Perquè m'agrada Orgull i Prejucidi

Orgull i prejudici de Jane Austen
.

Personatges. (El nombre de (*) indica el grau de protagonisme)

- Mr. Bennet**, pare
- Sra.. Bennet**, mare
- Jane Bennet**, germana gran
- Elizabeth Bennet****, protagonista
- Mary Bennet*, germana mitjana
- Kitty Bennet*, germana
- Lydia Bennet**, la germana més jove
- Hill, majordoma dels Bennet
- el majordom dels Bennet

- Mr. Edward Gardiner**, germà de la Sra. Bennet
- xLady M. Gardiner**, esposa de l’anterior, havia residit a prop de Pemberley
- quatre fills Gardiner: dues noietes i dos nens més petits.

- Sra. Philips*, germana de la Sra. Bennet
- Mr. Philips*, el seu marit

- xSr. William Collins**, nebot de Mr. Bennet, clergue protegit i veí de Lady Catherine De Bourgh

- Sir William Lucas*, veí dels Bennet
- Sra. Lucas*, la seva esposa
- Charlotte Lucas**, filla dels anteriors, amiga d’Elizabeth Bennet
- Mary Lucas*, filla més jove
- noi Lucas

- Sra. Long*, veïna
- Miss King, noia temporalment veïna
- Sr. Robinson, veí
- Sr. Jones, apotecari.

- xCharles Bingley**, nou veí dels Bennet
- Caroline Bingley**, germana de Charles
- Sra. Louise Hurst*, germana de Charles
- Mr. Hurst*, marit de la darrera

- Fitzwilliam Darcy***, amic de Charles Bingley
- Georgiana Darcy*, la seva germana
- Sra. Reynolds*, majordoma de Pemberley, residència dels Darcy
- jardiner de Pemberley
- Sra. Annesley, dama de companya de Georgiana Darcy

- Lady Catherine De Bourgh**, tia materna dels Darcy
- Miss Anne De Bourgh*, la seva filla, cosina dels Darcy
- Coronel Fitzwilliam*, cosí dels Darcy i nebot de Lady Catherine
- Senyora Jenkinson, dama de companya de Lady i Miss De Bourg

- xGeorge Wickham**, militar, fill del difunt administrador de Pemberley, residència del Darcy
- coronel Foster*, superior i amic de l’anterior
- Sra. Harriet Foster*, la seva esposa, amiga de Lydia Bennet
- capità Carter, amic de George Wickham
- Mr. Denny, militar, amic de Georges Wickham.
- xMiss Younge, ex dama de companya de Geeorgiana Darcy i amiga de Georges Wickham


Importància del rol, personatges cruïlla i importància (nombre) de la família.

El nombre de (*) indica el grau de protagonisme.

(1)
- Elizabeth Bennet, protagonista****

(1)
- Fitzwilliam Darcy, amic de Charles Bingley***

(12)
- Mr. Bennet, pare**
- Sra.. Bennet, mare**
- Jane Bennet, germana gran**
- Lydia Bennet, la germana més jove**
- Mr. Edward Gardiner, germà de la Sra. Bennet**
- xLady M. Gardiner, esposa de l’anterior, havia viscut a prop de Pemberley**
- xMr. William Collins, nebot de Mr. Bennet, clergue protegit i veí de - Lady Catherine De Bourgh**
Charlotte Lucas, amiga d’Elizabeth Bennet**
- xCharles Bingley, nou veí dels Bennet**
- Caroline Bingley, germana de Charles**
- Lady Catherine De Bourgh , tia materna dels Darcy**
- xGeorge Wickham, militar, fill del difunt administrador de Pemberley, residència dels Darcy**

(16)
- Mary Bennet, germana*
- Kitty Bennet, germana*
- Sra. Philips, germana de la Sra. Bennet*
- Mr. Philips, marit de la senyora Philips*
- Sir William Lucas, veí dels Bennet*
- Sra. Lucas, la seva esposa *
- Mary Lucas, la filla més jove*
- Sra. Long, veïna*
- Sra. Louise Hurst, germana de Charles Bingley*
- Mr. Hurst, marit de la darrera*
- Georgiana Darcy, germana de Fitzwilliam Darcy*
- Sra. Reynolds, majordoma de Pemberley, residència dels Darcy*
- Miss Anne De Bourgh, cosina dels Darcy i filla de Lady Catherine*
- Coronel Fitzwilliam cosí dels Darcy i nebot de Lady Catherine*
- Coronel Foster, superior i amic de George Wickham*
- Sra. Harriet Foster, la seva esposa, amiga de Lydia Bennet*

(11 {+ 3= 14})
- Hill, majordoma dels Bennet
- el majordom dels Bennet
- quatre fills Gardimer: dues noietes i dos nens més petits. {1+3 = 4}
- noi Lucas
- Miss King, noia nova veïna, festejada per George Wickham
- jardiner de Pemberley
- Sra. Annesley, dama de companya de Georgiana Darcy
- Sra. Jenkinson, dama de companya de Lady i Miss De Bourg
- capità Carter, amic de Wickham
- Mr Denny, militar, amic de Georges Wickham.
- (x) Miss Younge, ex dama de companya de Georgiana Darcy i amiga de Georges Wickham
- Mr. Robinson, veí
- Mr. Jones, apotecari
- i altres personatges circumstancials
(Total: 43 {+ 3) = 46 personatges)

Família original = 16 (contant Elizabeth)
Família agregada al final = 15 (contant Darcy)
Total família: 31
No familiars =15 (11 a l’últim grup (cap estrella) i 5 del penúltim (1 estrella))
(els 5 de l’últim grup que són família són els nens.)
Els 12 del grup 1er tots acaben família i dels 18 del 2on., 12 seran família i 6 no.

Homes: 20 Homes de família o que acaben sent-ho: (10+3=) 13
Dones: 26 Dones de la família o que acaben sent-ho 16+2=) 18

Criats i subalterns: 8 Dones = 5 Homes = 3
Altres personatges no familiars que no són criats o subalterns = 7 (dones = 3; homes = 4) Cap pertany al grup de dos estrelles, 4 al d’1 estrella i 3 al de cap

He marcat amb una senyal (x) els personatges-enllaç creats per la novel·lista a fi que Elizabeth i Darcy puguin mantenir el contacte creat per mitjà de Charles Bingley, el gran enllaç. Ajuda a copsar millor l’estructura de la novel·la

Esquema estret de la Wikipedia anglesa

COMENTARI

Vaig tenir notícies d’Orgull i prejudici per mitjà d’una sèrie d’uns sis o vuit capítols que van donar per la televisió per allà el vuitanta-set o vuitanta-vuit. (Anys desprès m’he assabentat per Internet que la sèrie era de 1979, dirigida per Cyril Coke i protagonitzada per Elizabeth Carvie i David Rintou. Tenia cinc capítols i durava 265 minuts i que la van estrenar a Espanya el 1980, De ser així, jo deuria veure una reposició posterior).
Anys desprès he adquirit altres versions d’Orgull i prejudici per a cine, i tv. amb dvd i traduccions del llibre amb català, castellà i la versió anglesa original. He de destacar per la seva qualitat i ser força fidel a la novel·la, la sèrie de la BBC dirigida per Simon Langton i protagonitzada per Colin Firth i Jennifer Ehle. Té sis capítols d’uns cinquanta minuts cada u, en total unes sis hores. Malgrat que actualment miro més aquesta sèrie de dvd. que no pas rellegeixo la novel·la, jo no l’inclouré amb els meus comentaris que segueixen, que van ser fets abans de conèixer l’esmentada sèrie.
La sèrie de 1979, la va començar a mirar la meva mare i jo m’hi vaig afegir de veure-la a ella mirar-la i, per tant no la vaig veure començar. Del primer que em recordo és que hi havia un grup de gent jugant al criquet o al golf amb una pala i una piloteta - cosa que no surt a la novel·la però que deuria passar a Netherfield quan Jane està malalta hostatjada a casa els Bingley i a la novel·la juguen a cartes. Em recordo que la meva mare em va dir: “Encara que “ella” (Elizabeth) ara li té mania, segur que s’acabarà casant amb “aquest” (i va assenyalar un actor molt alt, amb la cara allargada i aires solemnes que feia de Darcy)”. I per suposat, la meva mare ho va encertar, però per comprovar-ho, vaig anar seguint la novel·la seriada i m’hi vaig enganxar del tot. I em va encantar. Vaig cercar la novel·la però fins que al cap d’uns dos anys no la vaig trobar, en català, en una fira de llibres de segona mà del carrer Consell de Cent, al darrera la Universitat i me la vaig comprar. La vaig llegir a l’estiu de vacances a l’Hostal Pascual del Pont de Bohí i em va com plaure tant que li vaig fer llegir a la meva mare que no va semblar tant entusiasmada com jo perquè em va dir “es tracten com d’aquí a allà”. Però per a mi, des d’aleshores, Orgull i prejudici de Jane Austen, és una de les tres novel·les que més m’agrada. Amb això no vull dir que sigui la millor novel·la que mai s’hagi escrit, ni tan sols que sigui la que consideri millor - que potser seria Els germans Karamazov - sinó que, junt amb la pel·lícula Rebeca de la que algun dia també hauria de parlar, i altres novel·les com El senyor dels anells, és una obra que contínuament repeteixo una i una altre vegada. Si no he llegit quaranta vegades Orgull i prejudici, no ho he fet cap. Per suposat, no solament em sé de memòria l’argument, sinó que gairebé em sé tota la narració de l’obre, així que no cal que la llegeixi seguida. Quan arriba una nit qualsevol, puc pensar, per exemple, ara vull llegir el ball de Netherfield, o be la visita a Pemberley, o la carta de la senyora Gardiner a Elísabeth explicant tot l’assumpte de com Darcy arregla la boda de Lydia, etc. etc. i llegeixo l’esmentada escena i molta cosa que la segueix fins arribar a les tantes de la nit. I així una vegada i una altre.
Així que ara faré un “estudi” de la novel·la per intentar veure que hi veig o intentar aclarir-me el perquè m’agrada tant repetir-la una i una altre vegada. De primer intentaré dir perquè m’agrada tant.
Tota obra consta d’un conjunt de factors que, per ells sols, no expliques res, però que, posats en relació uns amb els altres, donen un compost que és superior a la suma de les parts. Per tant puc dir que, segurament, la principal raó per la que m’agrada és perquè s’acaba bé, és a dir, en boda, i més ben dit, en tres (o quatre) bodes. Però hi ha moltes novel·les que acaben bé i no me es les llegeixo tant. I així amb tot lo altre.
També m’agrada perquè és una novel·la amb un argument complex i ben estructurat, amb una sèrie de personatges molt ben col·locats i relacionats entre ells. Tot hi encaixa i. gosaria dir que no hi ha cap frase gratuïta. No hi ha palla.
També m’agrada perquè és una novel·la d’amor on la protagonista, Elizabeth, és un personatge realment estimat per Darcy, el qual l’estima apassionadament, tal com a totes les dones ens agradaria ser estimades. Però la novel·la vol donar una idea molt clara del que és i no és l’amor, pel que fa a les relacions home-dona. S’ha dir, i amb raó, que l’actitud de Jane Austen és una reacció al romanticisme, el que no li treu ser una defensora a ultrança del matrimoni per amor. El que passa és que per la novel·lista l’amor no és passió o, mes ben dit, l’amor no és solament l’enamorament. A la novel·la hi ha quatre bodes, dues per amor, Darcy-Elizabeth i Bingley-Jane, una per enamorament Wickham-Lydia, i l’altre per conveniència, Collins-Charlotte. En les dues primeres, les parelles són enamorats però, a més, són sos enllaços assenyats i raonables com llurs protagonistes ho són. El segon es tracte d’una passió enamoradissa i fora de las normes morals; ell es un seductor i ella una noia sense seny, frívola i capbuida. Gairebé els forcen a casar-se per salvar l’honor de la família de Lydia, ella enamorada, ell mig forçat per les circumstàncies. La novel·lista no la descriu com una boda assenyada i, encara que no ho digui, tots pensem que, més endavant, ell serà infidel. Es un matrimoni vist amb ulls molt crítics. L’últim cas, el del Sr. Collins amb Charlotte sabem que no hi ha amor per cap dels dos. Però es casen perquè en aquella societat, casar-se era el que estava ben vist per ser el més correcte socialment. Ell es casa per tenir qui en tingui cura i ella per tenir qui la mantingui. Un autèntic contracte social que algú desprès ha qualificat de prostitució legal. Ell és un ésser detestable, ella una bona noia però no gaire jove ni agraciada, que necessita espavilar-se i que accepta conscientment un matrimoni sense amor amb una persona força hipòcrita i vulgar però que sap que li donarà seguretat i un cert benestar. La protagonista, Elizabeth, s’horroritza davant un matrimoni així. Però la novel·lista presenta els resultats força millor que els esperats per Elizabeth. Diria que, el que en el fons ens diu Jane Austen no és que l’amor, l’enamorament, el matrimoni, etc. siguin bons o dolents en sí, sinó que depenen de la maduresa moral, social, psíquica, o espiritual de cada persona, aquests tenen un resultat o un altre. Demana l’equilibri entre raó i passió; que la raó sigui capaç de controlar la passió sense ofegar-la. Per això, a meva manera de veure, s’equivoquen tant els qui classifiquen la novel·la o bé de romàntica o bé d’antiromàntica. Jane Austen cerca i aconsegueix un equilibri modèlic entre romanticisme i realisme sense caure en cap exageració.
Igualment, m’agrada pel to irònic que omple la novel·la de cap a fi. Aquesta ironia, que consisteix principalment en que la novel·lista digui o faci dir als seus personatges el que el lector sap que és o intueix que serà exactament el contrari que el que es diu, fa que una novel·la que, pel seu argument i l temàtica, podria haver esdevingut un pesada lliçó moralitzant, tingui una lectura àgil i divertida. Aquesta ironia està al servei de vàries finalitats: la primera, fer suportables uns personatges molt negatius, per exemple, la senyora Bennet o Mr. Collins. Aquesta necessitat de fer-los suportables creant una “distancia” mitjançant la ironia és, no solament respecte al lector, sinó sobre tot respecte a dos personatges de la novel·la que, adonant-se de la buidor de la primera i de la fatuïtat del segon, recorren a la ironia com una actitud “filosòfica”: el Sr. Bennet i la seva filla Elisabet, que n’hereta aquesta característica i n’és la seva còmplice. Però aquesta ironia es torna també – irònicament - contra aquests dos “llestos” que, tot creien que dominen la jugada de la vida, la vida juga amb ells i els fa veure que no veien res i que el que veien era sols una aparença de la realitat. I així, la ironitzant Elisabet es converteix en la ironitzada. Una de les coses més positives de la protagonista és que sap agafar-se la vida amb ironia, no solament veient i relativizant els defectes dels altres sinó sobretot, els propis. En la novel·la, la ironia significa el reconeixement dels límits, propis i del dels altres, i, sobre tot, el seu perdó. Perquè tot té un límit, fins i tot la mateixa ironia. A la vida, ens mostra la novel·la, hi ha coses sèries, com la casar-se i educar bé les filles, i la actitud irònica del Sr. Bennet no li justifica la seva irresponsabilitat – i la ironia - en que s’ha pres el caràcter buit de la seva dona. Orgull i prejudici és tot un tractat sobre la ironia.
També m’agrada perquè passa al camp, al lloc on m’agradaria a mi de viure. Tranquil, silenciós i culte, ple de prats i boscos. Però no és un lloc solitari; la gent es relaciona (la Sra. Bennet afirma que inviten vint-i-quatre famílies de la comarca, això només de la seva classe social, s’entén). Un món on els entreteniments són les passejades pel camp, algunes, amb descripcions de paisatges ben bonics, la lectura, la música i la conversa, a més del ball. Un món on la cultura és un valor sense caure en intel·lectualismes ni moralismes, criticats en l’actitud de Mary, la germana mitjana.
En aquest sentit, es també un ambient familiar i veïnal molt més ben relacional que les nostres impersonals ciutats actuals. I com que Jane Austen va viure en aquest ambient, és difícil afirmar que l’idealitzava . De fet, en critica les males maneres però també n’enalteix les bones. La hipocresia i la sinceritat, la tafaneria i la discreció, el moralisme i la bondat natural, la gelosia i el desinterès, la ignorància i la cultura, l’ostentació i la senzillesa, la mala educació i la cavallerositat, etc. etc. Els nostres crítics han destacat que les novel·les de Jane Austen són una crítica de al societat de la seva època. Però no han dit tant que, pel mateix motiu, també son una exaltació de les seves virtuts. No es tracte de vulgars pamflets de denuncia ni tampoc de exaltació de la seva societat. La crítica no és condemna ni l’alabança, apologètica. La gràcia de Jane Austen és que jutja la seva època fins i tot amb duresa (ens és difícil justificar personatges com la senyora Bennet, Lydia, el senyor Wickham, el senyor Collins o Lady Catherine de Bourgh). Però no la condemna. La ironia amb que és mira tots els seus fills literaris, fins i tots els més positius com Jane o Bingley, fa que puguem perdonar també els negatius i els mirem amb indulgència. Ella els perdona. La senyora Bennet, obsessionada per tenir cinc filles per casar, al final de la novel·la en casa tres. Lydia es casa amb el seu bell oficial, el senyor Collins també troba la seva mitja taronja i fins quelcom millor i Wickahm aconsegueix que el seu enemic li pagui les deutes de joc i li aconsegueixi un nomenament encara que, a canvi se li obligui a perdre la seva permissiva solteria. I Lady Catherine s’ha d’acontentar i callar... o continuar volen manar i al final, ha de cedir, el que ni li deu portar més males conseqüències que el de deixar la filla sense casar. Jane Austen vol posar de relleu quines són les virtuts i quins són els defectes de la seva època. En aquest sentit, Orgull i prejudici, com la resta de la seva obra, és una novel·la moral, una defensa de la moral cristiana de la seva època. Com a dona, Jane Austen, la filla del pastor protestant, no va poder seguir l’ofici del seu pare. Però va poder “predicar” la moral cristiana des de les seves novel·les. Cert que es tracte d’un cristianisme reduït a moral. El tema pròpiament religiós no apareix per res a les seves novel·les, al menys explícitament. Però es dóna per descomptat que la moral social que defensa té la seva base en les creences religioses o que gairebé són el mateix. Quan comença a descobrir qui és realment el senyor Darcy, Elisabet pensa sobre aquest que: “... mai no havia vist res que demostrés manca de principis o de justícia, res que el presentés com un home de costums poc religioses o immorals”. Es aquesta una de les poques vegades que parla de religió però no la única. L’altra que recordo, ja cap al final de la novel·la, és quan el Sr. Bennet rep una carta del seu cosí, el pastor protestant Sr. Collins en la que, entre d’altres coses, li retreu fomentar el vici pel fet que hagi rebut a casa seva la seva filla Lydia i el seu marit Wickham que havien conviscut junts abans de casats. “Com a cristià, els havíeu de perdonar, certament, però mai admetre’ls a la vostra presencia” L’irònic comentari del senyor Bennet - i de Jane Austen - “I aquesta és l seva idea del perdó cristià!”. Perquè una cosa que Jane Austen, en aquesta i en altres novel·les, critica amb duresa és la hipocresia de certs pastors protestants. Surten els bons pastors - Mansfield Park, Sentit i sensibilitat o L’abadia de Northanger on, a més, són els protagonistes masculins - o els mals pastors - Emma., a més de la nostra novel·la comentada, on són pretendents a qui la protagonista femenina ha de rebutjar -. Persuasió és l’única novel·la de la nostra autora en la que no té pastor protestant important. Jane Austen té una idea molt clara de com ha de ser un pastor protestant.
Ara vaig a fer un estudi dels seus elements
El personatge de Darcy és realment un home interessant amb molts aspectes, Enamorat, guapo, ric, ben educat, bona persona, amb una bonica mansió, poderós, bon amic, culte, racional, etc. etc. Realment tot un tipus per enamorar-se d’ell. Jane Austen ha de córrer a cercar-li algun defecte: l’orgull a que al·ludeix la primer paraula del títol. Però com diu la Sra. Gardiner quan el coneix desprès que ell ha canviat les seves maneres, té un aire que imposa una mica però que li escau. Potser per al nostra gust modern, Darcy correria el perill de voler ser tant recte i caritatiu, que el trobaríem pedant i paternalista - com de fet ho és amb Charles Bingley, lògicament amb la seva jove germana Georgiana i fins amb Lydia encara que en aquest últim cas actuï per un interès molt més personal. Però és probable que pel gust del inicis del segle XIX aquestes característiques no fossin vistes d’una manera tan crítica, encara que la mirada perspicaç de Jane Austen les podria posar amb el seu punt de mira amb un sentit crític i de fet ho fa per boca d’Elizabeth en criticar-li la seva intromissió en els assumptes de Bingley i Jane. A més, cal tenir en compta que Darcy és - sobre tot a la primera meitat de la novel·la - potser orgullós però no és vanitós, i, sobre tot, detesta la adulació i la hipocresia. I això fa que el personatge - no sé si Jane Austen era conscient del que feia o no, però crec que sí - cerqui la companya de persones que no sols no l’adulen sinó que el critiquen i corregeixen: Bingley li està constantment retraient els defectes: la timidesa, el que es comporti com un soca amb desconeguts, el paternalisme, la intransigència, la pedanteria, etc. I el mateix fa el seu cosí, el colonel Fitzwilliam. És més, el prejudici d’Elisabeth contra ell, tema central de la novel·la, fa, com es reconeix al final de la obra, que aquesta, a diferència de les altres dones, no el vulgui “pescar” i es comporti amb ell amb una desimboltura i un sentit crític que és el que la fa més atractiva als ulls d’ell fins al punt que potser es podria dir que sense el prejudici i la mania de Elísabeth contra d’ell, Darcy no s’hauria fixat amb ella ni se’n hauria enamorat bojament. Al final, resulta que descobrim, com fa Elisabet amb Georgiana, la germana de Darcy, que, més que orgullós és tímid i, això si, al principi de la novel·la i per motius més que explicables, força cregut. I per això, perquè està convençut que Elisabet, com totes les dones, s’ha fixat amb la seva importància i espera amb candeletes que se li declari, fa que ell li faci una petició de matrimoni humiliant-la pel seva baixa condició social i pel comportament de la seva família. Darcy no s’adona que el comportament desimbolt d’ella es degut al seu caràcter viu i sincer, si, però també a que ella el detesta i no li va al darrera com les altres dones. Per això, no és d’estranyar la reacció de Darcy a la segona part de la novel·la: conquerir l’amor de la que segurament és la única dona capaç de dir-li que no a la seva proposta matrimonial, és l’acte que major autocomplaença por donar-se a si mateix. Estima Elísabeth, si, però segurament també estima el seu orgull ferit. I la felicitat final quan aconsegueix l’amor d´Elísabeth ho es també perquè recupera l’autoestima perduda. Per un home com ell, que ho té tot a la vida, el que més pot desitjar és l’amor de la que se li resisteix, però, sobre tot, saber que és estimat per ell mateix, sense tenir amb compta els seus diners o la seva importància social. Les virtuts de les altres dones no són res comparat amb l’estímul per aconseguir l’amor de la que el veu amb ulls crítics fins al punt de detestar-lo. Per això, Orgull i prejudici no és la historia d’un amor qualsevol, sinó que com passa al meu Bufón del Rey, és una mitjà per intentar esbrinar la manera de poder diferenciar l’amor autèntic de l’interès, l’egoisme i la concupiscència, és a dir, de garantir que l’amor sigui veritablement amor. Perquè ara m’adono que Darcy és l’equivalent del Rei del meu comte, del qui vol assegurar-se que és estimat per si mateix i no pels avantatges que pot aportar el matrimoni amb ell. Cert que podem pensar que, a la segona part, Elísabeth accepta el seu amor quan, com, mig en broma mig seriosament, li confessa a Jane que va enamorar-se de Darcy “d’ença de la primera vegada que vaig veure com era de bonica la seva propietat de Pemberley”, és a dir, per interès. ¿Ens vol dir Jane Austen que Elísabet es casa per interès? ¿O més ben dit, el fet que Jane Austen posi en boca de la protagonista aquesta broma irònica i immediatament fer afirmar a Elísabeth que realment estima Darcy ens vol indica que no ens tenim que confondre i que l’amor d’Elisabeth és, a més de sincer, conscient del perill de no ser-ho? Perquè, com ja a fer notar l’autor del pròleg a l’edició de l’obra als Pinguint Books, la mansió de Pemberley és un símbol de Darcy. No solament representa el que és Darcy, sinó també l’exteriorització de les seves virtuts. No és tant la riquesa material com la riquesa espiritual de Darcy. Perquè Pimberley es l’obra dels avantpassats de Darcy però també d’ell mateix. És la cultura rebuda, assumida i fomentada. Poso dos exemples: “el que més admirava Elizabeth era el bon gust de Darcy, ja que els mobles (de Pemberley) no eren ni cridaners ni excessivament luxosos. Eren menys ostentosos que els de Rosings, però d’una elegància més refinada.” Podríem pensar que es una simple comparació per posar el gust de Darcy per sobre el de la seva tia, i potser fins podríem pensar que tot plegat es una suposició d’Elizabeth perquè els mobles ja eren a la casa abans que Darcy en fos el propietari. Però resulta que molt abans, a la carta (cap. 24 i 1 de la segona part) que Carolina Bingley envia a Jane explicant-li que, junt amb el seu germà, s’han instal·lat definitivament a Londres, comenta els plans del Sr. Darcy per a la compra del nou mobiliari de Pemberley. Per tant, el tema del mobiliari no era indiferent a Jane Austen. sinó que és molt premeditat El mateix passa amb la biblioteca i la resta de la casa (al cap. 8). Es tracte d’una biblioteca de moltes generacions però Darcy hi ha afegit molts llibres. I quan Carolina Bingley aconsella al seu germà de fer-se una mansió com la de Darcy, aquest contesta que es veu més amb cor de comprar-li al seu amic - cosa que és totalment impossible - que d’imitar-la. Pemberley és molt més que la casa de Darcy. És la expressió de les seves boniques virtuts. I tantes virtuts solen tenir un defecte: l’orgull, l’autocomplaença, el ser un cregut, el creure’s per damunt dels altres i l’opinió que, qui no té aquestes mateixes virtuts, és digne de menyspreu. Quant al final, Darcy confessa que ha reconegut tots aquest defectes i ens demostra que s’ha esmenat, el nostra heroi esdevé digne, no solament de l’amor d’Elizabeth sinó també de tots els lectors, i sobre tot de les lectores, de la novel·la. Cal també mencionar que, tot i que a la novel·la no s’expliciti, si tant Darcy com Bingley es poden casar finalment amb dones de classe econòmicament interior és perquè son orfes i amos de si mateixos. Molt probablement, tenir pare o mare vius els hagués dificultat uns matrimonis tant econòmicament desiguals, com els hi passa al Sr. Ferrars de Sentit i Sensibilitat o el Sr. Tilney de L’abadia de Northinger .
Però a propòsit ¿quin és el nom de pila del Sr. Darcy? A la Gran Carta signa Fitzwilliam Darcy, i així mateix l’anomena la senyora Gardiner quan intenta recordar com era de petit i comparar-lo amb les - falses - informacions que en dona Wickham. Fitzwilliam és un nom de pila i Fitzwilliam Darcy bé podria perfectament ser el seu nom, si no fos que el seu cosí que l’acompanya al Kent es també el “coronel Fitzwilliam”. I aquest Fitzwilliam no pot ser el nom de pila, perquè seria l’únic cas a la novel·la en que un personatge masculí i, a més, fill d’un noble, es anomenat només pel nom de pila. Sabem que aquest cosí és també nebot de Lady Catherine i per tant, tot fa suposar que és el fill petit d’un germà de Lady Darcy i Lady De Bourgh les quals, per tant, tindrien el cognom Fitzwilliam de naixement, a més ser de filles de comte, o per lo menys, llur germà, el pare del coronel Fitzwilliam ho és, tal com es diu en la conversa que Elizabeth te amb el coronel Fitzwilliam. I seria ben curiós que el nostre heroi es digués Fitzwilliam Fitzwilliam Darcy, és a dir, Fitzwiliam (nom de pila), Fitzwilliam (cognom de la mare) i Darcy (cognom del pare). Però tot pot ser. En tot cas, Lady Catherine, al retreure a Elizabeth el seu suposat intent de casament amb Darcy per justificar-li que aquest s’ha de casar amb la seva filla, li diu que “Pel cantó de les mares descendeixen de la mateixa branca de la noblesa i pels dels pares, de famílies respectables, honorables i antigues, si bé sense títols. Llur fortuna, per ambdues bandes, és esplèndida”. No acabem d’estar segurs si Fitzwilliam és el nom de pila de Darcy, però saben que, a més de que és ric, és net d’un comte. Però tot això, l’autora només ho diu entre línies i deixa que el lector ho cerqui a partir de deixar en el dubte el nom de pila del importantíssim protagonista masculí.
El personatge d’Elizabeth no queda, a primera vista, tant fascinant, malgrat que és, potser, encara més positiu que el de Darcy i segurament, més normal. És una noia viva, alegre, intel·ligent i sensible, amb un alt sentit de l’humor, però que, malgrat tot, és compassiva i ben educada i sembla molt agradable, més que ser d’una gran bellesa. Per ser que representa vint-i-un anys, té una psicologia completament madura. És una dona forta i decidida, que té, a més, un caràcter enèrgic, que sap plantar cara i dir que no, resistint a les més grans pressions. Amb fermesa i sense dubtes, diu que no a Collins, diu que no a Darcy, diu que no a Lady Catheriine. I toreja, amb una diplomàcia exemplar, un cunyat com Wickham de qui sap, com ningú de la seva família, que és un poca vergonya, un difamador, un mentider, un llibertí i un malgastador i ho fa de tal manera que, tapant-li els seus pecats davant el món per salvar l’honor i la bona avinença de la família, ell sàpiga a què atenir-se. Malgrat la seva espontaneïtat i sinceritat, sap el que ha de dir i com ho ha de dir i el que ha de callar. És habitualment llesta – només es deixa enganyar per Wickham - i sap veure clar per on van els trets. Sap conèixer les persones i endevinar el seu fons. L’únic defecte és el “prejudici” contra Darcy, del títol, el deixar-se enganyar per Wickham i no veure o endevinar quin és realment el fons de cadascú dels dos. És llesta, però també s’ho creu i, per això es passa de llesta. I de fet, més que un defecte, és una equivocació que acaba sent passatgera, potser també fruit del seu orgull de creure’s tan segura del seus propis judicis, de ser la més llesta. L’autor del pròleg a la versió anglesa recorda que, en un moment de la novel·la, Elizabeth s’autoacusa de “orgull i prejudici” atribuint-se els dos defectes del títol de la novel·la. Però tot i que no sigui tan explícit, també Darcy pot ser acusat, a més de orgullós, de tenir prejudicis, socials, en contra la classe d’ella i per tant, compartir els dos defectes. Però el fet pel qual Elízabeth no em resulta tan fascinant, tot i que és més real que el personatge de Darcy és perquè ella es estimada, i, en canvi, no sembla estimar Darcy amb el mateix apassionament d’aquest vers ella. Dona una mica l’efecte que, (com ja veu d’entrada Charlotte) quan s’adona del seu error pel que fa al seu judici sobre Darcy i veu totes les virtuts d’ell, creu que és un marit que li convé i l’accepta. Potser també té ganes de fugir del ambient de la seva família, sobre tot de la seva mare. En una societat on la “sortida” de les noies gairebé només era casar-se, fer un casament amb Darcy és la millor “sortida” imaginable. L’amor de Darcy és posat a prova, el d’Elizabeth no. Perquè plantar cara a Lady Catherine no es posar a prova aquest amor sinó que pot molt ben ser defensar uns interessos per pescar Darcy o, una mica el que li diu el seu pare, per no deixar-se’l perdre. De fet, la mateixa Jane Austen ja afirma que Elizabet és conscient que el seu amor no es fruit d’un rampell romàntic sinó de l’agraïment i el reconeixement de les bones virtuts d’ell, o si es vol, del càlcul. Així ho pensa Elizabeth quan desprès que Darcy ha sortit de la seva presència l’ultima vegada que es veuen al Derbyshire on li ha explicat que Lydia ha fugit amb Wickham. Allà, amb recança reconeix que “la gratitud i l’estima són uns bons fonaments per l’amor” més que no pas els rampells d’enamorament i que això autoritzava Elizabeth “a cercar l’altra manera menys interessant d’enamorar-se”. Jane Austen no és ni contraria a l’enamorament ni menys a l’amor. Tot el que demana és que aquest vagi temperat per la raó. Elizabet estima Darcy, però el seu no és un “amour fou”. Si Darcy no hagués acabat casant-se amb ella, Elizabeth no s’hauria suïcidat ni s’hauria mort d’amor, ni segurament s’hagués submergit en rampells de tristesa com la Marianne Sentit i sensibilitat o en llargs anys de callada melangia com l’Anne, la protagonista de Persuasió. De fet, per molt que, tal com ell mateix diu, està follament enamorat fins al punt de fer una petició matrimonial a una dona que veu de classe inferior, tampoc Darcy és víctima de cap amour fou i quant rep carbasses, fora el primer moment d’ira per l’orgull derrotat, encaixa amb calma la seva desil·lusió. Quan gairebé al final de tot, la visita de Lady Catherine convenç a Elízabeth que aquesta farà tots els possibles per impedir la boda, Elizabeth dubte, una vegada més, de l’”amour fou” de Darcy i pensa que potser li “caldrà renunciar a esperar res i a no confiar més amb la seva constància. Si ell s’acontenta amb la recança de no tenir-me quan podia obtenir el meu amor i la meva ma, aviat a mi també deixarà de doldre’m”. Mentre que l’amor de Darcy es demostra que és un amor que està per sobre de tots els convencionalismes perquè és està més enllà de la raó, - però no en contra de la raó - el d’Elizabeth serà més aviar un amor calmat, que mira el futur, que li atorgarà quant seran casats, fruit d’una voluntat i un control de si mateixa. Per això, Elizabeth es passarà la segona part del llibre dubtant que l’amor de Darcy sigui tant fort com aquest diu i creu, i sospita que Darcy no suportarà pertànyer a la família de la deshonrada Lydia, o ser cunyat de Wickham, o ser el gendre de la seva mare, o resistir les pressions de la tia d’ell, o la presència del oncle i la tia Gardiner a Pemberley. Si a la primera part Elizabeth ha cregut que Darcy era un home pervers, a la segona se la passa dubtant que sigui un home tan bo com es va mostrant, que sigui capaç d’estimar-la fins al punt de perdonar-li tot a ella i no perdonar-se res a ell mateix. i de fer un canvi tan radical que tots els perjudicis d’ell quedin superats. En aquest sentit, crec que Jane Austen ha creat un protagonista masculí absolutament romàntic i una protagonista femenina molt més realista i espontània. Potser per ser una dona, idealitza el sexe masculí i no ho fa amb el femení, per lo menys en aquesta novel·la. (totalment oposat a Mansfield Park, on la noia idealitzada és ella, Fanny Price, i l’Eduard és una bona persona però que passa molta part de la novel·la francament despistat). I potser per això, a mi, que soc dóna, em fascina Orgull i prejudici i a Vladinir Nabokov, que és home, li passa el contrari.
Les dones a vegades ens creiem perfectes com Elizabeth Bennet encara que, de tant en tant, ens equivoquem i ens reconeguem, pel cap baix, unes previsores, potser perquè ens sentim més insegures. En canvi, veiem que l’home té defectes, però desitgem que els corregeixi i, sobre tot, que el seu amor estigui per sobre qualsevol circumstància i sigui capaç de perdonar-nos-ho tot I si, a més, ell és ric, generós, guapo, etc. etc. i té una casa de somni, ja és el perfecte príncep blau. No ens acabem de creure que existeixi... però ens agradaria que hi fos. Malgrat la seva crítica social, Orgull i prejudici no és una novel·la realista sinó plenament romàntica. L’amor triomfa per sobre les diferències de classe. Aquesta decisió de Darcy no sé si és gaire corrent a la vida real, - potser ho és més del que pretén la visió suposadament “realista” - però en tot cas és un model positiu, I els “models positius” és una cosa que manca en la novel·lística actual. I és perquè mostra un “model positiu”, més que pel fet que acabi en bodes, el perquè és una novel·la romàntica i, sobre tot, una raó més per la qual a mi m’agrada tant.
Malgrat la idealització del protagonista masculí, es tracte d’una novel·la d’amor però no és sentimental. No s’entreté en queixes ni menys en sospirs. Ens parla d’amor i fins dels sentiments dels seus personatges però observant-los des de fora, sense implicar-s’hi
Però veiem una mica més en profunditat com la novel·lista tracta la protagonista de la seva novel·la . Comença amb un impersonal “És una veritat universalment coneguda---“ i el que segueix té un estil narratiu en tercera persona i sembla que ens va a explicar la història de Bingley i alguna de les cinc filles que la Sra. Bennet te l’obsessió de voler casar. Però aviat ens adonem, quan la novel·la avança una miqueta més, no solament que la protagonista és Elizabeth, sinó que a més, la novel·la està narrada des del seu punt de vista, no solament perquè els sentiments que s’exposen son els seus sinó perquè implícitament, gairebé sempre el que es narra en la novel·la és que Elizabeth veu i sent fins al punt que ens podríem preguntar perquè la novel·lista no ha fet la narració en primera persona, com si fos un diari, unes memòries o una autobiografia. I la resposta la trobem aviat. La novel·lista vol creat entre la novel·la i la protagonista una distància crítica que li permeti no identificar-se necessàriament amb el punt de vista de la protagonista i mirar-se-la amb ironia. Aquesta ironia és un dels grans encerts de la novel·lística de Jane Austen que estima els seus personatges precisament perquè són gairebé perfectes, però... no ho són. Elizabeth té una bona opinió de si mateixa i creu que la seva visió de la realitat es objectiva i imparcial. Tot es vist tal com ho veu Elizabeth. Però la novel·lista se salta aquesta norma amb dos mètodes. El primer és l’esmentada ironia. El segon és el de les cartes. Les cartes no son, com creu Nabokov, una fallida de l’estructura narrativa de la novel·la, sinó que és, a més d’una realitat social important d’aquell moment, un mètode del que se serveix la novel·lista per informar Elizabeth i informar-nos, als lectors, del que passa allà on no hi ha la protagonista. A Elizabeth li arriben confidències directes d’allò que realment és interessant per la novel·la, es a dir, de Darcy, a través dels diàlegs. A través de Wickham ens assabentem que la patrona del Sr. Collins es la tia de Darcy y que aquella té la intenció que la seva filla es casi amb el seu cosí, per exemple. Però quan se la té que informar del que passa lluny, hom se serveix habitualment de les cartes. A través de les cartes de la senyoreta Bingley a Jane, Elizabeth s’informa de les intencions d’aquella i de llurs hipocresies. A través de les cartes del Sr. Collins al Sr. Bennet, Elizabeth i nosaltres ens assabentem de qui es aquest personatge. A través de les cartes de Jane a Elizabeth, ens informem del seu estat d’ànim o de salut quan està a Netherfield o a Londres o bé dels fets de Wickham i Lydia, A través la carta de la tia Gardiner a Elizabeth ens assabentem de com Darcy soluciona el problema de Wickham i Lydia. I, sobre tot, a través de la Gran Carta - així, en majúscula - de Darcy a Elizabeth aquesta s’assabenta de que allò que creia veritat és fals i allò que creia fals és veritat. Aquesta Gran Carta, central en la novel·la, central tan en el sentit espacial com en el figurat, és el pivot que farà donar el tom a la novel·la. A partir d’aquí, es podria dir que la novel·la es comença a acabar perquè ja sabem com s’acabarà i l’únic que falta és que veiem el “com” s’hi arribarà. Sens dubta, al novel·la té dues grans parts, la primera s’acaba quant Elizabeth li dona carbasses a Darcy i li tira la cavalleria per sobre i la segona part comença amb la resposta d’aquest. I de fet, Darcy hauria pogut contestar-li de paraula. La novel·lista prefereix el “mètode carta”, segurament perquè permet expressar la veritat amb més objectivitat i parsimònia, una mica el que diu el mateix Darcy per a justificar-la. És com si la carta fos, per a Jane Austen, allà on qui l’escriu pot expressar-se més sincerament, d’una forma més veritable sense amagatalls tan per a bé, - Darcy, Jane, la Senyora Gardiner, - com per a mal, - Carolina Bingley, el senyor Collins o Lydia, per exemple.
No parlo dels altres personatges perquè tota la trama argumental i tots els personatges que surten a Orgull i prejudici estan al servei de les relacions Elízabeth-Darcy. Això no és difícil entendre-ho en el cas d’Elizabeth, però en el cas de Darcy si perquè Darcy està moltes estones aparentment absent de la trama argumenta i hi ha moltes pàgines en la ni tant sols se l’anomena i sembla con desaparegut de la història com si no fos, desprès d’Elizabeth, el protagonista. Però jo no he dit que la trama argumenta estan al servei de les històries dels dos protagonistes sinó de la relació Elízabeth-Darcy. Vull dir amb això que la novel·la no és un mer quadre de costums o d’aventures sentimentals d’un conjunt de personatges fictíciament relacionats entre si de manera accidental, no es una narració coral amb uns personatges que surten més que d’altres, - podríem considerar, per exemple, que la història d’amor entre Jane i Bingley es solament una historia paral·lela amb la de Elizabeth i Darcy - sinó que és la història de la relació Elízabeth-Darcy, encara que, per exemple, la senyora Bennet o Jane poguessin “sortir” tant o més del que ho fa el Sr. Darcy. Tota la trama està al servei de la història central, que és la relació Elizabeth-Darcy. Això fa que hom senti que la narració no se’n va mai per les rames i que hom no s’avorreixi mai. La novel·la no s’allunya mai d’Elizabeth, no la perd mai de vista i, a la vegada, en conserva la suficient distància crítica per fer-la observable i objecte de les nostres ironies ¿Quantes vegades, la protagonista pensa o diu “això no ho faré mai” per fer-ho al cap de pocs moments? Diu que no ballarà mai amb Darcy i al ball següent hi balla, diu que mai més no tornarà a llegir la seva carta i immediatament la torna a llegir. Desprès de retrobar-lo a Pemberley pensa que es la cosa més dissortada del món i en la darrera carta a la senyora Gardiner li dona mil gràcies per haver-la portat a Pemberley. Malgrat el dolor i la vergonya pel comportament de la seva mare quant Bingley i Darcy tornen al Herfortshire que ni mil anys sencers de felicitat podien compensar fins al punt de desitjar no veure’ls mai més, aquests queden immediatament força – o del tot - mitigats quan veu que la bellesa de la seva germana fa reviure l’admiració del seu antic enamorat. I malgrat que al mig del llibre, quan Darcy se li declara per primera vegada, Elizabeth li contesta que “no feia encara un mes que us coneixia que ja sentia que vós éreu l’últim home amb qui jo em decidiria a casar-me” és amb qui s’acaba casant i , per cert, amb no poques ganes. Hi ha un detall curiós. Hi ha dos personatges de la seva família directe en qui Elízabeth confia: Jane i el seu pare. Però resulta que a la segona part del llibre pot confiar molt poc amb Jane i gens amb el seu pare, fins al punt que, quant els anuncia el seu compromís amb Darcy, cap dels dos s’ho creu d’entrada. Els camins dels seus sentiment més íntims han estat tan confosos i tan contradictoris amb les seves anteriors declaracions en les que deia que odiava Darcy, que no els ha pogut confiar a ningú. I tan Jane com el seu pare creuen d’entrada que Elízabeth no estima realment Darcy sinó que senzillament, l’accepta perquè és ric, etc. I al lector li passa una mica el mateix, tot i que té molta mes informació que el Sr. Bennet i Jane. Elízabeth, per convèncer-los, els explica tot el que ha fet Darcy per ella i la seva família, amb la qual cosa justifica Darcy i afirma que és una persona digna de ser estimada i com això ha fet canviar els seus sentiments, no que ella mateixa n’estigui follament enamorada. Sembla com si la diferència entre ella i la seva amiga Charlotte no fos tant de sentiments com de que el fet que Darcy val infinitament més que el Sr. Collins, no solament en riqueses sinó en virtuts humanes. De fet, Jane Austen ens parla de sentiments però el seu esperit antiromàntic fa que no els expressi. Ens parla dels sentiments de Darcy però no ens els transmet, com tampoc ens transmet els de Jane i Bingley. El problema de Elizabeth no és que no estimi Darcy, que ella afirma que si que l’estima, sinó que estem tan acostumats a que la autora ens transmeti totes les altres sensacions d’Elizabeth, el domini de totes les seves visions del mon, admiració, apreciació, visió crítica, etc. que li passa com a Jane, que té sentiments però es tant discreta i pudorosa que no els manifesta i acabem convençuts, igual que Darcy que creu que Jane no estima Bingley, que Elízabeth no estima Darcy. Es com si Jane Bennet fos un transsumpte de Jane Austen, tant discreta que no vol expressar els sentiments més íntims. Per això, encara que, desprès d’Elizabeth, Darcy no sigui el protagonista – per la seva presència formal - de la novel·la, sí que pel seu sentit, és el personatge més important o, al menys, el més fascinant. El seu desconcert donat per la contradicció que sent entre l’amor desbordant per Elizabeth i la creença que no és una esposa adequada per la seva condició social i la manera de ser de la seva família fa de la lluita interna de Darcy una de les fites psicològiques de la història de la novel·la. I tot aquest món de sentiments confusos, pudorosos, contradictoris i indomables és també el gran protagonista de la novel·la, com si l’autora ens voles dir que cal la raó, no perquè la vida sigui raonable, sinó precisament perquè no ho és i cal posar-li un dic de contenció perquè no es desbordi.
Els personatges-enllaç són cinc: un de fonamental, un altre molt important argumentalment, dos d’importants i un de molt secundari. Tenen per finalitat fer que Darcy i Elizaberh es coneguin, es puguin retrobar i saber coses l’un de l’altre. El primer i més important és Charles Bingley, l’arribada del qual motiva l’inici de la novel·la. En efecte, la narració comença quant el món tancat de Longburg i el seu veïnatge es veu sacsejat per l’arribada d’un nou veí a qui la Sra. Bennet veu immediatament com possible futur marit d’alguna de les seves cinc filles. La novel·la gairebé no fa mai menció al temps anterior en que els Bennet no s’havien vistos afectats per l’arribada del nou veí. En el transcurs de la novel·la, es farà menció a un temps anterior a aquest per que fa a la relació Darcy-Wickham. Però pel que fa a la família Bennet i al seu veïnatge i parentela es, fora d’algunes mencions - el problema familiar que explica perquè l’herència del senyor Bennet no pot anar a parar a la seva família més propera - un començament absolut, sense abans. L’aparició de Charles Bingley farà que, dels personatges formats per la família Bennet i els seus veïns i coneguts, uns 26, se n’hi afegeixin uns 20 més de fora. Cert que no tots els nouvinguts dependran de l’arribada de Bingley. El Sr. Collins ja era cosí però era pràcticament un desconegut per a la família del Sr. Bennet i aquest tampoc el coneixia personalment. El mateix es pot dir de l’arribada de Wickham i la seva corrua de militars, un nouvingut perfectament desconegut. Però és que Collins i Wickham són dos dels altres personatges-enllaç que la novel·lista necessitava. Wickham, l’antagonista de Darcy, antic amic i veí seu i ara enemic, és certament més que un personatge-enllaç, és el “dolent” de la novel·la, no tant perquè no n’hi alguns altres que puguin ser igual de dolents, sinó perquè és ell qui enreda la troca de la trama argumental en explicar i aparentar una sèrie de falsedats. El Sr. Collins posa, per mitjà de la seva boda amb Charlotte Lucas, veïna i amiga d’Elizabeth, en relació aquesta última amb la tia de Darcy i permet que Elizabeth i Darcy es trobin al Kent. L’altre personatge-enllaç important és la Sra. Gardiner, esposa del germà de la senyora Bennet i que, en haver viscut al Derbyshire anys enrera on havia sentit a parlar de Darcy i Wickham, fa que, en un viatge per retornar a temps passats, Elízabeth i Darcy es puguin retrobar. Finalment hi ha un personatge-enllaç que no surt però a qui es fa menció en dues vegades, Miss Young, antiga dama de companya de la germana de Darcy i amiga de Wickham que contribueix a la trama argumental tan per contribuir a accentuar l’enemistat entre Darcy i Wickham com per permetre a Darcy que trobi a Wickham i li arregli el casament amb Lydia, el que li permetrà facilitar el seu propi casament amb Elizabeth.
Hi ha un personatge que no es cap enllaç ni surt massa però que és psicològicament molt important perquè ens assabentem aviat dels sentiments de Darcy, la qual cosa seria difícil perquè la novel·la es basa en el punt de vista d’Elízabeth i - la primera part - en la total ignorància er part d’aquesta dels sentiments d’ell: Caroline Bingley. Perquè gràcies als cels de Caroline, aquesta és la primera que s’adona de la veritat, fins potser abans que el mateix Darcy i tot. Gràcies a ella, ens assabentem del que sent i pensa Darcy. Fora d’ella, la novel·lista ens informa ben poc dels sentiments d’ell, ja que no vol trair el seu principi de fer-nos la novel·la per mitjà dels ulls d’Elízabeth. Sols molt poc abans de la declaració, Charlotte Lucas, ja Charlotte Collins, sospita la veritat i li diu a Elízabeth, la qual s’entesta en no veure la realitat. I aquest és un dels encants de la novel·la: la primera part de la novel·la ens la posa des del punt de vista de qui no veu ni sap res del que passa ni li passa, mentre que a la segona part la novel·la es presenta des de la única que sap de què va tot i la resta de personatges van despistats. La intriga bàsica consisteix en que a la primera part Elízabeth no sap res i a la segona és la única que ho sap tot... excepte si els sentiments de Darcy encara perduren. Orgull i Prejudici és una novel·la d’intriga. Sols que en lloc de ser una intriga policíaca o criminal, es tracte d’una intriga amorosa. I, com en moltes novel·les d’intriga, aquesta intriga és només relativa ja que no consisteix principalment en saber com s’acabarà, - perquè ja ho sabem, casant-se o descobrint al culpable - sinó en saber per quins mitjans la novel·la aconseguirà la seva fi. Gaudim de la novel·la perquè sabem que s’acabarà be i això ens impedeix de patir massa, o gens. Les novel·les que s’acaben malament no acostumen a ser d’intriga. Part del gaudi de la nostra novel·la consisteix en que la segona part és una llarga coda que, per mitjà d’un aparent retrocés, - la fuga de Wickham i Lydia - la protagonista arriba a la plenitud de la felicitat.
Però això no ho explica tot. Perquè jo no solament sé com s’acaba sinó també els mitjan, és a dir, no solament m’interessa la intriga sinó la mateixa intríngolis ja que, si no, no s’explicaria que em llegeixi una vegada i una altre, no solament el final, sinó els moments que hi porten. En realitat, em rellegeixo coses que ja sé una vegada i una altre, gaudint així no solament del final sinó també del camí que hi mena, i que en el cas d’Orgull i prejudici, és, com ja he dit, tota la novel·la sense res que hi sobri. M’agrada la trama argumental pura i quan, en altres novel·les, les torno a llegir, les descripcions de personatges, paisatges, o bé si reciten poemes o expliquen coses que no té a veure amb la trama argumental, si no està molt ben escrit, ho passo ràpid o m’ho salto. Les novel·les, ens interessen quan responen als nostres somnis més pregons o compensen o supleixen les nostres frustracions més fondes. Les dones, sobre tot les que com jo o Jane Austen no ens hem casat, encara que, en el fons, sabem que és sols un somni, ens agrada somiar en el nostre “Sr. Darcy” que ens aconduirà a un Paradís anomenat Pemberley o qualsevol altre nom. Però no sabem com, què o qui és aquest “Sr. Darcy”. I, en el fons, malgrat que a ningú li agrada reconèixer que s’ha equivocat, a tots no ens faria res reconèixer que ens hem equivocat, si “això” – qualsevol aspecte de la vida - que tan odiem i menyspreem i creiem pervers, un dia descobríssim que és un ésser bo i meravellós que ens estima i que ens acondueix a la felicitat i que fins i tot, és més meravellós, generós i bo que el que ens podem imaginar o esperar fins al punt de perdonar-nos tots els nostres errors i els menyspreus anteriors i que, per aconseguir el nostre amor és capaç d’humiliar-se, i donar el millor de si mateix. Tots els dracs son princeses amagades que esperen ser despertades pel nostre bes, deia Rilke. Però, ¿no ens a sona tot això a quelcom molt conegut? ¿no em sentit mai abans parlar de com l’odi és transforma en amor i sacrifici? Perquè potser al final resultarà que Jane Austen ha fet de “pastora protestant” més del que ens creiem al començament i que el transsumpte de la trama d’Orgull i prejudici no es altre cosa que una versió més de la relació entre l’ànima i Déu, el prototipus de la qual és El Càntic dels Càntics. No estic dient que Orgull i prejudici sigui una novel·la esotèrica i tan sols que Jane Austen fos conscient de voler fer una novel·la teològica o simbòlica. Però els principis cristians rebuts sí que van influir en la seva voluntat de fer la novel·la tal com la a fer. I si no volem reconèixer la influència voluntària d’aquest principis i ho volem atribuir tot a la casualitat... que en el nostre cas equival a dir a l’inconscient, aleshores estem afirmant, voluntàriament o no, conscientment o no, que els principis del cristianisme, sorgeixen del més pregon de l’home i si això és així, explica que a mi m’agradi no solament el final sinó també el camí que hi mena, és a dir, la intríngolis argumental. Perquè tota aquesta trama està al servei de la fi i en aquesta visió simbòlica-teològica tots creiem o volem creure que tota la nostra vida té un sentit, que no hi ha temps o accions insignificants o que aquestes no interessen a la història i que si bé segurament “Déu escriu recte per camins torçats” al final l’únic que comte són els esglaons que ens han acconduït al cim. El que interessa de la nostra novel·la és la relació trama-fi, és a dir, que tot el que passa forma part del camí que porta a la culminació de la novel·la. En tot hi veiem una acció providencial. Jane Austen ha suprimit tot el que no és “providencial” com ens ho confirma quan diu que no interessa tot el viatge que Elizabeth fa amb els seus oncles els Srs. Gardiner sinó que “a nosaltres només ens interessa una petita part del Derbyshire” que resulta ser la petita ciutat de Lampton que era només a unes cinc milles de Pemberley i que la Sra. Gardiner té interès per reveure... I resulta que a nosaltres - a mi al menys - també és l’únic que ens interessa. I ara ja sé perquè és una novel·la que m’agrada tant i que sempre estic llegint i rellegint, sencera o a trocets. Respon als meus somnis més íntims i tota la novel·la no és altre cosa que la relació entre un punt del camí i la seva meta. Aquest escrit ha acomplert la seva missió: ha fet conscient el perquè m’agrada tant Orgull i prejudici.

Maria Assumpta