalista que porta a pintar aquests rostres massa humans de Déu corresponen a una interpretació literalista del text bíblic. D’aquí a la intransigència i intolerància dels qui creuen que llegeixen la Paraula de Déu com si fos una paraula científicament demostrada que diu la veritat de l’única manera possible, només hi ha un pas. El rostre de Déu només està en el proïsme concret, més enllà de les seves aparences i no té un únic rostre, sinó milions. I totes aquestes devocions sensibleres pels sofriments i la sang del Crucificat reflectit en el suposat rostre i el cos de les seves escultures, és, a part d’una desviació del lloc correcte on s’ha de dirigir la pietat, una font de provocació idolàtrica que tendeix a la adoració de la màscara que és l’home individual, en lloc de fer-ho a la Divinitat que s’oculta darrera d’ella. Paradoxalment, aquests “rostres de Déu” tan individuals són, precisament per seu caràcter inconscient de ser màscares, els que són més màscares. Semblen Déu o la seva Imatge, però sense ser-ho. I el seu culte te, masses vegades, connotacions d’autèntica idolatria.
I tots aquests falsos rostres, com les imatges de moltes de les divinitats hindús quan s’acaba la festa cerimonial, han de ser destruïdes, cremades o tirades al riu. No són més que màscares que, una vegada acomplerta la seva funció de revelar-nos que el món és l’epifania del Misteri que s’hi amaga al darrera, són abandonades. Però compta, no cal que anem als Museus a cremar imatges. Els déus que animaven les escultures gregues fa segles que son morts, ja no els adorem. I les seves imatges, a més de poder admirar la seva bellesa, ens poden servir per recordar-nos que totes les imatges passen i en sorgeixen de noves. El temps ho destrueix tot i, en fer-ho, ho retorna tot a la Imatge primordial.

Maria Assumpta GARCIA RENAU

Lectura a-dual del diable i la seva parentela
als evangelis i l’Apocalipsi.


La a-adalitat. El mot a-dual és la traducció del sànscrit advaita. Però la a-dualitat, com molt bé ha demostrat Raimon Panikkar i els diversos estudis de mística comparada no és cap exclusiva del vedanta advaita ni de l’Índia, sinó que és patrimoni de tota la humanitat: és una invariant humana.
Segons ens explica el vedanta advaita hindú, sens dubte, la millor “teoria” sobre la a-dualitat que conec, la ment racional, per poder funcionar i actuar en el món, es regeix per principi de no contradicció i veu els parells de complementaris en que es divideix la Realitat Una però diversa com oposats: Dia-nit, si-no, llum-tenebra, be-mal, Deu-món són manifestacions d’una mateixa realitat, però la ment dual les veu com a oposades. L’error no està en fer-les servir de manera oposada sinó en no adonar-se que aquesta oposició sols és contradicció a nivell lògic però no a nivell real on tot és harmonia.
Ara bé, el primer nivell de dualitat, la dualitat primordial, no és la separació religiosa Déu-món (o Déu Home), o la lògica si-no, o la matemàtica 1-2, o la moral be-mal, o la temporal abans-desprès. etc. No. La escissió primordial és la escissió subjecte-objecte. Jo i no-jo. I totes les altres dualitats són el resultat d’aplicar aquest dualisme primordial als deferents camps de la realitat: religiós, lògic, moral, etc.
Però, què és aleshores la a-dualitat? La a-dualitat és la vivència del Jo Únic, Tot és Brahman, l’U sense segon, com diuen les Upanishads, Atman es Brahman, Jo Sóc (el Fill de Déu). Déu és tot i l’Únic Jo. El Crist. La a-dualitat no és cap creença; és l’experiència que el meu Jo no s’acaba en el meu cos, en la punta de les meves ungles, per dir-ho d’alguna manera, sinó que és infinit i ho abraça tot. Per fer això cal reconèixer que el meu jo psicosomàtic històric, fonamentat en la meva memòria personal, el que d’aquí en endavant anomenaré l’ego, és sols un símbol del meu Jo absolut, Únic, sense atributs i etern, però del que en sóc conscient quan, cadascú de nosaltres, pensa i sent el que vol dir quan diu JO. Però els símbols, per sagrats que siguin, en última instància han de ser superats. I tot el que l’ego atribueix al seu “jo”, - la personalitat, les esperances, les pors, les qualitats, els defectes, etc. és a dir, les visions subjectives - són sols les projeccions de l’ego sobre el Jo. És una confusió. El Jo, ens diu l’experiència a-dual, és Únic i sense limitacions, mentre que l’ego és finit i limitat. A més, aquesta confusió entre el Jo absolut i integrador i l’ego fa que es produeixi la primera escissió fonamental i més important: la escissió entre l’ego i el no-ego, on el món, que queda reduït a un munt d’objectes utilitzables que l’ego, veu sols en funció dels seus interessos particulars.
La raó, dual. Sembla que ni Aristòtil ni cap altre pensador grec va dir mai que “l’home és un animal racional” sinó que el que venien a dir era que l’home és l’anima portaveu de l’univers, el que expressa el misteri del món. Però el Logos grec va ser traduït per la Ratio llatina, que, encara en l’època clàssica, tenia un sentit de llei de l’ordre universal però que, amb els segles, ha esdevingut la mera raó discursiva cartesiana. Ara bé, la raó “racionalista” de Descartes és molt útil per a sobreviure individualment parlant. És una eina indispensable en la vida practica de molts animals. Ja que la raó no és cap exclusiva de l’animal humà: moltes espècies d’animals la tenen; el que no fan els animals es verbalitzar-la. Però la raó, la lògica racional, és, per natura, dual: diferencia i separa l’home dels animals, Déu de l’home, el subjecte de tota la resta, dels objectes. És l’instrument indispensable per a la ment dual. Ens és indispensable saber si em de fugir per la dreta o per l’esquerra. Es molt clara i útil per al món material. Però inadequada no solament per al que en diem món espiritual, sinó per tot l’aspecte vivencial de la vida i del món. Quan el món medieval va re-descobrir els texts d’Aristòtil, la que es considerava l’activitat suprema d’aleshores, la teologia, va posar el crit al cel. La lògica aristotèlica, fonamentada en la raó era un verí per a la teologia. Deixant apart els avenços que la raó instrumental hagi aportat en el camp de la vida material, la reducció a la raó del camp teològic, espiritual i en general, vivencial, ha estat negativa. No dic que la raó sigui dolenta, el que es negatiu és la reducció del real al racional. Perquè la vida no és en blanc o negra, ni en si o no, ni en u o dos. La vida està feta de matisos, de realitats inexplicables i solament suggeribles amb llenguatges simbòlics, poètics, analògics, metafòrics. I des de que la raó s’imposa com a única eina d’accés a la realitat, tota aquests llenguatges queden marginats a l’àmbit del món artístic, subjectiu, o d’allò “inútil”. Allò seriós s’ha de fer amb el llenguatge racional. També la teologia.
El llenguatge a-dual simbòlic. En afecte, des que, al segle XIII, la teologia cristiana occidental – al món de l’ortodòxia, les coses han anat d’una altre manera – ha fet gairebé tota la teologia amb llenguatge racional, cada cop s’entén menys tots els llenguatges analògics i en concret, l’Evangeli. La raó és simple: bona part del Nou Testament està escrit en un llenguatge mític. Això no significa negar una certa historicitat bàsica d’una sèrie de fets del passat. Jesús és una persona que va existir. Significa que aquest passat històric ens ha vengut revestit d’un llenguatge simbòlic que transmet les coses, no tal com van ocórrer sinó tal com van ser interpretades en funció de transmetre la Bona Notícia del missatge de salvació. Més que transmetre uns fets històrics, el que ens transmeten els evangelis és la intenció de Jesús, el Crist, allò que ens volia comunicar.
Per això usen un llenguatge simbòlic, parabòlic, metafòric, mític, sobre tot als quatre evangelis i a l’Apocalipsi, en els que en centraré ja que les cartes de Pau tenen un estil més directe i racional, que no racionalista. Ara bé, seria una contradicció anar contra el llenguatge racional en teologia: ara mateix, jo estic parlant un llenguatge racional i, de fet, la majoria de les explicacions i interpretacions ho son. Els Evangelis i l’Apocalipsi tenen un llenguatge simbòlic; les seves explicacions per al món d’avui és millor que siguin racionals per fer-ho més comprensible. L’error està en no saber reconèixer quan la font que s’interpreta usa un llenguatge que no és racional ni històric sinó simbòlic o d’altre tipus. Ara bé, una de les característiques del llenguatge simbòlic és que no hi ha una fórmula o una recepta objectiva per a interpretar-lo. Tota interpretació és sempre personal, subjectiva, o millor, Supraobjectiva, des del Jo diví, és a dir, no fa escissió entre subjecte i objecte, El que vol dir que, si aquesta interpretació és de gran qualitat, es pugui propagar com a model d’interpretació. Per exemple, la interpretació que van fer els Pares de l’Església. Per tant, no totes les interpretacions tenen la mateixa qualitat, segons s’apropin més o no a aquesta experiència mística o a-dual; ningú ens pot privar de pensar que una determinada interpretació és un pur disbarat, totalment incoherent amb la resta del conjunt del Nou Testament o de qualsevol text sagrat. És el que ha fet l’Església quan ha declarat herètiques certes lectures de la Bíblia.
Crec que el Nou Testament només té sentit si se’n fa una lectura a-dual o mística, és a dir, una lectura que no pressuposi un sentit objectiu separat del subjecte que el llegeix sinó un sentit i un contingut fet des del Jo diví, que integra, com Jesucrist, Déu, home i món.

L’U sense segon. En l’evangeli, Jesús parla de la realització d’aquest Jo Únic en diferents llocs. Cito una que em sembla la més clara. Joan. 10, 30. “Jo i el Pare som u” (i ss.) Això no s’ha d’entendre, com ho fa l’autor de “Doctrina de la No-dualidad y cristianismo” a nivell de la unió hipostàtica, perquè la unió hipostàtica, almenys tal com aquest autor l’entén, es refereix a la unió entre l’individu Jesús històric – el seu ego - i el Fill de Déu, en la qual no hi ha ni hi pot haver cap unió a-dual amb L’INCONDICIONAT. Mentre que qui pronuncia la frase de Joan és Jesús el Crist – equivalent al jivatman de l’hinduisme – i el Pare – que no és Brahman però si un ”equivalent” o millor, un aspecte seu.
Una altre frase de Joan, XV, 4ss. ens ho explica. Jesús diu als deixebles: Jo sóc el cep, vosaltres les sarments. Si algú no resta en mi, és llançat fora com la sarment i s’asseca; després les apleguen i les tiren al foc i cremen, Les sarment que cremaran són l’ego, el cep és el Jo Sóc diví, que, en ser Únic, és comú a la humanitat de tots nosaltres. És el Crist Còsmic. Per tant, el nostre ego és cremat i el nostre Jo, el qui resta en l’Únic Jo, és tern.
Si l’únic Jo, fins i tot el nostre Jo quan en tenim consciència, és el Jo diví que ho es tot i que no hi ha res fora d’Ell, significa que, sense una radical metanoia, conversió, a Ell, no hi ha realització, la qual s’acostuma a trobar desprès d’un llarg camí espiritual que, paradoxalment, et porta a El qui sempre has estat, el teu veritable Jo. La conversió és una de les primeres “recomanacions” de l’Evangeli: passeu a l’estat supramental. Això evita el panteisme tant temut per l’Església, el qual és sols el resultat de racionalitzar-ho tot, en el sentit de fer una suma de totes les coses i afirmar que el resultat d’aquesta suma és Déu. No. El Jo diví no suma, és l’U sense segon, tot és U i no hi ha res a sumar. Qui suma és l’ego, perquè suma els objectes situats fora d’ell, del subjecte: l’acte de sumar és un acte objectiu. Qui diu “tot és Déu” o “jo sóc Déu” des de l’ego, blasfema. Per això cal evitar no confondre’s amb el sentit de les paraules quan, per exemple, certes corrents pseudoreligioses new age parlen de la realització del si mateix. Perquè la majoria de les vegades, aquest “si mateix” no és altre cosa que l’ego disfressat amb un vestit pseudomístic. Pels seus fruits els coneixereu.
Per tant, les interpretacions profanes dels texts sagrats no poden captar la seva essència: per “llegir” (entre cometes) l’Evangeli d’acord amb les intencions del Crist, l’Esperit del qual inspira els seus autors, cal aquesta conversió prèvia, sense la qual el text no és comprensible. És això el que entenc per lectura simbòlica, mística, espiritual, a-dual, etc. No cal buscar-hi, en principi, sentits rars o esotèrics. Ans al contrari, com veureu, les rareses i els ocultismes desapareixen. L’autèntic esoterisme no és cap sentit ocult o “darrera de” sinó el seu sentit espiritual que hi ha dins cadascú de nosaltres. Diguem-ne que el que fa el text és, abans que res, posar-nos en sintonia perquè fem ressonar dins nostre les seves paraules. Això significa que no hi ha una interpretació objectiva i que, per tant, l’evangeli no ha de ser mai entès com un conjunt de receptes per aplicar als altres. Ara bé, jo puc explicar, comunicar, el que el text em diu a mi, a les altres persones a fi de fer-les participar de la meva vivència i ajuda, així, a obrir-se a la pròpia.
* * * * *
El Nou Testament i els diables. Ja fa anys que em criden l’atenció una sèrie de textos del Nou Testament que anuncien la Bona Notícia d’una manera força paradoxal: tant paradoxal que, la majoria dels teòlegs actuals, més ben carregats de bones intencions que d’un coneixement profund del que és l’home per manca d’un mestratge espiritual, no saben que fer-ne i prefereixen passar-los per alt o sortir-se’n com poden sense enfrontar-s’hi de cara. Em refereixo als texts que fan referència al foc, a l’infern i al diable, en general, a la “condemna”. I és ben curiós perquè els esmentats textos tenen un considerable pes específic tant als Evangelis com a l’Apocalipsi i, en general, al conjunt del Nou Testament.
Com que abordar tots els temes “infernals” seria massa llarg per una xerrada, em centraré en el personatge del diable i els seus altres títols com dimoni, príncep d’aquest món. Anticrist, Satanàs. etc. Com veuríem si féssim tota la investigació, aquest personatge ens ajudaria a entendre els altres temes infernals. En tot cas, per algun d’ells s’ha de començar.

El diable en el Nou Testament
El diable ja apareix a l’Antic Testament, és cert. Però hi té un paper ben minso. Apareix simbolitzat per la serp al Gen, 3,1 i 15, al Llibre de Job (3 vegades), etc. A les entrades per temes de la Bíblia de Jerusalem al terme “diable” hi conto que en tot l’AT està 12 vegades mencionat i la majoria no són anomenats directament com a “diable”, sinó la serp, Satan, Leviatan, el drac, la Bèstia, el fiscal, etc. En canvi, al Nou Testament que, en sí, és molt més curt, (gairebé quatre vegades menys) hi surt, segons la Bíblia de Jerusalem, 30 vegades, sols pel tema diable. En el seu conjunt pel nombre de pàgines hi surt prop de 10 vegades més. Més que vegades que surt la paraula, són referències al personatge
Potser al temps de Jesús el diable s’havia posat de moda? O hi ha algun altre motiu de fons?
He fet una recopilació de les cites del diable (en grec diabolos) i de la seva “parentela” més important. M’he basat en la traducció interconfessional de la Bíblia catalana, que serveix de base al Nou Testament Grec-Llatí-Català. Els resultats són aproximats, ja que, segons les exigències de la traducció, a vegades un substantiu es traduït per un pronom (que aleshores, no he comtat) o viceversa, un pronom és repetit com a nom en la traducció. Els resultats van ser els següents:


Evangeli de Mateu
(Les cites bíbliques no van ser llegides en la conferència. Serveixen sols per si hom vol comprovar la traducció i els resultats).

Mt. 4 1 Aleshores l’Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable (diabolou) el temptés...
Mt. 4, 3, El temptador (peirazon) se li acostà ..
Mt. 4, 5 diable (diabolos)
Mt. 4, 8, diable (diabolos)
Mt. 4, 10, Vés-te’n Satanàs! (Satana)
Mt. 4, 11, diable (diabolos)
Paral·lels a Lluc 4, 1ss Sense haver superat l’ego-identitat, Jesús no pot seguir el seu camí
Mt. 8, 16s. Daimones li portaren molts endimoniats... Jesús va treure els esperits malignes amb la paraula... Segons Isaies; Ell va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties.
Mt. 8, 28-34. Dos endimoniats (endaimones)
Mt. 9, 32-34 Mut endimoniat. Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis
Mt. 10, 1; treure esperits impurs (pneumaton akazarton)
Mt. 10, 8; treieu dimonis (daimones)
Mt. 10, 25: Beelzabul
Mt. 12, 22¸endimoniat; daimonizomenos
Mt. 12, 25ss, Belcebú príncep dels dimonis (arjonti ton daimonion), Satan,
Mt. 12, 43-45, esperit maligne (pneuma akazarton)
Mt, 13, 19 i 13, 38; Maligne (poneros)
Mt. 15, 22, endimoniats
Mt. 16, 23, endimoniats
Mt- 17, 18; treu un dimoni
Mt. 25, 41 Foc preparat per diable, (diabolo)
6 endimoniats. 3 dimonis. 3 esperits impurs. 5 diable. 2 Beelcebú. 1 Maligne. 1 temptador. 2 Satan-Satanàs. 2 príncep dels dimonis. TOTAL = 25 vegades
Evangeli de Marc

Mc. 1, 13 temptat per Satanàs.
Mc. 1, 23-25 i 26,, esperit maligne (pneumata akazarton)
Mc. 1, 32, treure dimonis (daimonia)
Mc. 1, 39, traient els dimonis, (daimonia)
Mc. 3, 11, els esperits malignes (literalment “impurs”) l’adoren (pneumata ta akazarta).
Mc. 3, 15, treure dimonis (daimonia)
Mc. 3, 22, Beelzebul.
Mc. 3, 22, príncep dels dimonis (arjonta ta dimonion)
Mc. 3, 23, Satanàs, (Satana)
Mc. 2, 26, “
Mc. 3, 30, esperit maligne, literalment “impur” (pnuemata akazarton)
Mc. 5, 2, esperit maligne (pneumata akazarto)
Mc. 5, 8 “ “ “
Mc. 5, 9, Legió (legon)
Mc. 5, 12 esperit maligne ( ? )
Mc. 5, 13, esperit maligne (pneumata to akazarton)
Mc. 5, 16, endimoniat (daimonizomeno)
Mc. 5, 18, endimoniat (daimoniszeis)
Mc. 6, 7, poder sobre els esperits malignes ( pneumata akazartou)
M c. 6, 13, treure dimonis (daimona)
Mc. 7, 25, esperit impur (pneumata akazarta)
Mc. 7, 29, dimoni (daimonion)
Mc. 8, 33, Satanàs, home Pere, (satana)
Mc. 9, 25, esperit maligne (pneumata akzartou)
Mc. 9, 38, treure dimonis (daimonia)
Mc. 16, 9, havia tret set dimonis de M. Magdalena (daimonia)
Mc. 16, 17, trauran dimonis, 1er. miracle (daimonia)
_____________________
Dimonis = 7. Endimoniat, = 2. Esperits impurs, = 10. Satanàs, = 4. Beelcebú, = 1. Legió = 1. Maligne = 1. Esperit Maligne = 1. TOTAL = 27 vegades



Evangeli de Lluc

Lc. 4, 2, Jesús temptat pel diable (diabolou)
Lc. 4, 3. diable (diabolos)
Lc. 4, 13, diable (diabolos)
Lc. 4, 33, posseït d’un dimoni, un esperit impur (pnema daimoniou akazartou)
Lc. 4, 35, al dimoni (daimonion)
Lc. 4, 36, als esperits impurs (akazartois pneumasin
Lc. 4, 41, sortien dimonis (daimonia) cridant tu ets el Fill de Deu, i els feia callar perquè sabien que era el Messies.
Lc. 6, 18, esperits malignes (pneumata impurs)
Lc. 7, 21, alliberar d’esperits malignes (pneumaton poneron)
Lc. 7, 33, Té el dimoni (daimonion)
Lc. 8, 2, de M. Magdalena havien sortit set dimonis (daimonia)
Lc. 8, 12, el diable (diabolos)
Lc. 8, 27, posseït per dimonis (daimonia)
Lc. 8, 29, esperit impur (pneumati to akazarti)
Lc. 8, 29, dimoni (daimoniou
Lc. 8, 30, Legió (Legion)
Lc. 8, 30, dimonis (daimonion)
Lc. 8, 33, dimonis (daimonia)
Lc. 8, 35, dimonis (daimonia)
Lc. 8, 36, endimoniat (daimoniszes
Lc. 8, 38, dimonis (daimonia)
Lc. 9, 1, poder als deixebles de treure tots els dimonis (panta ta daimonia)
Lc. 9, 39, esperit ((pneuma
Lc. 9, 42, dimoni (daimonion)
Lc. 9, 42, esperit impur (pnuenato to akazarto
Lc. 9, 49, treure dimonis (daimonia)
Lc. 10, 17, dimonis (daimonia)
Lc. 10, 18, Satanàs, (Satanan)
Lc. 10, 19, l’enemic,(ejzrou)
Lc. 10, 20, esperits (pneumata)
Lc. 11, 14, dimoni (daimonion
Lc. 11, 14, dimoni (daimoniou)
Lc. 11, 15, dimonis (daimonia)
Lc. 11, 15, Beelzebul, el príncep dels dimonis (Beelzeboul, to arjonta ton daimonion)
Lc. 11, 18, Satanàs (Satanas)
Lc. 11, 18, trec els dimonis pel poder de Beelzebul (Beelzbul, ecballein to daimonia)
Lc. 11, 19, dimonis pel poder de Beelzebul (Beelzbul, ecballo to daimonia)
Lc. 11, 20, dimonis (daimonia)
Lc. 11, 24, esperit impur (akazarton pneuma)
Lc. 11, 26, set esperits pitjors (pneumata ponerotepa)
Lc. 13, 12, malaltia produïda per un esperit (pneumata)
Lc. 13, 16, Satanàs, (Satanas)
Lc. 13, 32, trec dimonis (daimonia)
Lc. 22, 3, Satanàs, (Satanas)
Lc. 22, 31, Satanàs, (Satanàs)


5 diables (3 a les temptacions de Jesús), 23 dimonis, 5 esperits impurs, 1 esperit maligne, 1 Legió, 4 esperits, 5 Satanàs, 1 enemic, 3 Beelzebú, príncep dels dimonis. Total 47 vegades.


Evangeli de Joan.

Jn. 6, 70. Un dels dotze (Judes) és un diable, (diabolos)
Jn. 7, 20, Acusen J. Estàs endimoniat, (daimonion)
Jn. 8, 44, El vostre pare és el diable (diabolou), i vosaltres voleu complir els seus desigs. Des del principi era un assassí, i no es va mantenir en la veritat perquè en ell no hi ha ni rastre de la veritat. Quan menteix, parla amb propietat, perquè es mentider i pare de la mentida.
Jn. 8, 48, (Jesús) estàs endimoniat (diamoinion)
Jn. 8, 49, endimoniat (daimonion)
Jn. 8, 52, estàs endimoniat, (daimonion)
Jn. 10, 20, Està endimoniat (daimnion), és boig.
Jn. 10, 21, endimoniat (daimonizamenou)
Jn. 10, 21, dimoni (daimonion)
Jn. 12, 31: Ara arriba la condemna d’aquest món, ara el príncep d’aquest món (arjon tou kosmou toutou) serà llençat a fora
Jn 13, 2, El diable s’havia posar al cor de Judes
Jn. 13, 27, Satanàs (Satanas) va entrar dins d’ell (Judes) ... v. 31: quan Judes va ser fora...etc.
Jn. 14, 30, El príncep d’aquest món, (tou kosmou arjou)
Jn. 16, 11, el príncep d’aquest món (arjom tou kosmou)
Jn. 17, 15, preservis del Maligne (ponerou)

Diable, 3. endimoniat, 7 (moltes són acusacions contra Jesús). assassí, 1. mentider, 1, príncep d’aquest món, 3. Satanàs, 1 i Maligne, 1. Total unes 17 vegades,


El mot “anticrist” no és de l’evangeli ni l’Apocalipsi sinó de 1, Jn 2, 18.
També 2, Jn 7 (contra càtars) (anticristos)

Apocalipsi

Ap. 2, 9, sinagoga de Satanàs (Satana)
Ap. 2, 10, diable (diabolos)
Ap. 2, 13, Satanàs (Satana) hi té el seu tron.
Ap. 2, 13, Satanàs (Satanas)
Ap. 2. 24, profunditats de Satanàs (Satana)
Ap. 3, 9, alguns de la sinagoga de Satanàs (tou Satana) que es diuen jueus però no ho són.
Ap. 6, 4, segon genet
Ap. 6, 5, tercer genet
Ap. 6, 8, quart genet, la Mort (thanatos) i el seu reialme, amb poder de matar la fam i la pesta i les bèsties ferotges.
Ap. 11, 7, la bèstia (zerion) que pujarà dels abismes,
Ap. 12, 3-4, Un gran drac roig (dracom megas purros) que tenia set caps i deu banyes. Al set caps hi duia set diademes i la seva cua arrossegava la tercera part de les estrelles i les llençà a la terra. El drac (dracon) es va aturar .. I2,7-9, Miquel i els seus àngels combatien contra el drac (dracontos). El drac (dracon) també lluitava juntament amb els seus àngels (angeloi autou). El gran drac, (dracon jo megas) la serp antiga (ofis jo arjaios), l’anomenat diable (Diabolos) i Satanàs (Satanas), el qui enganya el món sencer, va ser llençat a la terra i també els seus àngels hi foren llençats amb ell.
Ap. 12, 10, Perquè l’acusador (kategon) dels nostres germans, el qui els acusava dia i nit davant el nostra Déu, ha estat expulsat
Ap. 13, 2 La bèstia. 13, 15. No tracto de les bèsties ni de la gran prostituta ni falsos profetes perquè no crec qui siguin personificacions del diable sinó de dades històriques concretes del temps en que va ser escrit l’Apocalipsi Segurament, la primera bèstia representa Roma i la segona Neró. Són com “encarnacions” o esclaus del diable.
Ap. 13, 4, Tothom adorava al drac (draconti) pel poder que havia donat a la bèstia,
Ap. 16, 13, de les boques del drac (dracontos), de la bèstia (zeriou) i del fals profeta (pseudoprofetou) tres esperits impurs (pneunata tria akazarta) com granotes.
Ap. 16, 14, eren tres esperits diabòlics (pneumata daimonion)
Ap. 18, 2, Ha caigut la gran Babilònia i s’ha convertit en un cau de dimonis (daimonion), refugi de tots els esperits impurs (pneumata akazartou, de tots els ocellots impurs i de totes les bèsties impures i detestables.
Ap. 20, 2, el drac (drakonta), la serp antiga (ho ofis ho arjaios), que és el diable (diabolos) o Satanàs (Satanas).
Ap. 20, 7, Satanàs (Satanas)
Ap. 20, 10 diable (diabolos) que els havia enganyat

9 vegades Satanàs, 4 diabolos, 8 dracs, 3 genets, 2 serp antiga, 1 el qui enganya, 1 acusador, 2 esperits impurs i 2 esperits diabòlics, 1 dimoni (i varies bèsties) Total 33 vegades (sense la Bestia ni parentela).

Crec que es poden dividir clarament en dos tipus
Cal diferenciar plenament els dimonis (en grec daimones) i els seus parents, del diable (en grec diabolos) i els seus parents

Del primer tipus:
En TOTAL dels cinc llibres són aproximadament:
Endimoniats i dimonis = 70 En Joan, moltes són acusacions contra Jesús
Esperits impurs = 20
Esperits = 4
Esperit maligne = 2
Esperits diabòlics = 2
Legió = 2
Total = 100
___

Del segon tipus
Satan Satanàs = 21
Diable = 14
Beelcebú (príncep dels dimonis) = 6
Maligne = 3
Príncep d’aquest món = 3
Príncep dels dimonis = 2
Temptador = 1
Enemic = 1
Assassí = 1
Mentider = 1
Drac = 8
Segon genet = 1
Tercer genet = 1
Quart genet (la Mort) = 1
Serp antiga = 2
El qui enganya = 1
L’acusador = 1
TOTAL= 68

Són 100 del primer grup i 68 del segon. TOTAL 168

Els dos tipus són:
1er tipus: Els dimonis i endimoniats per un cantó, que sumen 70, més les variants ; Esperita impurs, 20,; esperits diabòlics, 2; esperits malignes, 2 esperits, 2; i legió, 4. Total, cent.
Elements d’interpretació. Els dimonis (daimones) són els elements actius i els homes endimoniats són els elements passius. Els endimoniats són gent que té dimonis dintre. Els dimonis van o poden anar en plural. Per exemple, Maria Magdalena, una seguidora de Jesús, tenia set dimonis que Jesús els hi va treure i llavors El va seguir. Treure dimonis i esperits impurs és el miracle que Jesús fa mes vegades i el primer miracle que Jesús mana fer als seus deixebles. No és, per tant, un fet banal. Molts dels qui són lliurats dels dimonis són desprès seguidors de Jesús.
Segurament, els dimonis són, en primer lloc, personificacions dels diferents tipus de bogeria, Per exemple a Jn. 10, 20, acusen Jesús: “està endimoniat, és boig”, per tant, semblen sinònims. Ara, els psiquiatres tampoc saben massa bé que és la bogeria i es limiten a classificar els deferents tipus... Segurament, el fet que els dimonis siguin elements actius i els endimoniats elements passius, indica que l’home endimoniat no es amo de si mateix, que, d’alguna manera, es esclau dels dimonis, segurament, de les passions i vicis. Però, hi havien tant bojos al temps de Jesús com perquè als evangelis hi surtin cent vegades? ¿Què és un boig, teològica i simbòlicament parlant? Una persona que no té una correcte percepció de la realitat, qui confon o distorsiona el que és fals dels veritable, l’inconscient que no distingeix l’Absolut del relatiu. El boig és qui creu que aquest món material i dual és l’únic veritable i qui no sap res del diví, el qui fa coses apartades del camí correcte de la justícia divina. Potser al nostre món encara hi ha més bojos que al temps de Jesús...
A mes. voldria apuntar una altre possibilitat. Els “dimonis” que apareixen als qui es retiren al desert o fan meditació i silenci interior. En efecte, en les dues vies que conec una mica, la meditació cristiana i la zen, - i crec que en les altres també passa mes o menys quelcom similar – moltes persones que comencen, quan es retiren i practiquen silenci, tenen visions o sensacions de “dimonis”: sorolls, figures, sensacions, etc. Recordem les famoses “temptacions de Sant Antoni” que són equivalents al “makiu” o il·lusió del zen. Sembla que es tracte d’una neteja de l’inconscient que es produeix al passar del l’estat individual al supraindividual i que són certes resistències de l’estat individual per la por d’abandonar el nivell de la seguretat personal i endinsar-se en un altre nivell de consciència desconeguda. Per això, el camí espiritual és millor fer-lo guiat per una persona experimentada que t’ajuda a travessar aquestes pors, a no fer’s-hi cas i a seguir endavant en el camí espiritual. Actualment, ens retirem a fer silenci i en temps passat, dejuni, que possiblement ajuden en el procés de conversió. Però en temps de Jesús, molta gent ja vivia naturalment en un ambient apartat, de silenci i alguns, no gaire ben alimentats... Tot a punt o gairebé perquè, quan passés un mestre de vida, els ajudés a fer el canvi de nivell.
Fixeu-vos a mes que, a nivell popular, no es deurien distingir els boixos del primer cas dels visionaris del segon. I això pot explicar la conversió a la visió veritable de l’endimoniat per l’acció de Jesús, és a dir, del “terapeuta” que cura precisament al ajudar a passar a un nivell superior de consciència. Sempre queden casos més complicats d’explicar com la dels dimonis que Jesús “traspassa” dels endimoniats als porcs que després es precipiten a l’abim entre les queixes dels porquers. Potser vol dir que de bogeries sempre n’hi ha però que el seu lloc és el del animal més immund, el porc, les baixes passions i que qui les cultiven acaben en el no res com els porcs.
El segon tipus es el diable ( diabolos) o Satan, Beelcebú, maligne, Temptador, príncep d’aquest món, el drac, la serp antiga, el mentider, l’acusador, etc. Van sempre en singular, com indicant una personificació individual d’algun principi o anti-principi, són com un nom genèric o al·legoria, propis i habituals també del món clàssic, com eren la Justícia, l’Amor, la Llibertat, etc.
Son tots el mateix diable? Són personificacions, no persones individuals, per tant, la pregunta es capciosa i equívoca. No crec que al NT. hi hagi quelcom així com un únic principi del mal, en un sentir moral. Hi ha “coses” malignes que, segons com es manifesten tenen un aspecte de maldat o un altre. Però si que hi ha un principi del mal en el sentit teològic de “anticrist”, el contrari de Crist. De fet, si el mateix Jesús, sens dubte una persona històrica que realment va existir, tal com sabem per fonts documentades extrabíblicas, (com Flavi Josep) és presentat als evangelis com una personificació, la personificació de Crist, del Déu-home per excel·lència, no té res d’estrany que el seu contrari sigui també una personificació o al·legoria. Els evangelis no són llibres que parlin primordialment de fets històrics, sinó que són llibres de teologia amb un llenguatge simbòlic que parlen de veritats teològiques que tenen un rerafons més o menys històric segon el cas i per tant, també el diable és una personificació. De què? De tota actitud humana que no respon al model de l’home Déu, Crist. I dic de “què” i no de ”qui” perquè estrictament parlant, tot home és imatge – símbol - de Déu i, per tant, ningú por ser identificat, sense més, amb el diable. Però si que podríem dir que el diable és l’home, quan creu viure sense o al marge de Déu.
En aquest sentit, el mot principal per designar aquest estadi o aspecte humà és diabolos, el Diable. El diable (diabolos) ve del grec diabolé, que vol dir desavinència, desacord, baralla, falsa acusació, calumnia, etc. i la seva personificació és el diabolos, que és el calumniador, el que desuneix, o destructor.
Per tant, el diable és o no és una persona?
El diable és el nostre personatge, la nostra persona, (màscara) que mostrem al món, quan ens identifiquem amb ella. El diable és l’ego amb el que ens identifiquem. Perquè si no ens identifiquem amb el nostre ego, aquest continua sent el nostre ego, però ja no és el dia-bolos, el que desuneix, sinó sim-bolos, que uneix, el símbol de Déu. Jo diria, per cercar una paraula tècnica, que el diable és la nostra ego-identificació i tot el que això implica: valorar-nos excessivament, condsiderar el món i els altres com a objectes, etc. El diable (dia-bolos) és la dualitat que escindeix el Jo Únic i diví del que tots participem, de l’ego de cadascú. S’ha de distingir l’Un de l’altre, però no escindir. Quan l’ego se sap, es reconeix i actua com a símbol del Jo diví, és i participa del Crist, el model perfecta acabat segons la tradició cristiana, és Jesús. I segons altres tradicions poden ser altres persones que hagin realitzat la Identitat Suprema.
L’home concret o és símbol sagrat o és diable i, habitualment, sempre es una barreja dels dos.
El diable és, per tant, l’home que es veu a si mateix i es creu separat de Déu. Per això, creix la seva importància amb referència a l’Antic Testament. A l’Antic Testament, Déu era, bàsicament el Totalment Altre. (Però no sempre; com hem d’interpretar Éxode 3, 14, “Jo Sóc” amb qui tantes vegades s’identifica Jesús?). Al Nou Testament, Déu és el Si Mateix i considerar Deu com l’altre esdevé diabòlic... En aquest sentit, el Nou Testament té una teologia i una antropologia radicalment diferent de l’Antic.
Això explica el Judici Final segons Mt. 26 en que el rei, com un pastor distingeix els béns de les cabres. Les cabres no són ni bones ni dolentes, moralment parlant: trisquen cadascuna pel seu cantó. En canvi els béns van a l’una amb el pastor, no tenen ego, el seu Jo és Únic, el Pastor. S’estima, s’integra tot, des del Jo Únic. No es pot estimar des de l’ego. L’ego-identitat – “el foc etern preparat pel diable (25, 41)- solament es projecte sobre els altres i no pot estimar-los, el que fa és voler-los fer a la seva imatge o manar-los, com fan molts polítics. Per això, el Judici es fa segons les obres, - qui ha donat de menjar, de beure, etc. – que són el resultat d’una actitud prèvia Un de sol és Bo. No és bo el meu ego pel meu esforç. Els “béns” no sabien a qui donaven de menjar o beure, però ho feien. Les bones obres, les de l’amor, són el resultat de la fe, entesa com a visió de Déu, no com a creença.
En efecte, en l’home, cal distingir el creient del qui té fe. El creient veu a Déu com l’Altre, el Tu. És la manera habitual d’entendre Déu. El qui te fe, fe en el sentit evangèlic, fe en el sentit de tenir un tercer ull que permet “veure” l’invisible, veu Déu com el seu veritable Jo, i, per tant, ha d’haver realitzat, superat la visió dual de la Realitat i veure que “tot és Deu”, no en un sentit panteista – com si totes les coses, individualment separades fossin Déu i, per tant, Déu fos la suma de totes les coses – sinó en el sentit que totes les coses són en Déu, són manifestacions de Déu. En això és basa l’amor als altres i al món, en la participació de l’Amor diví. Parlant en el llenguatge heideggerià de a diferència ontològica, les coses no són ents manipulables, sinó sagrades, Ésser. Des del Jo Únic, el món es sagrat. I la visió profana, la de món com a objecte, és relativa, “il·lusòria” com diuen els hindús. no en el sentit que no sigui real, sinó en el sentit que es il·lusòria si es confon o es creu que és la Realitat absoluta. És a dir, hi ha una sola Realitat, però hi ha dues maneres de veure i viure en el món, la a-dual en que el Jo és únic i ho abraça tot i tothom i la dual, en que l’ego està separat dels objectes, persones o coses. Cal dir que, en aquest sentit, la frase de Jesús, “doneu al Cèsar el que és del Cèsar, etc.” cal entendre-ho més que com a separació entre la política i la religió, com el recordatori que hi ha dues maneres de viure en el món. En la nostra vida de cada dia, continuarem necessitant comprar i vendre objectes i fent servis les monedes del “césar” de torn; però la nostra actitud davant el “mercat” – el món – serà tota una altre. El món profà sols té un valor relatiu. I el diable és el ”príncep d’aquest món”, la seva absolutització.
El diable apareix sobretot a les temptacions de Jesús on Jesús es portat per l’Esperit. Jesús ha de decidir si vol ser un home que visqui amb uns valors humanistes al marge de Déu o un home que realitzi el seu Jo superior.

Examinem ara els altres títols del “diable”
Satan o Satanàs. És una paraula hebrea que, com que no sé hebreu, les prenc com a sinònims. S’usen com el nom propi del diable i, a diferència dels altres, en les traduccions no conserven la etimologia que justifiqui el seu sentit semàntic. Apareixen, per tant, com el més “personal” dels noms, i no com un qualificatiu. De totes maneres, i malgrat no ser traduïda la seva etimologia, sembla que prové de l’arameu i que significa “adversari”, “acusador”, “enemic”, oposat”, “calumniador” etc. amb la qual cosa quedaria reduït el seu aspecte personal i recupera el seu aspecte de qualificatiu. Malgrat tot, als evangelis queda - aparentment - presentat en un aspecte personal, Però sols aparentment. Cito dos exemples. Mt. 4, 10 i Mc. 8, 33.
Mt, 4, 11 i paral·lels en Marc i Lluc fa referència a les temptacions, de Jesús al desert. El diable temptador el tempta... a ser merament un home, a ocupar-se de l’aliment, a fer servir Déu pels seus interessos, al poder i la glòria. Jesús li diu: “Ves-te’n, Satanàs”, l’home és molt més que home i sols Déu en ell mateix la digne de la seva adoració.
És l’equivalent del Satanàs de Mc. 8, 33. Jesús, desprès d’haver estat reconegut per Pere com el Messies, anuncia als seus deixebles la seva persecució, mort i resurrecció. Aleshores, Pere, amb una actitud humanitària plena de bones intencions, el renya d’amagat. “Home, no siguis pessimista que espantes als altres. Potser les coses aniran millor”, pensem que li deu dir. Però Ell renya a Pere davant de tots: “Ves-te’n d’aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes.” Satanàs és l’home que veu les coses com els homes, amb uns valors que la nostra cultura considera merament humans i que Jesús acusaria d’infrahumans.
Satanàs és la personificació del pecat, allò que es fa, pensa o diu al marge de Déu. Segons Mircea ELIADE a Lo sagrado y lo profano, a totes les religions, el pecat no es cap falta moral sinó una falta religiosa, allò que es fa fora del sagrat. En aquest sentit, el Nou Testament actua com les altres religions. Hi ha, però, una certa diferència en el sentit que el cristianisme accentua el fet que aquest “sagrat” no són coses objectivades sinó l’home i, per tant, adquireix una dimensió ètica. El dissabte s’ha fet per l’home i no l’home pel dissabte no implica negar el dissabte però si relativitzar-lo. Implica que l’home és la hierofania suprema
La tercera personificació és Beelcebú que apareix unes sis vegades i que alguna d’elles porta l’apel·latiu de “príncep dels dimonis”. Beelcebú és el nom d’una antiga divinitat filistea ridiculitzada i demonitzada pels hebreus degut a que, en els seus temples, la carn dels sacrificis es deixava podrir i tots s’omplia de mosques i d’aquí l’apel·latiu de “ senyor de les mosques”, és a dir, de la putrefacció i la mort. Beelcebú, pot ser entès, per tant com personificació de la por a perdre l’ego, la por de l’ego davant la caducitat i la mort.
A Jn. 8, 44, se l’anomena “mentider”. Cito el versicle sencer: “El vostre pare és el diable (diabolou), i vosaltres voleu complir els seus desigs. Des del principi era un assassí, i no es va mantenir en la veritat perquè en ell no hi ha ni rastre de la veritat. Quan menteix, parla amb propietat, perquè es mentider i pare de la mentida.” Desmentint el que afirmen els jueus, que diuen que el seu Pare és Déu, Jesús s’afirma ell mateix com a Fill de Déu i afirma que el pare dels jueus és el diable, el-que-divideix o desuneix, “i vosaltres voleu complir el seus designis”, que són dividir, separat, escindir, Déu de l’home. “des del principi és un assassí”, va matar l’home en separar-lo de Déu (ja que a Déu no el pot matar). En ell no hi ni rastre de veritat – no és veritat en absolut que Déu estigui desunit de l’home -. El que diu és “la” mentida: la desunió. El diable és el pare de la mentida: que Déu està separat de l’home. Cal advertir que, en aquest sentit és pot dir que el diable no existeix perquè no existeix cap realitat separada de Déu. Tot és Déu i no hi ha res separat de Déu. Fora de Déu, tot es pur no res. Citant Isaïes “Heu concebut fenc i heu infantat palla i el vostra Déu és un foc que us devora” el que es considera separat de Déu és com la palla que crema. (potser aquí s’hauria de recordar la diferència ontològica de Heidegger entre l’ésser i l’ens, que crec que és equivalent a la que Eliade fa entre el sagrat i el profà). Només el que participa del sagrat, és. Tota altre cosa és pur no res. També es pot veure que, com he dit més amunt, aquest verses implica una concepció de la relació home-Déu totalment diferent a la que és habitual a l’Antic Testament.
Maligne surt tres vegades, dues a la paràbola del sembrador de Mateu, 13. En la segona vegada (vs. 39-40) és diu “ El jull (que serà tirat i cremat al foc) són els qui pertanyen al Maligne. L’enemic que ha sembrat el jull és el diable.” És dir, el dia-bolos, que desuneix sembra el jull (l’ego escindit del diví) que és el Maligne, el mal.
A Jn. 17, 15, dins el discurs de la unitat, diu: “ara el món els odia (als deixebles) perquè no són del món... No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne.” Els deixebles no s’identifiquen amb l’ego (no són del món). Però Jesús no demana que els tregui del món (no es pot anular l’ego, seria matar-los) sinó que no s’identifiquin amb l’ego (identificació amb l’ego que equival al Maligne).
També és anomenat “assassí” a l’esmentat Jn. 8, 44, ja que assassina l’aspecte real de l’home. En efecte, en una visió a-dual de la Realitat, on Déu no té segon i és Únic, implica que la realitat de l’home com a símbol de l’U és negada “assassinada”. La dimensió divina de l’home és assassinada quan hom afirma la realitat autònoma de l’ego. Hi ha un sol Jo, l’ego autònom és sols la projecció d’aquest Jo sobre el món formal i inexistent, com un reflex en un mirall.
El príncep d’aquest món surt tres vegades en l’evangeli de Joan. No és un “títol” ja que, malgrat la traducció idèntica en l’original grec es diu, malgrat la diferència de casos) de tres formes diferents: arjon tou kosmou toutou (12, 31); tou kosmou arjou (14, 30); i arjon tou kosmou (16, 11). Indica sens dubte l’home que valora els valors merament humans o que té “el món” entès en un sentit profà i sense valor simbòlic com l’autèntic i veritable. En els tres contexts, però, aquest “príncep d’aquest món” serà vençut i condemnat per la vinguda del Fill. La veritat s’imposa per si mateixa.
Temptador apareix una vegada a les temptacions i, com ja hem dit i va intuir Kazantzakis en la novel·la La última temptació de Crist i el posterior film de Scorsese, és la temptació a ser merament un home “humà”, a quedar-se a casa tranquil·lament, a portar una vida normal, a no assumir la dimensió divina. Estem cridats a molt més, però ens fa tanta mandra i és tant poc diplomàtic i tan poc ben vist...
Enemic. És a Lc. 10, 19. S’entén: l’enemic de Déu, però sobretot de l’home ja que, en matar-li o impedir-li desenvolupar la seva dimensió divina, el condemna a la mortalitat. Però la seva potencia serà vençuda i “Satanàs cau del cel com un llamp.” L’enemic Satanàs cau quan els seguidors de Jesús són inscrits en el cel, manifesten la seva dimensió divina.
Drac. Apareix vuit vegades, totes elles a l’Apocalipsi, Aquí el simbolisme no ve donat per l’etimologia sinó per la imatge. És un ésser molt gran i terrible que ataca sobre tot amb la cua, imatge de l’inconscient, és a dir, amb aquelles forces que l’home no controla i que semblen humanament invencibles. Però és vençut per Miquel i els seus àngels, les potencies o forces superiors o divines en l’home
Serp antiga en referència al Gènesis, 3, 1 i 15 en que la serp astuta li fa desitjar a l’home “ser com Déu”, és a dir, ser un altre déu tant poderós com el Creador, fent-li oblidar que no hi pot haver dos déus, que “Déu” no és un altre sinó la seva pròpia dimensió superior.
El qui enganya el món sencer, l’anomenat diable o Satanàs” segons l’Apocalipsi equival al Mentider ja comentat.
L’acusador d’Ap. 12, 10 és l’oposat del defensor o Paràclit és a dir, de l’Esperit Sant que uneix el Pare amb el Fill, Déu amb l’home. Al Judici acusa a l’home al recordar-li tots els pecats, es a dir, totes les obres comeses des de l’ego, separat del Jo diví. Es la inversió de la confessió negativa del Llibre dels Morts egipci, on l’anima, per poder entrar a l’altre dimensió i esdevenir l’Únic jo, es des-identifica de qualsevol pecat possible. “L’acusador que acusava els nostres germans ha estat expulsat.” Malgrat els pecats comesos, la sang de l’anyell els blanqueja en reconèixer la dimensió divina que hi ha en tot home.

Alguns dels altres títols del diable, que surten una sola vegada, és dedueix el seu sentit segons el context.

Resum
Si volem dir que tots aquest noms són aspectes del mal o de la maldat, ho podem fer. El que jo afirmo és que aquesta “maldat” al Nou Testament no té cap valor moral, (coses ben o mal fetes), ni és cap mal físic (no és el sofriment físic) ni menys metafísic, (no és cap enemic personal de Déu que es dediqui a fer-li la punyeta per orgull o enveja). És l’estat inferior, egoic, de tot home que, pel motiu que sigui, habitualment comoditat o ànsia de diners i poder material, - les temptacions de Jesús - no reconeix el seu propi estadi superior, diví. El dia-bolos és una manca, un no-res en que queda reduït l’ego quan se li nega el seu caràcter de símbol sagrat.
El Nou Testament en el seu conjunt (com segurament bona part de les majoria de les religions) pot ser considerat més com una antropologia que com una teo-logia – de Déu “en Si” ben poques coses se’n poden dir, si se’n pot dir alguna! - la “diablologia” parla dels aspectes inferiors de l’home. Com molta gent ja sap, avui dia el diable porta americana i corbata - o samarreta i sabatilles, depen. No és necessàriament un home moralment dolent, pot ser una bona persona. És tot aspecte de la persona, creient o no, que viu –no que creu - al marge de Déu.
Per a molts, aquesta lectura tindrà un defecte: no justifica totes les amenaces de l’infern i altres turments pròpies del NT ni de l’Església tant desitjables per als que esperen “justicia”. L’Església és un tema per un altre dia. El NT en conjunt serà tema per un altre o altres dies.
Però realment, són tant terribles els textos els textos del Nou Testament? O bé la imaginació, tant eclesiàstica com popular, ens els fan llegir amb una connotació amenaçadora i terrible que els textos en sí no tenen? Potser dir a algú “Satanàs” equivalia a que ara li diguem “burro”. I, en última instància, no estarem acusant, molts de nosaltres, els “altres” – els predicadors, els pintors, els educadors, etc. – de provocar-nos unes pors que són realment innates en nosaltres mateixos, filles de la nostra imaginació en les nits solitàries? No paguem, alguns de nosaltres, una entrada al cinema per anar a veure una pel·lícula de por perquè ens agrada “passar por”? La por al diable, no serà la por a quedar-nos sense el diable, sense un diable extern, oblidant-nos que el diable està dins nostre? No serà la por al diable, la por a perdre la nostra individualitat? Les respostes són ambivalents en la mesura que hi ha persones – o moments de l’evolució personal – en que passem més por que altres, o en que aprenem a riure’ns de les nostres pors, aprenem a que la temuda serp de exemple hindú era sols una corda, o que el Miquel que ha de vèncer el drac terrible de l’Apocalipsi és senzillament el descobriment de la força de la nostra pròpia condició divina.
Pels qui demanen justícia, divina o humana, sols voldria avançar un punt. És ben cert que hi ha poques-vergonyes i materialistes que moren al llit, vells, rics i satisfets i d’altres bones gents que moren joves, sols, pobres i marginats: Jesús n’és l’exemple dels últims. I si hem d’esperar que l’estat, la història o la societat sense classes facin justícia, anem ben apanyats. L’experiència a-dual l’únic que afirma és la plena realització dels qui la cerquen. I per als altres, no és la mort definitiva del seu ego prou càstig? Necessitem més venjança que la que ja porta la mateixa vida? No han dit molts que l’infern ja és aquí?
Però, què es l’infern? Continuarà (si Déu vol).


Maria Assumpta

Perquè m'agrada Orgull i Prejucidi

Orgull i prejudici de Jane Austen
.

Personatges. (El nombre de (*) indica el grau de protagonisme)

- Mr. Bennet**, pare
- Sra.. Bennet**, mare
- Jane Bennet**, germana gran
- Elizabeth Bennet****, protagonista
- Mary Bennet*, germana mitjana
- Kitty Bennet*, germana
- Lydia Bennet**, la germana més jove
- Hill, majordoma dels Bennet
- el majordom dels Bennet

- Mr. Edward Gardiner**, germà de la Sra. Bennet
- xLady M. Gardiner**, esposa de l’anterior, havia residit a prop de Pemberley
- quatre fills Gardiner: dues noietes i dos nens més petits.

- Sra. Philips*, germana de la Sra. Bennet
- Mr. Philips*, el seu marit

- xSr. William Collins**, nebot de Mr. Bennet, clergue protegit i veí de Lady Catherine De Bourgh

- Sir William Lucas*, veí dels Bennet
- Sra. Lucas*, la seva esposa
- Charlotte Lucas**, filla dels anteriors, amiga d’Elizabeth Bennet
- Mary Lucas*, filla més jove
- noi Lucas

- Sra. Long*, veïna
- Miss King, noia temporalment veïna
- Sr. Robinson, veí
- Sr. Jones, apotecari.

- xCharles Bingley**, nou veí dels Bennet
- Caroline Bingley**, germana de Charles
- Sra. Louise Hurst*, germana de Charles
- Mr. Hurst*, marit de la darrera

- Fitzwilliam Darcy***, amic de Charles Bingley
- Georgiana Darcy*, la seva germana
- Sra. Reynolds*, majordoma de Pemberley, residència dels Darcy
- jardiner de Pemberley
- Sra. Annesley, dama de companya de Georgiana Darcy

- Lady Catherine De Bourgh**, tia materna dels Darcy
- Miss Anne De Bourgh*, la seva filla, cosina dels Darcy
- Coronel Fitzwilliam*, cosí dels Darcy i nebot de Lady Catherine
- Senyora Jenkinson, dama de companya de Lady i Miss De Bourg

- xGeorge Wickham**, militar, fill del difunt administrador de Pemberley, residència del Darcy
- coronel Foster*, superior i amic de l’anterior
- Sra. Harriet Foster*, la seva esposa, amiga de Lydia Bennet
- capità Carter, amic de George Wickham
- Mr. Denny, militar, amic de Georges Wickham.
- xMiss Younge, ex dama de companya de Geeorgiana Darcy i amiga de Georges Wickham


Importància del rol, personatges cruïlla i importància (nombre) de la família.

El nombre de (*) indica el grau de protagonisme.

(1)
- Elizabeth Bennet, protagonista****

(1)
- Fitzwilliam Darcy, amic de Charles Bingley***

(12)
- Mr. Bennet, pare**
- Sra.. Bennet, mare**
- Jane Bennet, germana gran**
- Lydia Bennet, la germana més jove**
- Mr. Edward Gardiner, germà de la Sra. Bennet**
- xLady M. Gardiner, esposa de l’anterior, havia viscut a prop de Pemberley**
- xMr. William Collins, nebot de Mr. Bennet, clergue protegit i veí de - Lady Catherine De Bourgh**
Charlotte Lucas, amiga d’Elizabeth Bennet**
- xCharles Bingley, nou veí dels Bennet**
- Caroline Bingley, germana de Charles**
- Lady Catherine De Bourgh , tia materna dels Darcy**
- xGeorge Wickham, militar, fill del difunt administrador de Pemberley, residència dels Darcy**

(16)
- Mary Bennet, germana*
- Kitty Bennet, germana*
- Sra. Philips, germana de la Sra. Bennet*
- Mr. Philips, marit de la senyora Philips*
- Sir William Lucas, veí dels Bennet*
- Sra. Lucas, la seva esposa *
- Mary Lucas, la filla més jove*
- Sra. Long, veïna*
- Sra. Louise Hurst, germana de Charles Bingley*
- Mr. Hurst, marit de la darrera*
- Georgiana Darcy, germana de Fitzwilliam Darcy*
- Sra. Reynolds, majordoma de Pemberley, residència dels Darcy*
- Miss Anne De Bourgh, cosina dels Darcy i filla de Lady Catherine*
- Coronel Fitzwilliam cosí dels Darcy i nebot de Lady Catherine*
- Coronel Foster, superior i amic de George Wickham*
- Sra. Harriet Foster, la seva esposa, amiga de Lydia Bennet*

(11 {+ 3= 14})
- Hill, majordoma dels Bennet
- el majordom dels Bennet
- quatre fills Gardimer: dues noietes i dos nens més petits. {1+3 = 4}
- noi Lucas
- Miss King, noia nova veïna, festejada per George Wickham
- jardiner de Pemberley
- Sra. Annesley, dama de companya de Georgiana Darcy
- Sra. Jenkinson, dama de companya de Lady i Miss De Bourg
- capità Carter, amic de Wickham
- Mr Denny, militar, amic de Georges Wickham.
- (x) Miss Younge, ex dama de companya de Georgiana Darcy i amiga de Georges Wickham
- Mr. Robinson, veí
- Mr. Jones, apotecari
- i altres personatges circumstancials
(Total: 43 {+ 3) = 46 personatges)

Família original = 16 (contant Elizabeth)
Família agregada al final = 15 (contant Darcy)
Total família: 31
No familiars =15 (11 a l’últim grup (cap estrella) i 5 del penúltim (1 estrella))
(els 5 de l’últim grup que són família són els nens.)
Els 12 del grup 1er tots acaben família i dels 18 del 2on., 12 seran família i 6 no.

Homes: 20 Homes de família o que acaben sent-ho: (10+3=) 13
Dones: 26 Dones de la família o que acaben sent-ho 16+2=) 18

Criats i subalterns: 8 Dones = 5 Homes = 3
Altres personatges no familiars que no són criats o subalterns = 7 (dones = 3; homes = 4) Cap pertany al grup de dos estrelles, 4 al d’1 estrella i 3 al de cap

He marcat amb una senyal (x) els personatges-enllaç creats per la novel·lista a fi que Elizabeth i Darcy puguin mantenir el contacte creat per mitjà de Charles Bingley, el gran enllaç. Ajuda a copsar millor l’estructura de la novel·la

Esquema estret de la Wikipedia anglesa

COMENTARI

Vaig tenir notícies d’Orgull i prejudici per mitjà d’una sèrie d’uns sis o vuit capítols que van donar per la televisió per allà el vuitanta-set o vuitanta-vuit. (Anys desprès m’he assabentat per Internet que la sèrie era de 1979, dirigida per Cyril Coke i protagonitzada per Elizabeth Carvie i David Rintou. Tenia cinc capítols i durava 265 minuts i que la van estrenar a Espanya el 1980, De ser així, jo deuria veure una reposició posterior).
Anys desprès he adquirit altres versions d’Orgull i prejudici per a cine, i tv. amb dvd i traduccions del llibre amb català, castellà i la versió anglesa original. He de destacar per la seva qualitat i ser força fidel a la novel·la, la sèrie de la BBC dirigida per Simon Langton i protagonitzada per Colin Firth i Jennifer Ehle. Té sis capítols d’uns cinquanta minuts cada u, en total unes sis hores. Malgrat que actualment miro més aquesta sèrie de dvd. que no pas rellegeixo la novel·la, jo no l’inclouré amb els meus comentaris que segueixen, que van ser fets abans de conèixer l’esmentada sèrie.
La sèrie de 1979, la va començar a mirar la meva mare i jo m’hi vaig afegir de veure-la a ella mirar-la i, per tant no la vaig veure començar. Del primer que em recordo és que hi havia un grup de gent jugant al criquet o al golf amb una pala i una piloteta - cosa que no surt a la novel·la però que deuria passar a Netherfield quan Jane està malalta hostatjada a casa els Bingley i a la novel·la juguen a cartes. Em recordo que la meva mare em va dir: “Encara que “ella” (Elizabeth) ara li té mania, segur que s’acabarà casant amb “aquest” (i va assenyalar un actor molt alt, amb la cara allargada i aires solemnes que feia de Darcy)”. I per suposat, la meva mare ho va encertar, però per comprovar-ho, vaig anar seguint la novel·la seriada i m’hi vaig enganxar del tot. I em va encantar. Vaig cercar la novel·la però fins que al cap d’uns dos anys no la vaig trobar, en català, en una fira de llibres de segona mà del carrer Consell de Cent, al darrera la Universitat i me la vaig comprar. La vaig llegir a l’estiu de vacances a l’Hostal Pascual del Pont de Bohí i em va com plaure tant que li vaig fer llegir a la meva mare que no va semblar tant entusiasmada com jo perquè em va dir “es tracten com d’aquí a allà”. Però per a mi, des d’aleshores, Orgull i prejudici de Jane Austen, és una de les tres novel·les que més m’agrada. Amb això no vull dir que sigui la millor novel·la que mai s’hagi escrit, ni tan sols que sigui la que consideri millor - que potser seria Els germans Karamazov - sinó que, junt amb la pel·lícula Rebeca de la que algun dia també hauria de parlar, i altres novel·les com El senyor dels anells, és una obra que contínuament repeteixo una i una altre vegada. Si no he llegit quaranta vegades Orgull i prejudici, no ho he fet cap. Per suposat, no solament em sé de memòria l’argument, sinó que gairebé em sé tota la narració de l’obre, així que no cal que la llegeixi seguida. Quan arriba una nit qualsevol, puc pensar, per exemple, ara vull llegir el ball de Netherfield, o be la visita a Pemberley, o la carta de la senyora Gardiner a Elísabeth explicant tot l’assumpte de com Darcy arregla la boda de Lydia, etc. etc. i llegeixo l’esmentada escena i molta cosa que la segueix fins arribar a les tantes de la nit. I així una vegada i una altre.
Així que ara faré un “estudi” de la novel·la per intentar veure que hi veig o intentar aclarir-me el perquè m’agrada tant repetir-la una i una altre vegada. De primer intentaré dir perquè m’agrada tant.
Tota obra consta d’un conjunt de factors que, per ells sols, no expliques res, però que, posats en relació uns amb els altres, donen un compost que és superior a la suma de les parts. Per tant puc dir que, segurament, la principal raó per la que m’agrada és perquè s’acaba bé, és a dir, en boda, i més ben dit, en tres (o quatre) bodes. Però hi ha moltes novel·les que acaben bé i no me es les llegeixo tant. I així amb tot lo altre.
També m’agrada perquè és una novel·la amb un argument complex i ben estructurat, amb una sèrie de personatges molt ben col·locats i relacionats entre ells. Tot hi encaixa i. gosaria dir que no hi ha cap frase gratuïta. No hi ha palla.
També m’agrada perquè és una novel·la d’amor on la protagonista, Elizabeth, és un personatge realment estimat per Darcy, el qual l’estima apassionadament, tal com a totes les dones ens agradaria ser estimades. Però la novel·la vol donar una idea molt clara del que és i no és l’amor, pel que fa a les relacions home-dona. S’ha dir, i amb raó, que l’actitud de Jane Austen és una reacció al romanticisme, el que no li treu ser una defensora a ultrança del matrimoni per amor. El que passa és que per la novel·lista l’amor no és passió o, mes ben dit, l’amor no és solament l’enamorament. A la novel·la hi ha quatre bodes, dues per amor, Darcy-Elizabeth i Bingley-Jane, una per enamorament Wickham-Lydia, i l’altre per conveniència, Collins-Charlotte. En les dues primeres, les parelles són enamorats però, a més, són sos enllaços assenyats i raonables com llurs protagonistes ho són. El segon es tracte d’una passió enamoradissa i fora de las normes morals; ell es un seductor i ella una noia sense seny, frívola i capbuida. Gairebé els forcen a casar-se per salvar l’honor de la família de Lydia, ella enamorada, ell mig forçat per les circumstàncies. La novel·lista no la descriu com una boda assenyada i, encara que no ho digui, tots pensem que, més endavant, ell serà infidel. Es un matrimoni vist amb ulls molt crítics. L’últim cas, el del Sr. Collins amb Charlotte sabem que no hi ha amor per cap dels dos. Però es casen perquè en aquella societat, casar-se era el que estava ben vist per ser el més correcte socialment. Ell es casa per tenir qui en tingui cura i ella per tenir qui la mantingui. Un autèntic contracte social que algú desprès ha qualificat de prostitució legal. Ell és un ésser detestable, ella una bona noia però no gaire jove ni agraciada, que necessita espavilar-se i que accepta conscientment un matrimoni sense amor amb una persona força hipòcrita i vulgar però que sap que li donarà seguretat i un cert benestar. La protagonista, Elizabeth, s’horroritza davant un matrimoni així. Però la novel·lista presenta els resultats força millor que els esperats per Elizabeth. Diria que, el que en el fons ens diu Jane Austen no és que l’amor, l’enamorament, el matrimoni, etc. siguin bons o dolents en sí, sinó que depenen de la maduresa moral, social, psíquica, o espiritual de cada persona, aquests tenen un resultat o un altre. Demana l’equilibri entre raó i passió; que la raó sigui capaç de controlar la passió sense ofegar-la. Per això, a meva manera de veure, s’equivoquen tant els qui classifiquen la novel·la o bé de romàntica o bé d’antiromàntica. Jane Austen cerca i aconsegueix un equilibri modèlic entre romanticisme i realisme sense caure en cap exageració.
Igualment, m’agrada pel to irònic que omple la novel·la de cap a fi. Aquesta ironia, que consisteix principalment en que la novel·lista digui o faci dir als seus personatges el que el lector sap que és o intueix que serà exactament el contrari que el que es diu, fa que una novel·la que, pel seu argument i l temàtica, podria haver esdevingut un pesada lliçó moralitzant, tingui una lectura àgil i divertida. Aquesta ironia està al servei de vàries finalitats: la primera, fer suportables uns personatges molt negatius, per exemple, la senyora Bennet o Mr. Collins. Aquesta necessitat de fer-los suportables creant una “distancia” mitjançant la ironia és, no solament respecte al lector, sinó sobre tot respecte a dos personatges de la novel·la que, adonant-se de la buidor de la primera i de la fatuïtat del segon, recorren a la ironia com una actitud “filosòfica”: el Sr. Bennet i la seva filla Elisabet, que n’hereta aquesta característica i n’és la seva còmplice. Però aquesta ironia es torna també – irònicament - contra aquests dos “llestos” que, tot creien que dominen la jugada de la vida, la vida juga amb ells i els fa veure que no veien res i que el que veien era sols una aparença de la realitat. I així, la ironitzant Elisabet es converteix en la ironitzada. Una de les coses més positives de la protagonista és que sap agafar-se la vida amb ironia, no solament veient i relativizant els defectes dels altres sinó sobretot, els propis. En la novel·la, la ironia significa el reconeixement dels límits, propis i del dels altres, i, sobre tot, el seu perdó. Perquè tot té un límit, fins i tot la mateixa ironia. A la vida, ens mostra la novel·la, hi ha coses sèries, com la casar-se i educar bé les filles, i la actitud irònica del Sr. Bennet no li justifica la seva irresponsabilitat – i la ironia - en que s’ha pres el caràcter buit de la seva dona. Orgull i prejudici és tot un tractat sobre la ironia.
També m’agrada perquè passa al camp, al lloc on m’agradaria a mi de viure. Tranquil, silenciós i culte, ple de prats i boscos. Però no és un lloc solitari; la gent es relaciona (la Sra. Bennet afirma que inviten vint-i-quatre famílies de la comarca, això només de la seva classe social, s’entén). Un món on els entreteniments són les passejades pel camp, algunes, amb descripcions de paisatges ben bonics, la lectura, la música i la conversa, a més del ball. Un món on la cultura és un valor sense caure en intel·lectualismes ni moralismes, criticats en l’actitud de Mary, la germana mitjana.
En aquest sentit, es també un ambient familiar i veïnal molt més ben relacional que les nostres impersonals ciutats actuals. I com que Jane Austen va viure en aquest ambient, és difícil afirmar que l’idealitzava . De fet, en critica les males maneres però també n’enalteix les bones. La hipocresia i la sinceritat, la tafaneria i la discreció, el moralisme i la bondat natural, la gelosia i el desinterès, la ignorància i la cultura, l’ostentació i la senzillesa, la mala educació i la cavallerositat, etc. etc. Els nostres crítics han destacat que les novel·les de Jane Austen són una crítica de al societat de la seva època. Però no han dit tant que, pel mateix motiu, també son una exaltació de les seves virtuts. No es tracte de vulgars pamflets de denuncia ni tampoc de exaltació de la seva societat. La crítica no és condemna ni l’alabança, apologètica. La gràcia de Jane Austen és que jutja la seva època fins i tot amb duresa (ens és difícil justificar personatges com la senyora Bennet, Lydia, el senyor Wickham, el senyor Collins o Lady Catherine de Bourgh). Però no la condemna. La ironia amb que és mira tots els seus fills literaris, fins i tots els més positius com Jane o Bingley, fa que puguem perdonar també els negatius i els mirem amb indulgència. Ella els perdona. La senyora Bennet, obsessionada per tenir cinc filles per casar, al final de la novel·la en casa tres. Lydia es casa amb el seu bell oficial, el senyor Collins també troba la seva mitja taronja i fins quelcom millor i Wickahm aconsegueix que el seu enemic li pagui les deutes de joc i li aconsegueixi un nomenament encara que, a canvi se li obligui a perdre la seva permissiva solteria. I Lady Catherine s’ha d’acontentar i callar... o continuar volen manar i al final, ha de cedir, el que ni li deu portar més males conseqüències que el de deixar la filla sense casar. Jane Austen vol posar de relleu quines són les virtuts i quins són els defectes de la seva època. En aquest sentit, Orgull i prejudici, com la resta de la seva obra, és una novel·la moral, una defensa de la moral cristiana de la seva època. Com a dona, Jane Austen, la filla del pastor protestant, no va poder seguir l’ofici del seu pare. Però va poder “predicar” la moral cristiana des de les seves novel·les. Cert que es tracte d’un cristianisme reduït a moral. El tema pròpiament religiós no apareix per res a les seves novel·les, al menys explícitament. Però es dóna per descomptat que la moral social que defensa té la seva base en les creences religioses o que gairebé són el mateix. Quan comença a descobrir qui és realment el senyor Darcy, Elisabet pensa sobre aquest que: “... mai no havia vist res que demostrés manca de principis o de justícia, res que el presentés com un home de costums poc religioses o immorals”. Es aquesta una de les poques vegades que parla de religió però no la única. L’altra que recordo, ja cap al final de la novel·la, és quan el Sr. Bennet rep una carta del seu cosí, el pastor protestant Sr. Collins en la que, entre d’altres coses, li retreu fomentar el vici pel fet que hagi rebut a casa seva la seva filla Lydia i el seu marit Wickham que havien conviscut junts abans de casats. “Com a cristià, els havíeu de perdonar, certament, però mai admetre’ls a la vostra presencia” L’irònic comentari del senyor Bennet - i de Jane Austen - “I aquesta és l seva idea del perdó cristià!”. Perquè una cosa que Jane Austen, en aquesta i en altres novel·les, critica amb duresa és la hipocresia de certs pastors protestants. Surten els bons pastors - Mansfield Park, Sentit i sensibilitat o L’abadia de Northanger on, a més, són els protagonistes masculins - o els mals pastors - Emma., a més de la nostra novel·la comentada, on són pretendents a qui la protagonista femenina ha de rebutjar -. Persuasió és l’única novel·la de la nostra autora en la que no té pastor protestant important. Jane Austen té una idea molt clara de com ha de ser un pastor protestant.
Ara vaig a fer un estudi dels seus elements
El personatge de Darcy és realment un home interessant amb molts aspectes, Enamorat, guapo, ric, ben educat, bona persona, amb una bonica mansió, poderós, bon amic, culte, racional, etc. etc. Realment tot un tipus per enamorar-se d’ell. Jane Austen ha de córrer a cercar-li algun defecte: l’orgull a que al·ludeix la primer paraula del títol. Però com diu la Sra. Gardiner quan el coneix desprès que ell ha canviat les seves maneres, té un aire que imposa una mica però que li escau. Potser per al nostra gust modern, Darcy correria el perill de voler ser tant recte i caritatiu, que el trobaríem pedant i paternalista - com de fet ho és amb Charles Bingley, lògicament amb la seva jove germana Georgiana i fins amb Lydia encara que en aquest últim cas actuï per un interès molt més personal. Però és probable que pel gust del inicis del segle XIX aquestes característiques no fossin vistes d’una manera tan crítica, encara que la mirada perspicaç de Jane Austen les podria posar amb el seu punt de mira amb un sentit crític i de fet ho fa per boca d’Elizabeth en criticar-li la seva intromissió en els assumptes de Bingley i Jane. A més, cal tenir en compta que Darcy és - sobre tot a la primera meitat de la novel·la - potser orgullós però no és vanitós, i, sobre tot, detesta la adulació i la hipocresia. I això fa que el personatge - no sé si Jane Austen era conscient del que feia o no, però crec que sí - cerqui la companya de persones que no sols no l’adulen sinó que el critiquen i corregeixen: Bingley li està constantment retraient els defectes: la timidesa, el que es comporti com un soca amb desconeguts, el paternalisme, la intransigència, la pedanteria, etc. I el mateix fa el seu cosí, el colonel Fitzwilliam. És més, el prejudici d’Elisabeth contra ell, tema central de la novel·la, fa, com es reconeix al final de la obra, que aquesta, a diferència de les altres dones, no el vulgui “pescar” i es comporti amb ell amb una desimboltura i un sentit crític que és el que la fa més atractiva als ulls d’ell fins al punt que potser es podria dir que sense el prejudici i la mania de Elísabeth contra d’ell, Darcy no s’hauria fixat amb ella ni se’n hauria enamorat bojament. Al final, resulta que descobrim, com fa Elisabet amb Georgiana, la germana de Darcy, que, més que orgullós és tímid i, això si, al principi de la novel·la i per motius més que explicables, força cregut. I per això, perquè està convençut que Elisabet, com totes les dones, s’ha fixat amb la seva importància i espera amb candeletes que se li declari, fa que ell li faci una petició de matrimoni humiliant-la pel seva baixa condició social i pel comportament de la seva família. Darcy no s’adona que el comportament desimbolt d’ella es degut al seu caràcter viu i sincer, si, però també a que ella el detesta i no li va al darrera com les altres dones. Per això, no és d’estranyar la reacció de Darcy a la segona part de la novel·la: conquerir l’amor de la que segurament és la única dona capaç de dir-li que no a la seva proposta matrimonial, és l’acte que major autocomplaença por donar-se a si mateix. Estima Elísabeth, si, però segurament també estima el seu orgull ferit. I la felicitat final quan aconsegueix l’amor d´Elísabeth ho es també perquè recupera l’autoestima perduda. Per un home com ell, que ho té tot a la vida, el que més pot desitjar és l’amor de la que se li resisteix, però, sobre tot, saber que és estimat per ell mateix, sense tenir amb compta els seus diners o la seva importància social. Les virtuts de les altres dones no són res comparat amb l’estímul per aconseguir l’amor de la que el veu amb ulls crítics fins al punt de detestar-lo. Per això, Orgull i prejudici no és la historia d’un amor qualsevol, sinó que com passa al meu Bufón del Rey, és una mitjà per intentar esbrinar la manera de poder diferenciar l’amor autèntic de l’interès, l’egoisme i la concupiscència, és a dir, de garantir que l’amor sigui veritablement amor. Perquè ara m’adono que Darcy és l’equivalent del Rei del meu comte, del qui vol assegurar-se que és estimat per si mateix i no pels avantatges que pot aportar el matrimoni amb ell. Cert que podem pensar que, a la segona part, Elísabeth accepta el seu amor quan, com, mig en broma mig seriosament, li confessa a Jane que va enamorar-se de Darcy “d’ença de la primera vegada que vaig veure com era de bonica la seva propietat de Pemberley”, és a dir, per interès. ¿Ens vol dir Jane Austen que Elísabet es casa per interès? ¿O més ben dit, el fet que Jane Austen posi en boca de la protagonista aquesta broma irònica i immediatament fer afirmar a Elísabeth que realment estima Darcy ens vol indica que no ens tenim que confondre i que l’amor d’Elisabeth és, a més de sincer, conscient del perill de no ser-ho? Perquè, com ja a fer notar l’autor del pròleg a l’edició de l’obra als Pinguint Books, la mansió de Pemberley és un símbol de Darcy. No solament representa el que és Darcy, sinó també l’exteriorització de les seves virtuts. No és tant la riquesa material com la riquesa espiritual de Darcy. Perquè Pimberley es l’obra dels avantpassats de Darcy però també d’ell mateix. És la cultura rebuda, assumida i fomentada. Poso dos exemples: “el que més admirava Elizabeth era el bon gust de Darcy, ja que els mobles (de Pemberley) no eren ni cridaners ni excessivament luxosos. Eren menys ostentosos que els de Rosings, però d’una elegància més refinada.” Podríem pensar que es una simple comparació per posar el gust de Darcy per sobre el de la seva tia, i potser fins podríem pensar que tot plegat es una suposició d’Elizabeth perquè els mobles ja eren a la casa abans que Darcy en fos el propietari. Però resulta que molt abans, a la carta (cap. 24 i 1 de la segona part) que Carolina Bingley envia a Jane explicant-li que, junt amb el seu germà, s’han instal·lat definitivament a Londres, comenta els plans del Sr. Darcy per a la compra del nou mobiliari de Pemberley. Per tant, el tema del mobiliari no era indiferent a Jane Austen. sinó que és molt premeditat El mateix passa amb la biblioteca i la resta de la casa (al cap. 8). Es tracte d’una biblioteca de moltes generacions però Darcy hi ha afegit molts llibres. I quan Carolina Bingley aconsella al seu germà de fer-se una mansió com la de Darcy, aquest contesta que es veu més amb cor de comprar-li al seu amic - cosa que és totalment impossible - que d’imitar-la. Pemberley és molt més que la casa de Darcy. És la expressió de les seves boniques virtuts. I tantes virtuts solen tenir un defecte: l’orgull, l’autocomplaença, el ser un cregut, el creure’s per damunt dels altres i l’opinió que, qui no té aquestes mateixes virtuts, és digne de menyspreu. Quant al final, Darcy confessa que ha reconegut tots aquest defectes i ens demostra que s’ha esmenat, el nostra heroi esdevé digne, no solament de l’amor d’Elizabeth sinó també de tots els lectors, i sobre tot de les lectores, de la novel·la. Cal també mencionar que, tot i que a la novel·la no s’expliciti, si tant Darcy com Bingley es poden casar finalment amb dones de classe econòmicament interior és perquè son orfes i amos de si mateixos. Molt probablement, tenir pare o mare vius els hagués dificultat uns matrimonis tant econòmicament desiguals, com els hi passa al Sr. Ferrars de Sentit i Sensibilitat o el Sr. Tilney de L’abadia de Northinger .
Però a propòsit ¿quin és el nom de pila del Sr. Darcy? A la Gran Carta signa Fitzwilliam Darcy, i així mateix l’anomena la senyora Gardiner quan intenta recordar com era de petit i comparar-lo amb les - falses - informacions que en dona Wickham. Fitzwilliam és un nom de pila i Fitzwilliam Darcy bé podria perfectament ser el seu nom, si no fos que el seu cosí que l’acompanya al Kent es també el “coronel Fitzwilliam”. I aquest Fitzwilliam no pot ser el nom de pila, perquè seria l’únic cas a la novel·la en que un personatge masculí i, a més, fill d’un noble, es anomenat només pel nom de pila. Sabem que aquest cosí és també nebot de Lady Catherine i per tant, tot fa suposar que és el fill petit d’un germà de Lady Darcy i Lady De Bourgh les quals, per tant, tindrien el cognom Fitzwilliam de naixement, a més ser de filles de comte, o per lo menys, llur germà, el pare del coronel Fitzwilliam ho és, tal com es diu en la conversa que Elizabeth te amb el coronel Fitzwilliam. I seria ben curiós que el nostre heroi es digués Fitzwilliam Fitzwilliam Darcy, és a dir, Fitzwiliam (nom de pila), Fitzwilliam (cognom de la mare) i Darcy (cognom del pare). Però tot pot ser. En tot cas, Lady Catherine, al retreure a Elizabeth el seu suposat intent de casament amb Darcy per justificar-li que aquest s’ha de casar amb la seva filla, li diu que “Pel cantó de les mares descendeixen de la mateixa branca de la noblesa i pels dels pares, de famílies respectables, honorables i antigues, si bé sense títols. Llur fortuna, per ambdues bandes, és esplèndida”. No acabem d’estar segurs si Fitzwilliam és el nom de pila de Darcy, però saben que, a més de que és ric, és net d’un comte. Però tot això, l’autora només ho diu entre línies i deixa que el lector ho cerqui a partir de deixar en el dubte el nom de pila del importantíssim protagonista masculí.
El personatge d’Elizabeth no queda, a primera vista, tant fascinant, malgrat que és, potser, encara més positiu que el de Darcy i segurament, més normal. És una noia viva, alegre, intel·ligent i sensible, amb un alt sentit de l’humor, però que, malgrat tot, és compassiva i ben educada i sembla molt agradable, més que ser d’una gran bellesa. Per ser que representa vint-i-un anys, té una psicologia completament madura. És una dona forta i decidida, que té, a més, un caràcter enèrgic, que sap plantar cara i dir que no, resistint a les més grans pressions. Amb fermesa i sense dubtes, diu que no a Collins, diu que no a Darcy, diu que no a Lady Catheriine. I toreja, amb una diplomàcia exemplar, un cunyat com Wickham de qui sap, com ningú de la seva família, que és un poca vergonya, un difamador, un mentider, un llibertí i un malgastador i ho fa de tal manera que, tapant-li els seus pecats davant el món per salvar l’honor i la bona avinença de la família, ell sàpiga a què atenir-se. Malgrat la seva espontaneïtat i sinceritat, sap el que ha de dir i com ho ha de dir i el que ha de callar. És habitualment llesta – només es deixa enganyar per Wickham - i sap veure clar per on van els trets. Sap conèixer les persones i endevinar el seu fons. L’únic defecte és el “prejudici” contra Darcy, del títol, el deixar-se enganyar per Wickham i no veure o endevinar quin és realment el fons de cadascú dels dos. És llesta, però també s’ho creu i, per això es passa de llesta. I de fet, més que un defecte, és una equivocació que acaba sent passatgera, potser també fruit del seu orgull de creure’s tan segura del seus propis judicis, de ser la més llesta. L’autor del pròleg a la versió anglesa recorda que, en un moment de la novel·la, Elizabeth s’autoacusa de “orgull i prejudici” atribuint-se els dos defectes del títol de la novel·la. Però tot i que no sigui tan explícit, també Darcy pot ser acusat, a més de orgullós, de tenir prejudicis, socials, en contra la classe d’ella i per tant, compartir els dos defectes. Però el fet pel qual Elízabeth no em resulta tan fascinant, tot i que és més real que el personatge de Darcy és perquè ella es estimada, i, en canvi, no sembla estimar Darcy amb el mateix apassionament d’aquest vers ella. Dona una mica l’efecte que, (com ja veu d’entrada Charlotte) quan s’adona del seu error pel que fa al seu judici sobre Darcy i veu totes les virtuts d’ell, creu que és un marit que li convé i l’accepta. Potser també té ganes de fugir del ambient de la seva família, sobre tot de la seva mare. En una societat on la “sortida” de les noies gairebé només era casar-se, fer un casament amb Darcy és la millor “sortida” imaginable. L’amor de Darcy és posat a prova, el d’Elizabeth no. Perquè plantar cara a Lady Catherine no es posar a prova aquest amor sinó que pot molt ben ser defensar uns interessos per pescar Darcy o, una mica el que li diu el seu pare, per no deixar-se’l perdre. De fet, la mateixa Jane Austen ja afirma que Elizabet és conscient que el seu amor no es fruit d’un rampell romàntic sinó de l’agraïment i el reconeixement de les bones virtuts d’ell, o si es vol, del càlcul. Així ho pensa Elizabeth quan desprès que Darcy ha sortit de la seva presència l’ultima vegada que es veuen al Derbyshire on li ha explicat que Lydia ha fugit amb Wickham. Allà, amb recança reconeix que “la gratitud i l’estima són uns bons fonaments per l’amor” més que no pas els rampells d’enamorament i que això autoritzava Elizabeth “a cercar l’altra manera menys interessant d’enamorar-se”. Jane Austen no és ni contraria a l’enamorament ni menys a l’amor. Tot el que demana és que aquest vagi temperat per la raó. Elizabet estima Darcy, però el seu no és un “amour fou”. Si Darcy no hagués acabat casant-se amb ella, Elizabeth no s’hauria suïcidat ni s’hauria mort d’amor, ni segurament s’hagués submergit en rampells de tristesa com la Marianne Sentit i sensibilitat o en llargs anys de callada melangia com l’Anne, la protagonista de Persuasió. De fet, per molt que, tal com ell mateix diu, està follament enamorat fins al punt de fer una petició matrimonial a una dona que veu de classe inferior, tampoc Darcy és víctima de cap amour fou i quant rep carbasses, fora el primer moment d’ira per l’orgull derrotat, encaixa amb calma la seva desil·lusió. Quan gairebé al final de tot, la visita de Lady Catherine convenç a Elízabeth que aquesta farà tots els possibles per impedir la boda, Elizabeth dubte, una vegada més, de l’”amour fou” de Darcy i pensa que potser li “caldrà renunciar a esperar res i a no confiar més amb la seva constància. Si ell s’acontenta amb la recança de no tenir-me quan podia obtenir el meu amor i la meva ma, aviat a mi també deixarà de doldre’m”. Mentre que l’amor de Darcy es demostra que és un amor que està per sobre de tots els convencionalismes perquè és està més enllà de la raó, - però no en contra de la raó - el d’Elizabeth serà més aviar un amor calmat, que mira el futur, que li atorgarà quant seran casats, fruit d’una voluntat i un control de si mateixa. Per això, Elizabeth es passarà la segona part del llibre dubtant que l’amor de Darcy sigui tant fort com aquest diu i creu, i sospita que Darcy no suportarà pertànyer a la família de la deshonrada Lydia, o ser cunyat de Wickham, o ser el gendre de la seva mare, o resistir les pressions de la tia d’ell, o la presència del oncle i la tia Gardiner a Pemberley. Si a la primera part Elizabeth ha cregut que Darcy era un home pervers, a la segona se la passa dubtant que sigui un home tan bo com es va mostrant, que sigui capaç d’estimar-la fins al punt de perdonar-li tot a ella i no perdonar-se res a ell mateix. i de fer un canvi tan radical que tots els perjudicis d’ell quedin superats. En aquest sentit, crec que Jane Austen ha creat un protagonista masculí absolutament romàntic i una protagonista femenina molt més realista i espontània. Potser per ser una dona, idealitza el sexe masculí i no ho fa amb el femení, per lo menys en aquesta novel·la. (totalment oposat a Mansfield Park, on la noia idealitzada és ella, Fanny Price, i l’Eduard és una bona persona però que passa molta part de la novel·la francament despistat). I potser per això, a mi, que soc dóna, em fascina Orgull i prejudici i a Vladinir Nabokov, que és home, li passa el contrari.
Les dones a vegades ens creiem perfectes com Elizabeth Bennet encara que, de tant en tant, ens equivoquem i ens reconeguem, pel cap baix, unes previsores, potser perquè ens sentim més insegures. En canvi, veiem que l’home té defectes, però desitgem que els corregeixi i, sobre tot, que el seu amor estigui per sobre qualsevol circumstància i sigui capaç de perdonar-nos-ho tot I si, a més, ell és ric, generós, guapo, etc. etc. i té una casa de somni, ja és el perfecte príncep blau. No ens acabem de creure que existeixi... però ens agradaria que hi fos. Malgrat la seva crítica social, Orgull i prejudici no és una novel·la realista sinó plenament romàntica. L’amor triomfa per sobre les diferències de classe. Aquesta decisió de Darcy no sé si és gaire corrent a la vida real, - potser ho és més del que pretén la visió suposadament “realista” - però en tot cas és un model positiu, I els “models positius” és una cosa que manca en la novel·lística actual. I és perquè mostra un “model positiu”, més que pel fet que acabi en bodes, el perquè és una novel·la romàntica i, sobre tot, una raó més per la qual a mi m’agrada tant.
Malgrat la idealització del protagonista masculí, es tracte d’una novel·la d’amor però no és sentimental. No s’entreté en queixes ni menys en sospirs. Ens parla d’amor i fins dels sentiments dels seus personatges però observant-los des de fora, sense implicar-s’hi
Però veiem una mica més en profunditat com la novel·lista tracta la protagonista de la seva novel·la . Comença amb un impersonal “És una veritat universalment coneguda---“ i el que segueix té un estil narratiu en tercera persona i sembla que ens va a explicar la història de Bingley i alguna de les cinc filles que la Sra. Bennet te l’obsessió de voler casar. Però aviat ens adonem, quan la novel·la avança una miqueta més, no solament que la protagonista és Elizabeth, sinó que a més, la novel·la està narrada des del seu punt de vista, no solament perquè els sentiments que s’exposen son els seus sinó perquè implícitament, gairebé sempre el que es narra en la novel·la és que Elizabeth veu i sent fins al punt que ens podríem preguntar perquè la novel·lista no ha fet la narració en primera persona, com si fos un diari, unes memòries o una autobiografia. I la resposta la trobem aviat. La novel·lista vol creat entre la novel·la i la protagonista una distància crítica que li permeti no identificar-se necessàriament amb el punt de vista de la protagonista i mirar-se-la amb ironia. Aquesta ironia és un dels grans encerts de la novel·lística de Jane Austen que estima els seus personatges precisament perquè són gairebé perfectes, però... no ho són. Elizabeth té una bona opinió de si mateixa i creu que la seva visió de la realitat es objectiva i imparcial. Tot es vist tal com ho veu Elizabeth. Però la novel·lista se salta aquesta norma amb dos mètodes. El primer és l’esmentada ironia. El segon és el de les cartes. Les cartes no son, com creu Nabokov, una fallida de l’estructura narrativa de la novel·la, sinó que és, a més d’una realitat social important d’aquell moment, un mètode del que se serveix la novel·lista per informar Elizabeth i informar-nos, als lectors, del que passa allà on no hi ha la protagonista. A Elizabeth li arriben confidències directes d’allò que realment és interessant per la novel·la, es a dir, de Darcy, a través dels diàlegs. A través de Wickham ens assabentem que la patrona del Sr. Collins es la tia de Darcy y que aquella té la intenció que la seva filla es casi amb el seu cosí, per exemple. Però quan se la té que informar del que passa lluny, hom se serveix habitualment de les cartes. A través de les cartes de la senyoreta Bingley a Jane, Elizabeth s’informa de les intencions d’aquella i de llurs hipocresies. A través de les cartes del Sr. Collins al Sr. Bennet, Elizabeth i nosaltres ens assabentem de qui es aquest personatge. A través de les cartes de Jane a Elizabeth, ens informem del seu estat d’ànim o de salut quan està a Netherfield o a Londres o bé dels fets de Wickham i Lydia, A través la carta de la tia Gardiner a Elizabeth ens assabentem de com Darcy soluciona el problema de Wickham i Lydia. I, sobre tot, a través de la Gran Carta - així, en majúscula - de Darcy a Elizabeth aquesta s’assabenta de que allò que creia veritat és fals i allò que creia fals és veritat. Aquesta Gran Carta, central en la novel·la, central tan en el sentit espacial com en el figurat, és el pivot que farà donar el tom a la novel·la. A partir d’aquí, es podria dir que la novel·la es comença a acabar perquè ja sabem com s’acabarà i l’únic que falta és que veiem el “com” s’hi arribarà. Sens dubta, al novel·la té dues grans parts, la primera s’acaba quant Elizabeth li dona carbasses a Darcy i li tira la cavalleria per sobre i la segona part comença amb la resposta d’aquest. I de fet, Darcy hauria pogut contestar-li de paraula. La novel·lista prefereix el “mètode carta”, segurament perquè permet expressar la veritat amb més objectivitat i parsimònia, una mica el que diu el mateix Darcy per a justificar-la. És com si la carta fos, per a Jane Austen, allà on qui l’escriu pot expressar-se més sincerament, d’una forma més veritable sense amagatalls tan per a bé, - Darcy, Jane, la Senyora Gardiner, - com per a mal, - Carolina Bingley, el senyor Collins o Lydia, per exemple.
No parlo dels altres personatges perquè tota la trama argumental i tots els personatges que surten a Orgull i prejudici estan al servei de les relacions Elízabeth-Darcy. Això no és difícil entendre-ho en el cas d’Elizabeth, però en el cas de Darcy si perquè Darcy està moltes estones aparentment absent de la trama argumenta i hi ha moltes pàgines en la ni tant sols se l’anomena i sembla con desaparegut de la història com si no fos, desprès d’Elizabeth, el protagonista. Però jo no he dit que la trama argumenta estan al servei de les històries dels dos protagonistes sinó de la relació Elízabeth-Darcy. Vull dir amb això que la novel·la no és un mer quadre de costums o d’aventures sentimentals d’un conjunt de personatges fictíciament relacionats entre si de manera accidental, no es una narració coral amb uns personatges que surten més que d’altres, - podríem considerar, per exemple, que la història d’amor entre Jane i Bingley es solament una historia paral·lela amb la de Elizabeth i Darcy - sinó que és la història de la relació Elízabeth-Darcy, encara que, per exemple, la senyora Bennet o Jane poguessin “sortir” tant o més del que ho fa el Sr. Darcy. Tota la trama està al servei de la història central, que és la relació Elizabeth-Darcy. Això fa que hom senti que la narració no se’n va mai per les rames i que hom no s’avorreixi mai. La novel·la no s’allunya mai d’Elizabeth, no la perd mai de vista i, a la vegada, en conserva la suficient distància crítica per fer-la observable i objecte de les nostres ironies ¿Quantes vegades, la protagonista pensa o diu “això no ho faré mai” per fer-ho al cap de pocs moments? Diu que no ballarà mai amb Darcy i al ball següent hi balla, diu que mai més no tornarà a llegir la seva carta i immediatament la torna a llegir. Desprès de retrobar-lo a Pemberley pensa que es la cosa més dissortada del món i en la darrera carta a la senyora Gardiner li dona mil gràcies per haver-la portat a Pemberley. Malgrat el dolor i la vergonya pel comportament de la seva mare quant Bingley i Darcy tornen al Herfortshire que ni mil anys sencers de felicitat podien compensar fins al punt de desitjar no veure’ls mai més, aquests queden immediatament força – o del tot - mitigats quan veu que la bellesa de la seva germana fa reviure l’admiració del seu antic enamorat. I malgrat que al mig del llibre, quan Darcy se li declara per primera vegada, Elizabeth li contesta que “no feia encara un mes que us coneixia que ja sentia que vós éreu l’últim home amb qui jo em decidiria a casar-me” és amb qui s’acaba casant i , per cert, amb no poques ganes. Hi ha un detall curiós. Hi ha dos personatges de la seva família directe en qui Elízabeth confia: Jane i el seu pare. Però resulta que a la segona part del llibre pot confiar molt poc amb Jane i gens amb el seu pare, fins al punt que, quant els anuncia el seu compromís amb Darcy, cap dels dos s’ho creu d’entrada. Els camins dels seus sentiment més íntims han estat tan confosos i tan contradictoris amb les seves anteriors declaracions en les que deia que odiava Darcy, que no els ha pogut confiar a ningú. I tan Jane com el seu pare creuen d’entrada que Elízabeth no estima realment Darcy sinó que senzillament, l’accepta perquè és ric, etc. I al lector li passa una mica el mateix, tot i que té molta mes informació que el Sr. Bennet i Jane. Elízabeth, per convèncer-los, els explica tot el que ha fet Darcy per ella i la seva família, amb la qual cosa justifica Darcy i afirma que és una persona digna de ser estimada i com això ha fet canviar els seus sentiments, no que ella mateixa n’estigui follament enamorada. Sembla com si la diferència entre ella i la seva amiga Charlotte no fos tant de sentiments com de que el fet que Darcy val infinitament més que el Sr. Collins, no solament en riqueses sinó en virtuts humanes. De fet, Jane Austen ens parla de sentiments però el seu esperit antiromàntic fa que no els expressi. Ens parla dels sentiments de Darcy però no ens els transmet, com tampoc ens transmet els de Jane i Bingley. El problema de Elizabeth no és que no estimi Darcy, que ella afirma que si que l’estima, sinó que estem tan acostumats a que la autora ens transmeti totes les altres sensacions d’Elizabeth, el domini de totes les seves visions del mon, admiració, apreciació, visió crítica, etc. que li passa com a Jane, que té sentiments però es tant discreta i pudorosa que no els manifesta i acabem convençuts, igual que Darcy que creu que Jane no estima Bingley, que Elízabeth no estima Darcy. Es com si Jane Bennet fos un transsumpte de Jane Austen, tant discreta que no vol expressar els sentiments més íntims. Per això, encara que, desprès d’Elizabeth, Darcy no sigui el protagonista – per la seva presència formal - de la novel·la, sí que pel seu sentit, és el personatge més important o, al menys, el més fascinant. El seu desconcert donat per la contradicció que sent entre l’amor desbordant per Elizabeth i la creença que no és una esposa adequada per la seva condició social i la manera de ser de la seva família fa de la lluita interna de Darcy una de les fites psicològiques de la història de la novel·la. I tot aquest món de sentiments confusos, pudorosos, contradictoris i indomables és també el gran protagonista de la novel·la, com si l’autora ens voles dir que cal la raó, no perquè la vida sigui raonable, sinó precisament perquè no ho és i cal posar-li un dic de contenció perquè no es desbordi.
Els personatges-enllaç són cinc: un de fonamental, un altre molt important argumentalment, dos d’importants i un de molt secundari. Tenen per finalitat fer que Darcy i Elizaberh es coneguin, es puguin retrobar i saber coses l’un de l’altre. El primer i més important és Charles Bingley, l’arribada del qual motiva l’inici de la novel·la. En efecte, la narració comença quant el món tancat de Longburg i el seu veïnatge es veu sacsejat per l’arribada d’un nou veí a qui la Sra. Bennet veu immediatament com possible futur marit d’alguna de les seves cinc filles. La novel·la gairebé no fa mai menció al temps anterior en que els Bennet no s’havien vistos afectats per l’arribada del nou veí. En el transcurs de la novel·la, es farà menció a un temps anterior a aquest per que fa a la relació Darcy-Wickham. Però pel que fa a la família Bennet i al seu veïnatge i parentela es, fora d’algunes mencions - el problema familiar que explica perquè l’herència del senyor Bennet no pot anar a parar a la seva família més propera - un començament absolut, sense abans. L’aparició de Charles Bingley farà que, dels personatges formats per la família Bennet i els seus veïns i coneguts, uns 26, se n’hi afegeixin uns 20 més de fora. Cert que no tots els nouvinguts dependran de l’arribada de Bingley. El Sr. Collins ja era cosí però era pràcticament un desconegut per a la família del Sr. Bennet i aquest tampoc el coneixia personalment. El mateix es pot dir de l’arribada de Wickham i la seva corrua de militars, un nouvingut perfectament desconegut. Però és que Collins i Wickham són dos dels altres personatges-enllaç que la novel·lista necessitava. Wickham, l’antagonista de Darcy, antic amic i veí seu i ara enemic, és certament més que un personatge-enllaç, és el “dolent” de la novel·la, no tant perquè no n’hi alguns altres que puguin ser igual de dolents, sinó perquè és ell qui enreda la troca de la trama argumental en explicar i aparentar una sèrie de falsedats. El Sr. Collins posa, per mitjà de la seva boda amb Charlotte Lucas, veïna i amiga d’Elizabeth, en relació aquesta última amb la tia de Darcy i permet que Elizabeth i Darcy es trobin al Kent. L’altre personatge-enllaç important és la Sra. Gardiner, esposa del germà de la senyora Bennet i que, en haver viscut al Derbyshire anys enrera on havia sentit a parlar de Darcy i Wickham, fa que, en un viatge per retornar a temps passats, Elízabeth i Darcy es puguin retrobar. Finalment hi ha un personatge-enllaç que no surt però a qui es fa menció en dues vegades, Miss Young, antiga dama de companya de la germana de Darcy i amiga de Wickham que contribueix a la trama argumental tan per contribuir a accentuar l’enemistat entre Darcy i Wickham com per permetre a Darcy que trobi a Wickham i li arregli el casament amb Lydia, el que li permetrà facilitar el seu propi casament amb Elizabeth.
Hi ha un personatge que no es cap enllaç ni surt massa però que és psicològicament molt important perquè ens assabentem aviat dels sentiments de Darcy, la qual cosa seria difícil perquè la novel·la es basa en el punt de vista d’Elízabeth i - la primera part - en la total ignorància er part d’aquesta dels sentiments d’ell: Caroline Bingley. Perquè gràcies als cels de Caroline, aquesta és la primera que s’adona de la veritat, fins potser abans que el mateix Darcy i tot. Gràcies a ella, ens assabentem del que sent i pensa Darcy. Fora d’ella, la novel·lista ens informa ben poc dels sentiments d’ell, ja que no vol trair el seu principi de fer-nos la novel·la per mitjà dels ulls d’Elízabeth. Sols molt poc abans de la declaració, Charlotte Lucas, ja Charlotte Collins, sospita la veritat i li diu a Elízabeth, la qual s’entesta en no veure la realitat. I aquest és un dels encants de la novel·la: la primera part de la novel·la ens la posa des del punt de vista de qui no veu ni sap res del que passa ni li passa, mentre que a la segona part la novel·la es presenta des de la única que sap de què va tot i la resta de personatges van despistats. La intriga bàsica consisteix en que a la primera part Elízabeth no sap res i a la segona és la única que ho sap tot... excepte si els sentiments de Darcy encara perduren. Orgull i Prejudici és una novel·la d’intriga. Sols que en lloc de ser una intriga policíaca o criminal, es tracte d’una intriga amorosa. I, com en moltes novel·les d’intriga, aquesta intriga és només relativa ja que no consisteix principalment en saber com s’acabarà, - perquè ja ho sabem, casant-se o descobrint al culpable - sinó en saber per quins mitjans la novel·la aconseguirà la seva fi. Gaudim de la novel·la perquè sabem que s’acabarà be i això ens impedeix de patir massa, o gens. Les novel·les que s’acaben malament no acostumen a ser d’intriga. Part del gaudi de la nostra novel·la consisteix en que la segona part és una llarga coda que, per mitjà d’un aparent retrocés, - la fuga de Wickham i Lydia - la protagonista arriba a la plenitud de la felicitat.
Però això no ho explica tot. Perquè jo no solament sé com s’acaba sinó també els mitjan, és a dir, no solament m’interessa la intriga sinó la mateixa intríngolis ja que, si no, no s’explicaria que em llegeixi una vegada i una altre, no solament el final, sinó els moments que hi porten. En realitat, em rellegeixo coses que ja sé una vegada i una altre, gaudint així no solament del final sinó també del camí que hi mena, i que en el cas d’Orgull i prejudici, és, com ja he dit, tota la novel·la sense res que hi sobri. M’agrada la trama argumental pura i quan, en altres novel·les, les torno a llegir, les descripcions de personatges, paisatges, o bé si reciten poemes o expliquen coses que no té a veure amb la trama argumental, si no està molt ben escrit, ho passo ràpid o m’ho salto. Les novel·les, ens interessen quan responen als nostres somnis més pregons o compensen o supleixen les nostres frustracions més fondes. Les dones, sobre tot les que com jo o Jane Austen no ens hem casat, encara que, en el fons, sabem que és sols un somni, ens agrada somiar en el nostre “Sr. Darcy” que ens aconduirà a un Paradís anomenat Pemberley o qualsevol altre nom. Però no sabem com, què o qui és aquest “Sr. Darcy”. I, en el fons, malgrat que a ningú li agrada reconèixer que s’ha equivocat, a tots no ens faria res reconèixer que ens hem equivocat, si “això” – qualsevol aspecte de la vida - que tan odiem i menyspreem i creiem pervers, un dia descobríssim que és un ésser bo i meravellós que ens estima i que ens acondueix a la felicitat i que fins i tot, és més meravellós, generós i bo que el que ens podem imaginar o esperar fins al punt de perdonar-nos tots els nostres errors i els menyspreus anteriors i que, per aconseguir el nostre amor és capaç d’humiliar-se, i donar el millor de si mateix. Tots els dracs son princeses amagades que esperen ser despertades pel nostre bes, deia Rilke. Però, ¿no ens a sona tot això a quelcom molt conegut? ¿no em sentit mai abans parlar de com l’odi és transforma en amor i sacrifici? Perquè potser al final resultarà que Jane Austen ha fet de “pastora protestant” més del que ens creiem al començament i que el transsumpte de la trama d’Orgull i prejudici no es altre cosa que una versió més de la relació entre l’ànima i Déu, el prototipus de la qual és El Càntic dels Càntics. No estic dient que Orgull i prejudici sigui una novel·la esotèrica i tan sols que Jane Austen fos conscient de voler fer una novel·la teològica o simbòlica. Però els principis cristians rebuts sí que van influir en la seva voluntat de fer la novel·la tal com la a fer. I si no volem reconèixer la influència voluntària d’aquest principis i ho volem atribuir tot a la casualitat... que en el nostre cas equival a dir a l’inconscient, aleshores estem afirmant, voluntàriament o no, conscientment o no, que els principis del cristianisme, sorgeixen del més pregon de l’home i si això és així, explica que a mi m’agradi no solament el final sinó també el camí que hi mena, és a dir, la intríngolis argumental. Perquè tota aquesta trama està al servei de la fi i en aquesta visió simbòlica-teològica tots creiem o volem creure que tota la nostra vida té un sentit, que no hi ha temps o accions insignificants o que aquestes no interessen a la història i que si bé segurament “Déu escriu recte per camins torçats” al final l’únic que comte són els esglaons que ens han acconduït al cim. El que interessa de la nostra novel·la és la relació trama-fi, és a dir, que tot el que passa forma part del camí que porta a la culminació de la novel·la. En tot hi veiem una acció providencial. Jane Austen ha suprimit tot el que no és “providencial” com ens ho confirma quan diu que no interessa tot el viatge que Elizabeth fa amb els seus oncles els Srs. Gardiner sinó que “a nosaltres només ens interessa una petita part del Derbyshire” que resulta ser la petita ciutat de Lampton que era només a unes cinc milles de Pemberley i que la Sra. Gardiner té interès per reveure... I resulta que a nosaltres - a mi al menys - també és l’únic que ens interessa. I ara ja sé perquè és una novel·la que m’agrada tant i que sempre estic llegint i rellegint, sencera o a trocets. Respon als meus somnis més íntims i tota la novel·la no és altre cosa que la relació entre un punt del camí i la seva meta. Aquest escrit ha acomplert la seva missió: ha fet conscient el perquè m’agrada tant Orgull i prejudici.

Maria Assumpta